S'ha mort Santiago Grisolía i, com sempre que es produeix el traspàs d'un personatge il·lustre, s'ha desfermat una enorme allau de panegírics. Sí, Grisolía era un gran científic, deixeble (a la Universitat de Nova York) de Severo Ochoa, el metge i bioquímic asturià guardonat amb el Premi Nobel de Medicina en 1959 pels seus estudis sobre la síntesi dels àcids nucleics (ADN i ARN). El currículum acadèmic de Grisolía també impressionava. Fou investigador i professor de bioquímica i biologia a les universitats nord-americanes de Kansas, Chicago i Wisconsin. De retorn a València, on havia nascut en 1923, tingué protagonisme en diferents institucions i organismes: Fundació Valenciana d'Estudis Avançats (creadora amb la Generalitat de la Fundació Premis Rei Jaume I); Comitè de Coordinació Científica de la Unesco per al Projecte Genoma Humà; Patronat del Centre de Recerca Príncep Felip; Acadèmia Europea de Ciències i Arts... En fi, cal destacar sobretot que era assessor del president de la Generalitat Valenciana en assumptes de Ciència i Tecnologia, i president, ininterrompudament des de 1996, del Consell Valencià de Cultura.
També enlluerna el nombre i la categoria dels premis i les distincions que va rebre: Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica; Medalla d'Or al Mèrit en la Recerca i l'Educació Universitària pel Ministeri de Ciència i Innovació; Premi Príncep d'Astúries de Recerca Científica i Tècnica; doctorats honoris causa per les universitats de Salamanca, Barcelona, València, Madrid, Lleó, País Basc, Siena, Florència, Kansas, Las Palmas de Gran Canària, Lisboa, Castella-La Manxa, Politècnica de València i Nacional d'Educació a Distància. Però —sovint, els grans personatges tenen algun però— Grisolía no tenia molta estima per la nostra llengua (cosa curiosa; ja s'ha dit que era president del Consell Valencià de Cultura). En 2008, signà el Manifiesto por la lengua común, proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. L'havien promogut personatges com Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Albert Boadella, Arcadi Espada, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo, Félix de Azúa, Fernando Savater, Montserrat Caballé, Luis Alberto de Cuenca, Carlos Castilla del Pino, Fernando Sosa Wagner...
Els diaris El Mundo i ABC, UPD, C's, PP i la mateixa Generalitat Valenciana donaren suport al text. Grisolía era responsable d’una institució de la Generalitat. Havia de saber que proposar la restricció dels drets arreplegats a l’Estatut i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en la presidència del CVC eren coses incompatibles. Calia dimitir abans de firmar el manifest; certes posicions només es poden defensar des de fora del càrrec institucional. Segons els articles 3 i 4 de la llei del consell que presidia, Grisolía havia de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians». Tanmateix, el científic traspassat s'alineà amb els qui pensen que el valencià no ha de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. I això no tingué conseqüències; el País Valencià era governat pel PP. Segons els signants del manifest, res no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Exigien que el català, el basc i el gallec no pogueren utilitzar-se oficialment si no anaven acompanyats de traducció.
Són coses que potser ningú no recordarà aquests dies. Tots els valencians li pagàvem el sou i el senyor president del CVC se'n fotia dels valencianoparlants, que també escotem els imposts. El PSOE i Compromís han permès que aquest home —magnífic científic, però persona afligida per aqueixa malaltia tan corrent que es diu autoodi— presidís fins ahir mateix la més alta institució consultiva valenciana en matèria cultural. La capella ardent s'instal·larà al Saló Daurat del Palau de la Generalitat. S'han decretat tres dies de dol oficial. Ximo Puig i la consellera d'Educació, Cultura i Esport pronunciaran sengles discursos enaltint la figura de l'ancià finat. Els mitjans de comunicació aniran plens de necrològiques, elogis fúnebres i esqueles. Jo desitge que la terra li siga lleu, però no puc estar-me d'incloure'l a la legió de gents il·lustres que, tot i haver destacat a camps diversos (ciència, tècnica, art), han flirtejat amb el supremacisme espanyol i han denigrat —no importa si molt o poc— la cultura dels valencians. I els retem honors d'herois. No acabem d'espolsar-nos la mentalitat de serfs, de criats, de gent subalterna obnubilada per l'oripell dels "senyors".
També enlluerna el nombre i la categoria dels premis i les distincions que va rebre: Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica; Medalla d'Or al Mèrit en la Recerca i l'Educació Universitària pel Ministeri de Ciència i Innovació; Premi Príncep d'Astúries de Recerca Científica i Tècnica; doctorats honoris causa per les universitats de Salamanca, Barcelona, València, Madrid, Lleó, País Basc, Siena, Florència, Kansas, Las Palmas de Gran Canària, Lisboa, Castella-La Manxa, Politècnica de València i Nacional d'Educació a Distància. Però —sovint, els grans personatges tenen algun però— Grisolía no tenia molta estima per la nostra llengua (cosa curiosa; ja s'ha dit que era president del Consell Valencià de Cultura). En 2008, signà el Manifiesto por la lengua común, proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. L'havien promogut personatges com Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Albert Boadella, Arcadi Espada, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo, Félix de Azúa, Fernando Savater, Montserrat Caballé, Luis Alberto de Cuenca, Carlos Castilla del Pino, Fernando Sosa Wagner...
Els diaris El Mundo i ABC, UPD, C's, PP i la mateixa Generalitat Valenciana donaren suport al text. Grisolía era responsable d’una institució de la Generalitat. Havia de saber que proposar la restricció dels drets arreplegats a l’Estatut i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en la presidència del CVC eren coses incompatibles. Calia dimitir abans de firmar el manifest; certes posicions només es poden defensar des de fora del càrrec institucional. Segons els articles 3 i 4 de la llei del consell que presidia, Grisolía havia de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians». Tanmateix, el científic traspassat s'alineà amb els qui pensen que el valencià no ha de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. I això no tingué conseqüències; el País Valencià era governat pel PP. Segons els signants del manifest, res no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Exigien que el català, el basc i el gallec no pogueren utilitzar-se oficialment si no anaven acompanyats de traducció.
Són coses que potser ningú no recordarà aquests dies. Tots els valencians li pagàvem el sou i el senyor president del CVC se'n fotia dels valencianoparlants, que també escotem els imposts. El PSOE i Compromís han permès que aquest home —magnífic científic, però persona afligida per aqueixa malaltia tan corrent que es diu autoodi— presidís fins ahir mateix la més alta institució consultiva valenciana en matèria cultural. La capella ardent s'instal·larà al Saló Daurat del Palau de la Generalitat. S'han decretat tres dies de dol oficial. Ximo Puig i la consellera d'Educació, Cultura i Esport pronunciaran sengles discursos enaltint la figura de l'ancià finat. Els mitjans de comunicació aniran plens de necrològiques, elogis fúnebres i esqueles. Jo desitge que la terra li siga lleu, però no puc estar-me d'incloure'l a la legió de gents il·lustres que, tot i haver destacat a camps diversos (ciència, tècnica, art), han flirtejat amb el supremacisme espanyol i han denigrat —no importa si molt o poc— la cultura dels valencians. I els retem honors d'herois. No acabem d'espolsar-nos la mentalitat de serfs, de criats, de gent subalterna obnubilada per l'oripell dels "senyors".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada