Quan arriba agost, la fira xativina és objecte de reflexions que no sé si interessen molta gent o només quatre gats. Les especulacions sobre el present i el futur de la festa solen descansar sobre el no-res, perquè rarament s'analitzen les qüestions prèvies. Primer s'ha d'aclarir que la fira no té origen festiu, sinó comercial. De fet, la tradició firera, actualitzada, està àmpliament implantada pertot. Amb el nom de fira o d'altres (saló, exposició) continuen celebrant-se de moltes classes: fires d'antiguitats, d'art (ARCO), turisme, aliments, ramaderes, del llibre, salons de l'automòbil, del tèxtil i la moda, setmanes de la indústria, congressos de telefonia mòbil (Mobile World Congress), trobades filatèliques i numismàtiques... Fins i tot, les grans ciutats solen tenir recintes dedicats a albergar aquests esdeveniments. «Reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis» és, segons el diccionari, una de les accepcions del mot "fira". Comercial era als seus orígens la fira de Xàtiva.
Idealment, la ciutat seu d'una fira rep beneficis indirectes; durant la seua celebració, nombroses persones (venedors, compradors, visitants) hauran d'utilitzar serveis hostalers, transport... (És possible que realitzen visites a museus o monuments.) Les grans fires creen molta ocupació temporal. Les instal·lacions firals permanents també creen llocs de treball estables. Però allò més interessant és que el país o la ciutat que celebre una fira obtinga un benefici directe: vendre béns o serveis que es generen al territori de l'amfitrió. Altrament, només prestarà l'escenari en què realitzen transaccions tercers. La ciutat amfitriona s'haurà de conformar sols amb els guanys indirectes i la imatge que proporcione l'esdeveniment. En qualsevol cas, la part no pot substituir el tot. Una institució firal no pot ser tota l'economia d'una ciutat gran. És justament el contrari; les ciutats amb enorme dinamisme econòmic solen comptar amb unes institucions firals potents. Quant a les localitats mitjanes o petites, avui és poc o gens factible participar a la xarxa de fires. Poquíssimes ho aconsegueixen. Al país, tenim un cas: la Fira de Tots Sants de Cocentaina.
L'ajuntament de la capital del Comtat és membre d'AFE (Associació de Fires Espanyoles). La Fira de Tots Sants és peculiar. Té caràcter híbrid. La de Xàtiva també es peculiar. Qualsevol espectador atent comprovarà que té poc a veure, avui, amb objectius comercials estàndards. Per tant, ¿només dóna beneficis indirectes? La pregunta duu a la reflexió següent. Amb el temps, les fires més antigues —les d'origen medieval, per exemple— s'han transformat en festes amb trets etnològics. Per tant, no tenen els mateixos objectius i destinataris que una fira d'abans. «Conjunt d’instal·lacions recreatives i atraccions muntades a les poblacions amb motiu de determinades festes» és altra accepció del diccionari per a "fira". La festa es fa sobretot per entretenir el veïnat de la població que l'organitza. (Això no lleva que atraga gents d'altres localitats i contrades.) Si entreté o diverteix, la festivitat compleix plenament amb la seua funció. Proporciona un guany directe als destinataris, gaudi. El súmmum serà que proporcione també un benefici econòmic.
Algunes festes han resistit el pas del temps gràcies a l'etnologia o la religió: les falles i els moros i cristians en nombroses poblacions, la Magdalena de Castelló, les fogueres d'Alacant, el Misteri d'Elx... La nostra fira aguanta pel seu caràcter híbrid, molt decantat cap a la festa. Les vendes fireres, realitzades majoritàriament per forasters, tenen escassa repercussió a l'economia local. Només l'hostaleria en trau profit clar. Successives corporacions van lluitar contra els canvis que afectaven la fira. Recordem les exposicions de maquinària agrícola. Però l'activitat agrària entrà en declivi a l'Horta de Xàtiva. Els animals de peüngla ja no treballen als bancals. El sector de la joguina ha experimentat una transformació radical. El gran creixement de la distribució ja no fa necessari comprar certs béns —eines, parament de cuina i de taula—, ni a la fira ni a la nostra ciutat. En fi, com manca d'un element etnològic o religiós determinant, la fira ha anat dotant-se de trets folklòrics (artesania, nit d'albades, dansades, tir i arrossegament) i d'una programació de cultura i espectacles que, de moment, li subministren combustible. Però no sabem fins a quan.
(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada