Acaben 145 anys d'història

La Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats vol tancar la llar de Sant Antoni. ¿Per què? ¡Ves a saber! Circulen fa dies versions distintes del motiu. Potser, si ajuntem totes les explicacions que s'han donat —és possible fins i tot que se'n donen encara més—, tindrem un relat que s'ajuste prou a la realitat. Dies enrere, el senyor abat de Xàtiva, durant una entrevista que li feren en una ràdio local, va dir que Xàtiva hauria de reflexionar; les monges de diverses congregacions (les clarisses, les germanes dels ancians) abandonen la nostra ciutat. «¿Per què serà?», es preguntava el titular de la Col·legiata. Aquesta pregunta de l'examen és fàcil. Com més va, menys vocacions religioses hi ha. El fenomen s'estèn per la pell de brau. Molts convents i monestirs sobreviuen gràcies a la importació de monges del tercer món, de Sud-Amèrica, de l'Índia... Si no fos per aquest pla B, moltes més cases religioses ja haurien tancat les portes. Ara mateix sembla que els moviments ultracatòlics són l'únic viver de vocacions. Tenim exemples de monestirs recuperats gràcies a aquests moviments —la Trinitat de València, posem per cas.

Ara bé, qui ha de reflexionar sobre la manca de vocacions religioses és la Santa Mare Església, no Xàtiva. Jo, per exemple, no he de fer cap reflexió; el tema no és de la meua incumbència. Això afectarà, en tot cas, els catòlics. Sembla que el senyor abat ha fet altra observació als seus feligresos. Les monges pleguen per culpa dels sindicats. Preguntat sobre això, ha contestat que els periodistes són uns mentiders. Podem fer suposicions. ¿Serà que l'asil del carrer Caputxins no compleix la normativa sobre accessibilitat? ¿Serà que part del seu personal està en situació irregular amb la coartada del voluntariat? Una pregunta més: ¿algú haurà acudit als sindicats per a informar-se dels seus drets? Segons siga la resposta a aquests interrogants, estaríem davant de tot un clàssic. Es tira la culpa d'una irregularitat a qui la denúncia, però no a qui incompleix la norma. En qualsevol cas, l'explicació oficial, escassesa de monges, és inapel·lable; avui, la vida conventual atrau poca gent. Una residència no pot ser atesa per set religioses. ¿Solució? Només n'hi ha una: imitar els col·legis concertats de l'Església, contractar personal laboral laic.

Això es pot fer de dues maneres: cobrant el cost real de la plaça de resident o concertant places amb la Generalitat. Altrament, el centre no sobreviurà. Ara bé, la primera opció exclouria de l'atenció persones velles amb escàs poder adquisitiu. La residència esdevindria un establiment sols per a rics, traint així els principis d'una congregació que diu atendre ancians desemparats. ¿S'havia intentat la via del concert? No; la Llar de Sant Antoni no compleix els requisits exigits per a formar part de la xarxa pública. (De fet, les monges diuen que adaptar el centre els resulta inviable econòmicament.) A més, estar concertat implica donar plaça respectant l'ordre de la llista pública de peticionaris. Sense concert, la residència pot admetre, però, qui vulga. ¿Com es finança, llavors, el centre? Els interns donen tota la seua pensió, més alta uns, més baixa altres. (Imagine que alguns hi estaran acollits per caritat.) I ningú no rep ajudes a la dependència. Això de pagar cadascú segons la seua capacitat semblarà molt "comunista", però la realitat és altra.

S'ha funcionat en bona mesura d'acord amb postulats del segle XIX. L'asil fou creat fa més de 145 anys. Recorde l'òbol periòdic que donava mon pare a les mongetes. El centre també compta amb l'acció solidària de voluntariat. Però, clar, vivim en el segle XXI. Ara, la caritat ha d'estar subordinada al dret de rebre una atenció pública adequada. Un establiment que atén gent major ha d'oferir serveis estàndards, cosa que no és incompatible amb la solidaritat, amb les donacions que puguen millorar els serveis mínims exigibles. Les llars per a la tercera edat haurien de tenir almenys metge, infermers, fisioterapeuta, treballador social i personal auxiliar suficient. En fi, a ningú no pot agradar que les monges abandonen l'asil. Fan un treball abnegat per vocació. Cal agrair llur dedicació a persones sovint desvalgudes. Qui tinga pares majors sabrà com són de desagradables certes tasques. Llàstima que uns criteris de funcionament poc actualitzats puguen deixar en situació de desempar, ves per on, seixanta-nou residents i una vintena de treballadors.

(publicat a Levante-EMV, el 18/01/2020)