divendres, 15 de juliol de 2016

Protecció foral de la dona

En un post anterior s'explicava com els matrimonis valencians, després de la derrota d’Almansa, quedaren sotmesos a la llei espanyola, que imposa la comunitat de guanys, allò que en espanyol es diu gananciales. Amb aquest règim, la dona valenciana estava sotmesa al marit. En canvi, els Furs protegien la dona valenciana davant del seu marit, i disposaven que, des del punt de vista econòmic, les mullers podien fer la seua voluntat sense consentiment del marit; d’aquesta manera, la dona tenia la lliure disposició de totes les seues riqueses, foren béns mobles, finques o animals. Només hi havia una excepció: el dot. El dot de la dona valenciana —que rebia habitualment el nom d’aixovar— quedava fora d’aquesta llibertat de la dona, perquè estava a les mans del marit. Però deixant a part el cas concret del dot, la dona valenciana tenia aquesta llibertat econòmica i legal tant si els seus béns li venien per herència del pare o de la mare, com si eren herència o donació d’algun altre parent. El règim de separació absoluta era propi dels matrimonis romans sine manu —on el marit no adquiria autoritat sobre la muller.

El rei Jaume I concedí a les viudes el benefici de "l’any de plor". Durant l’any de plor, la viuda tenia la possessió de tots els béns del marit difunt, i també l’usdefruit de tota l’herència. Transcorregut l’any de plor, si els hereus del marit no havien tornat a la viuda el dot, l’escreix i totes les donacions per raó de matrimoni fetes en vida pel marit a la dona, les coses continuaven igual: l’herència de l’home romania en mans de la viuda, o retinguda per ella, ço és, «l’herència estava tinguda». L’any de plor i la tenuta són dues institucions admirables del dret civil valencià. El dot, del qual ja s'ha parlat adés, també estava protegit. En celebrar-se un matrimoni entre valencians forals, el marit rebia el dot de la muller, i a aquest dot se li donava habitualment el nom d’aixovar. Aquest pas de l’aixovar a mans del marit era un veritable perill per a la muller i per a la persona que l'havia lliurat, que normalment era el pare de la núvia. I per què era un perill? Perquè el marit podia gastar-se'l, o fer mals negocis, i perjudicar la seua dona. Per evitar aquest perill, les legislacions van establir una hipoteca general tàcita que gravava tots els béns del marit.

Vol dir això que, en rebre el dot, totes les finques i riqueses del marit quedaven hipotecats per a garantir que el marit tornaria el dot; la hipoteca dotal era, doncs, general, sobre tots els béns del marit. I a més d’això, aquesta hipoteca general no calia signar-la en cap paper, perquè quedava establida per la mateixa llei, sense necessitat d’anar a la notaria. La hipoteca legal en garantia de restitució del dot, hipoteca general i tàcita sobre tots els béns del marit, fou un pes terrible que arrossegà el dret espanyol fins a l’any 1861, quan es promulgà la primera Llei Hipotecària. Abans d’aquesta llei, el marit que volia contractar o ficar-se en negocis, sabia que les seues propietats estaven molt devaluades perquè pesava sobre elles una hipoteca silenciosa en garantia del dot. Si el marit volia deslliurar-se d’aquesta hipoteca general i tàcita, havia d’oferir una garantia suficient per a assegurar que tornaria el dot. Si la núvia i el pare li acceptaven aquesta garantia, la hipoteca general silenciosa desapareixia. Aquesta solució era un invent dels Furs que els altres territoris espanyols no coneixerien fins que es promulgà la Llei Hipotecària.

Quan la Llei del Règim Econòmic Matrimonial Valencià —anul·lada per sentència recent del Tribunal Constitucional— establí amb caràcter supletori la separació de béns, de tant en tant, algú preguntava: «¿És que ara, en recuperar la separació foral de béns, marit i muller no podran muntar un negoci junts o adquirir alguna cosa conjuntament o tenir cap tipus de comunitat en algun o alguns béns?» Naturalment que sí. Per això teníem el règim foral de la germania, que caldria traure de l’oblit: tots els avantatges de la societat de guanys, però no cap dels seus inconvenients. La germania foral valenciana és una comunitat de béns que es pacta entre marit i muller. Pot ser universal de tots els béns o pot ser concreta sobre certs béns, com ara roba o mobles, o ser una germania dels guanys, o del terç, o de la meitat del patrimoni. Els béns sobre els quals s’ha pactat la germania es divideixen per la meitat entre marit i muller en els casos més generals o més corrents. En fi, ja es veu com, malgrat algunes opinions que el titllen d'antigalla inservible, el dret valencià foral podria donar moltes solucions a problemes actuals de les dones.