divendres, 1 de juliol de 2016

Cobla recurrent

Aquests dies proliferen expressions com aquestes: «La corrupció no ha passat factura, la gent continua votant a lladres i corruptes, i un partit imputat, amb múltiples dirigents i militants que acumulen càrrecs per corrupció, torna a ser el més votat.» Moltes persones es pregunten com és possible que el PP, al qual van dedicades totes les afirmacions anteriors, haja tret 137 diputats i la majoria absoluta al Senat. Hi ha preguntes que, fetes per persones corrents, sense massa informació, s'han de contestar. Abans, però, cal desmentir les afirmacions falses o les mitges veritats. Comencem pel principi. La corrupció sí ha passat factura. La passà en les eleccions del 26 de desembre. Cal recordar que el PP havia tret en les generals de 2011 una majoria absoluta de 186 diputats amb 10.866.566 vots (el 44,63% dels emesos). El 26 de desembre va perdre 3.651.036 vots (baixà al 28,72% dels vots emesos i a 123 diputats, amb pèrdua de la majoria absoluta). Heus ací el càstig electoral a la corrupció, a les mentides i a la política de retallades.

Ja sé que molts simpatitzants de l'esquerra voldrien que el PP fos condemnat a cadena perpètua —en sentit metafòric, clar. Imagine que desitjarien la dissolució del partit dels sobresous. Ara bé, aquesta pena, que només es podria executar per sentència judicial o voluntat majoritària dels afiliats, en cap cas podria deixar orfes els votants de dretes. Estudis i enquestes demostren que vora el 45% dels electors de tot l'Estat són de dretes. Aquests electors votaren al PP en 2011. En les següents generals, una part d'ells, potser fastiguejada pels casos de corrupció i les retallades, votà a Ciudadanos. Els percentatges de vot obtingut per PP (28,72%) i C's (13,93%) sumaven el 42,65%, és a dir, la pràctica totalitat de l'electorat conservador. Les matemàtiques no enganyen. Segons açò, hi hauria dos grups diferenciats al centredreta: els votants més reaccionaris, fidels al PP en qualsevol circumstància (que formen el seu sòl electoral), i els centristes, disposats a castigar els excessos dels seus. Aquest segon grup passà factura a Rajoy el 20D.

Ara bé, qui pense que els electors de centredreta votaran a Podemos o IU somnia truites. A molt estirar, una part votarà als socialistes. Diumenge passat, el càstig al PP ja estava descomptat. Ara tocava concentrar el vot per a evitar un govern presidit per Pablo Iglesias, personificació del dimoni per als conservadors. (La llei electoral penalitza la fragmentació de forces.) Així i tot, el PP no està totalment rehabilitat davant dels seus; només ha obtingut un 33,03% dels vots (està molt lluny del 44,63% de 2011). Tampoc no és cert que les candidatures del PP estigueren plenes d'imputats. En general, aquests havien estat eliminats de les llistes. En tot cas, si regiren entre nosaltres els estàndards democràtics europeus, només hauria de cridar l'atenció que Rajoy, presumpte perceptor de sobresous en negre i cap d'un partit totalment enviscat pels casos de corrupció comesos sota el seu mandat, haja repetit com a candidat a la presidència del govern. Hauria d'haver-se retirat. Però el PP hauria aconseguit igualment no menys d'un 28% de vots.

Que la gent vota als lladres és una cobla recurrent que ja comença a donar fàstig. Es repeteix després de cada elecció i sempre ve de l'esquerra, que també té els seus casos de corrupció. Els partits progressistes farien millor si analitzaren les causes del seu fracàs i es deixaren de cobles. Caldria estudiar, posem per cas, per quina raó no ha funcionat la unió de Podemos i IU. També caldria preguntar-se per què un milió d'hipotètics votants de l'esquerra decidiren quedar-se a casa i no acudir a les urnes. Tirar la culpa als altres dels fracassos propis és l'excusa fàcil. Potser, fos escaient parlar seriosament d'unitat. Les persones corrents tenen un olfacte especial per a detectar aquell aiguabarreig que, amb aspecte de confluència, és en realitat un batibull en què cadascú va a la seua, un poti-poti en què no hi ha idees clares, ni criteris d'actuació acordats, ni objectius comuns, ni fidelitats compartides, ni res de res. En aquests agregats conjunturals, dos i dos no solen sumar quatre. Dol dir-ho, però la dreta sol ser molt més disciplinada i està més unida.