divendres, 8 de juliol de 2016

¡Bon vent i barca nova!

A la nostra vida quotidiana proliferen les organitzacions de tot tipus (entitats recreatives, clubs esportius, societats musicals, associacions culturals...). Els seus afiliats gaudeixen de drets a canvi d'acceptar algunes obligacions —pagar la quota, complir els estatuts. Quan un soci no vol pertànyer al club, allò més habitual és donar-se de baixa. En cas de quedar-s'hi, haurà de complir tots els deures socials. Generalment, aquests són iguals per a tothom. No sol haver-hi, per tant, socis privilegiats, exempts de complir certes obligacions. En una comunitat de veïns, posem per cas, cap propietari no està lliure de pagar la quota establerta, ni d'acatar els acords adoptats per majoria. Hom podria pensar que els anglesos han votat a favor d'abandonar la Unió Europea —un club com qualsevol altre— perquè no estaven disposats a complir els deures que imposa la pertinença. Si això fos cert, no caldria sinó dir-los adéu. En la nostra llengua, el comiat d'algú poc agradós adopta aquesta expressió marinera: «¡Bon vent i barca nova!»

Tanmateix, jo no tinc tan clar que aqueix siga el veritable motiu de la marxa. El Regne Unit era un soci privilegiat de la UE. Des de la seua incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, la renegociació de condicions de permanència i les excepcions en totes les polítiques i els acords comunitaris sobre distintes matèries (assumptes socials, economia, moneda única, llibertat de moviments per a les persones...) han estat a l'ordre del dia fins avui mateix. De fet, Regne Unit està fora de l'Espai Schengen i la moneda única. Sempre ha gaudit d'un estatus a la carta, dins les institucions europees. Si altres socis hagueren reivindicat l'excepcionalitat britànica, la Unió seria un veritable desgavell. Doncs bé, després d'escoltar atentament les seues declaracions, em sembla que els candidats millor situats per a succeir Cameron, no tenen cap pressa d'apel·lar a l’article 50 del Tractat de Lisboa, que inicia el procediment formal per a desconnectar-se de la Unió. Fa l'efecte que les autoritats britàniques es prendran les coses amb moltíssima calma.

Tractaran d'aconseguir avantatges fins i tot de la seua marxa. Buscaran la negociació bilateral a la recerca d’un estatus intermedi: ni país membre, ni país tercer. En plata: voldran mantenir els privilegis que tenien dins el club sense ser-ne membres. La reacció de les autoritats europees ha estat contundent: han demanat a Regne Unit que marxe com més aviat millor. «A l'enemic que fuig, pont de plata», diem per a significar que no ens sap gens de greu que algú marxe. Però aquestes invitacions a sortir ràpidament són fruit de la reacció en calent, de l'atipament pels anys d'exigències britàniques. I sentir el discurs de Nigel Farage al Parlament Europeu no ajuda a refredar els ànims. «Que se'n vagen a fer la mà», se sent als bars. En fi, quan es calmen les aigües, caldrà considerar almenys dos detalls: ni tots els britànics volien marxar de la UE, ni es pot donar a Regne Unit un tracte pitjor que el rebut per països tercers com Noruega o Suïssa. Això sí, podríem fotre fora de les competicions europees tots els equips anglesos. Això couria.