dijous, 21 de juliol de 2016

Llibertat completa a l'hora de testar

La llengua i el dret són les expressions més importants d’una nacionalitat. Els valencians estem civilment oprimits; se’ns apliquen per força lleis civils foranes, alienes a les nostres llibertats històriques. És el cas de la llegítima. Quan un ciutadà de Sevilla, Toledo o Zamora es mor, hi ha una part de l’herència que necessàriament han d’heretar els seus fills. Aquesta part es diu llegítima, perquè és la llei mateixa qui ordena on ha d’anar a parar aqueixa ppart. La llegítima al Codi Civil espanyol és de dos terços: el primer terç s’ha de repartir per parts iguals entre tots els fills i el segon terç —que és de millora de la llegítima— es pot usar per millorar algú o alguns fills, o tots, però necessàriament no pot eixir del grup de fills. El testador només pot disposar lliurement de l’últim terç: aquest tercer terç de l’herència, és el terç de lliure disposició. Cap a l’any 1400, els valencians ja ens havíem llevat de damunt la llegítima, en endolcir-la; pels temps del rei Martí l’Humà, de la llegítima no quedava res més que la paraula: els valencians, quan morien, podien deixar tots els seus béns amb completa llibertat a qui volien, encara que tingueren fills, que entenien que l’herència sols l’obtindrien pels propis mereixements, no perquè ho mane la llei.

Al nostre país, hi ha zones camperoles i de muntanya on el conjunt de les terres no es reparteix entre els fills; no seria suficient perquè tots menjaren. El que es fa en aquests casos és lligar uns pactes de família més detallats que no un simple testament; així s’aconsegueix que tota la masia, casal o patrimoni dels pares passe conjuntament a un fill i no es trossege. Aquestes escriptures més llargues ja no són exactament un testament, sinó un heretament, perquè regulen tota la manera d’heretar el casal. Els heretaments se signen sovint quan es casen els fills, o quan vol casar-se el fill que serà l’hereu; en aquell moment se’n van a la notaria l’hereu i la núvia, i els pares de l’un i de l’altra, i allí se signen unes capitulacions matrimonials completes. Els Furs no estableixen regles sistemàtiques sobre els pactes successoris o els heretaments. Però ací i allà, de tant en tant, s’autoritza algun pacte successori. On els Furs no van arribar, els costums han introduït una classe d’heretaments, els fets a favor de fills que no són encara ni tan sols concebuts, fills que no existeixen encara ni al ventre de la mare. Aquests heretaments a favor de fills nondum concepti, ço és, a favor de fills que encara no estan ni en embrió, es presenten de dues maneres.

La primera és la preventiva. El futur pare o la futura mare fa previsions per al cas de morir sense haver fet testament i dóna regles perquè siguen hereu o hereus aquells que complisquen les normes que el pare o la mare estableix. També es coneix com a costum al Regne Valencià una altra forma d’heretament a favor de fills que encara no són ni concebuts. Aquesta segona manera seria més o menys així: si el meu marit —o la meua dona— i jo arribem a tenir fill o fills, i jo em muir sense haver nomenat hereu o hereus, en aquest cas li done al meu marit —o a la meua dona— la facultat de nomenar el meu hereu o els meus hereus. Aquest heretament és un acte de confiança en l’altre. Confiança en llatí es diu fiducia. Per això rep el nom de forma fiduciària o heretament fiduciari. Existeix altre costum foral, el “testament de l’un per l’altre i a totes les passades”. A l’hora d’enllestir una herència, signar una partició o donar solució a un problema familiar, s’observa que la viuda s’entesta, i totes les viudes —o els viudos— repeteixen el mateix argument: s’entossudeixen a dir que ella i el seu marit havien signat un testament conjunt, en el qual ella i l’home s’ho havien deixat tot recíprocament, “l’un per l’altre i a totes les passades”.

Tal com ho conta la dona, ella i l’home cometeren un atemptat múltiple contra el dret espanyol. Ella creu haver signat un sol testament conjuntament amb el seu marit, allò que seria un testament mancomunat de marit i muller, i això està prohibit pel Codi Civil espanyol. Pensa la viuda que ella i el marit han disposat de l’herència de tal manera que, per mort del marit, és tot per a ella, i això és difícil dins d’un dret restrictiu, com l’espanyol, que posa dificultats de diferents tipus a la llibertat de testar. I creu la viuda, finalment, que això s’ha de complir “a totes les passades”, és a dir, siguen quines siguen les circumstàncies concretes de l’herència, i això no serà possible en els supòsits normals en què, havent-hi fills, caldrà respectar-los el terç de llegítima estricta i també el terç de millora. Més d’un notari creurà que això és anar per ignorància contra la llei espanyola. És més senzill: els matrimonis valencians menyspreen simplement una llei imposada per força. Exerciten un costum secundum legem o propter legem, un costum a favor dels Furs. Aquests permeten deixar-se recíprocament tota l’herència del premort a favor del sobrevivent en qualsevol circumstància, atès que la llegítima valenciana és pràcticament inexistent.

(extret de l'obra Recuperem els Furs, d'Enric Solà i Palerm)