dissabte, 26 de gener de 2013

Sis-cents anys de col·legialitat

Les col·legiates són esglésies amb capítol de canonges, com les catedrals. El seu nom recorda que eren col·legis; en temps passats, acollien comunitats de clergues que, en regir-se per una regla o cànon, rebien l’apel·latiu de canonges o clergues regulars. Les antigues dignitats dels capítols eren l’ardiaca, l’arxiprest, el sagristà i el cabiscol; més endavant, s'afegí el degà. Amb el pas del temps, s’acabà distingint entre canongies de dignitat (ardiaca, degà, arxiprest, precentor i mestrescola) i d'ofici (doctoral, magistral, lectoral i penitencier). Pel sistema d'entrar al capítol col·legial, també es podia distingir entre canonges d'oposició i canonges de gràcia. El papa Luna dotà la col·legiata de Xàtiva amb quinze canonges, un degà, un sagristà i un cabiscol. El cabiscol era el cap d'escola, és a dir, el canonge que dirigia les institucions docents. Com que també exercia les funcions de cantor primer, podia rebre el nom de xantre. (Des que les autoritats municipals se'n feren càrrec dels estudis, al segle XVI, la funció del cabiscol restà limitada a l'ensenyança musical en les escoles eclesiàstiques i la direcció del cant coral.)

L’evolució de les canòniques regulars havia seguit diferents vicissituds: les presidides per un bisbe havien esdevingut catedrals;  les presidides per un abat, un degà o un prior, col·legiates. La manca de normes coherents i d'autoritats acceptades provocà la decadència de l'observança. Sorgiren diverses reaccions per a reformar la vida canonical, especialment l’agustiniana. El seu nucli principal, sorgit a l'abadia de Sant Ruf d'Avinyó, influí molt en les nombroses comunitats de canonges existents a la Corona d’Aragó. Durant el segle XII, el més esplendorós per a les canòniques, en foren fundades moltes. En 1166 arribà a les nostres contrades l’orde canonical premonstratès, fundat en 1120 per sant Norbert, a Prémontré (França), bàsicament com a reforma dels antics canonges agustinians (fou anomenat orde nou per contraposició a l'orde vell). Sant Norbert propugnava una vida més monàstica i un esperit més congregacional. En 1126, el papa Honori II aprovà aquest nou orde agustinià. A la mort del fundador, en 1134, els premonstratesos ja tenien 30 cases; a finals del segle XIII, havien arribat a les 1300.

Durant els segles XV i XVI, es produí, però, la regressió del moviment monàstic. Per tant, quan Benet XIII erigí la col·legiata xativina, les comunitats de canonges regulars estaven en decadència. El papa Climent VIII secularitzà en 1592, a instàncies de Felip II, totes les canòniques regulars excepte les premonstrateses. Les col·legiates creades a partir de llavors seguiren gaudint dels antics privilegis. S’establí que foren governades per priors o abats, als quals s'afegí el títol d'arxiprest. Es fixà el nombre de canonges, onze, per a les col·legiates importants, com les de Gandia, Xàtiva i Sant Nicolau d'Alacant. Això no obstant, continuà el seu declivi. A poc a poc desaparegué la vida comunitària i les canongies esdevingueren simples beneficis eclesiàstics vinculats, això sí, a prebendes substancioses. (Per aquest motiu, s’encunyà l’expressió «viure com un canonge».) A partir del primer quart del segle XIX, s’intensificaren l’anticlericalisme i els plans desamortitzadors. Minvaren, per tant, els beneficis eclesiàstics.

El concordat de 1851, subscrit entre l’Estat espanyol i el Vaticà, precisà el nombre de canonges i beneficiats de cada catedral, i abolí quasi totes les col·legiates —les de Xàtiva i Gandia passaren a ser meres parròquies. Gràcies, però, a les gestions del futur abat José Pla, la Seu recuperaria la col·legialitat en 1909. Durant la Guerra Civil, el temple i el capítol patiren les seqüeles de l’anticlericalisme que professava part del moviment obrer. Podríem dir, per tant, que la canònica xativina és una supervivent del passat. Avui, el seu número de preveres no abasta a cobrir els diferents oficis i dignitats dels capítols històrics; només té quatre canonges presidits per l’abat —dos d’ells es dediquen, però, al rectorat de sengles parròquies: Sant Pere, a Xàtiva, i la Mare de Déu del Rosari, a Novetlè. Llurs privilegis han desaparegut i les seues funcions han quedat molt restringides. L’abat ja no és arxiprest ni vicari episcopal, títols que van ostentar alguns dels seus antecessors. En fi, la celebració del sis-cents aniversari i el jubileu brinden una ocasió magnífica per a recuperar una part almenys de l’esplendor perduda.

(publicat a Levante-EMV, el 26/01/2013)