dissabte, 5 de gener de 2013

Reixos falsificats

Avui és vespra de Reixos. Tinc entès que Josep Lluís Bausset, quan escoltava aquesta expressió, solia dir: «¿Reixos? ¡Els reixos són els mascles de les reixes!» Però els Reis d'Orient sempre s’han anomenat Reixos a la nostra contrada. (L’any passat ho recordava Toni Cucarella.) La tradició mana que els deixem garrofes, aigua i una taronja vora el balcó o la finestra. (Les garrofes són per als rossins de ses majestats.) En altres contrades, a Catalunya posem per cas, els regals nadalencs els porta el Tió. La vigília de Nadal o el dia 25 per la tarda, després de l’àpat familiar, es fa cagar el Tió. En canvi, al País Valencià, els regals són portats pels Reixos. No se sap com va començar aquesta tradició, possiblement arribada de terres castellanes (el costum també se celebra als països hispanoamericans). En fi, hom fa creure als menuts que els Reixos visiten aquesta nit totes les llars, per a deixar presents a les finestres.

Fins a èpoques recents, els nens passaven les vacances esperant les joguines, que arribaven just quan era l’hora de tornar a escola. En temps antics, la cosa no tenia molta importància, perquè els regals dels Reixos eren molt humils —solien deixar uns mitjons o una llepolia i gràcies. Amb les acaballes del segle XX arribà, però, la tradició del Pare Noel. Ara, les criatures tenen regals per partida doble, i el Nadal ha esdevingut una orgia consumista. També tenim el costum d’organitzar cavalcades de Reixos davant els ulls meravellats de milers de criatures. Aquest costum començà a finals del segle XIX, però no es consolidà fins al XX. Abans, els xiquets mai no havien vist els Reixos; se’ls havien d’imaginar. Ara, els veuen desfilar pel carrer. Hom considera que la primera cavalcada valenciana se celebrà en Alcoi el 1866, bé que no tingué continuïtat fins a 1885, any a partir del qual s'organitzà de manera ininterrompuda.

La màgia de les sabates al balcó i la lluita contra la son, per a sentir els cavalls, perillen. Els Reixos, que els nens imaginaven éssers fantàstics, han esdevingut humans corrents —sovint polítics locals— muntats en carrosses. Normalment, aquests Reixos  falsificats porten unes disfresses i uns maquillatges de dubtosa eficàcia, i solen parlar en castellà. Quan era molt petita, la meua filla menor va estar a punt de descobrir l’engany per culpa d’aqueixes disfresses imprudents. «Papà, ¿estos no són els reis autèntics, veritat?» La meua dona la va tranquil·litzar: «No, no. Estos són els emissaris. Els de debò vindran a casa per la nit.» La xiqueta no es va quedar massa convençuda. Avui resulta difícil que els nens, farts de veure homes de raça negra, s’empassen un Baltasar amb la cara empalustrada de negre. Però supose que tornarem a veure, enguany, l’alcalde i els regidors fent creure que són els Reis d’Orient.