diumenge, 30 de setembre de 2012

Tracte preferent

Fa pocs dies, la premsa informava que el professorat valencià de religió cobra, segons dades sindicals, 48 milions anuals, que paga “religiosament” la Generalitat. Si això fos cert —deu ser-ho, perquè ningú no ha desmentit la dada—, aqueix professorat estaria rebent un tracte preferent respecte d’altres col·lectius docents. La cosa és cridanera, perquè el nombre d’estudiants de Batxillerat dels centres públics que elegeixen l’assignatura de Religió va de caiguda. «Enguany, al meu centre només hi ha tres estudiants de Batxillerat que han optat per la matèria de religió catòlica. Tanmateix, les instruccions d’inici de curs enviades per Conselleria ordenen que es forme grup amb el corresponent professor. En altres matèries, com dibuix tècnic, he vist com 8 o 9 alumnes no rebien el mateix tracte. Aquesta situació injusta no és un cas singular. Sé de molts centres on passen històries semblants», explicava el director d’un institut que preferia mantenir l’anonimat per por a les represàlies.

Pel que es veu, un total de 1.385 professors de religió catòlica donaran classe en els col·legis i els instituts públics valencians durant el present curs. El document sindical pren com a referència una nòmina de 35.000 euros bruts anuals per docent i conclou que el Consell destina 48 milions d’euros a l’ensenyament de la doctrina catòlica —a l’adoctrinament, dit en altres paraules. El col·lectiu de professors de religió està format per un grup heterogeni de persones que han d’acreditar formació específica relacionada amb la teologia. Tots han de comptar amb la pertinent Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica (DECA), títol que garanteix la preparació necessària per a impartir classe en Primària o Secundària. La DECA és gestionada per la Conferència Episcopal, que té l‘última paraula i controla la idoneïtat de tots els aspirants. Graduats en magisteri que s’han especialitzat després de passar per la Universitat o titulats en institucions acadèmiques lligades a l’Església són els dos perfils majoritaris.
 
Aquests docents sovintegen més en Infantil i Primària que en Secundària, i més en zones rurals que en urbanes. Un portaveu sindical afirma: «Conforme es fan majors, els xiquets abandonen les classes de religió. La presència del seu professorat es minimitza, per tant, en la part alta de l’espectre educatiu. Això no obstant, tothom sap que existeix un col·lectiu estable de vora 1.400 professors de religió que a penes ha patit els últims retalls educatius. Tenen un tracte preferent; responen davant de les jerarquies eclesiàstiques —que actuen de fet com una patronal. Ara bé, és la Generalitat qui paga les nòmines d’unes persones no han hagut d’aprovar cap oposició. Els 48 milions que costen servirien per a pagar les beques de transport, llibres o menjador. L’Església hauria de fer-se càrrec d’aquests sous, i les classes s’haurien de donar fora de l’horari escolar.» En fi, no deixa de tenir raó aquest sindicalista. Sempre s’ha dit que els instituts han d’acollir les ciències i les humanitats. Les supersticions, per tant, s’haurien d’ensenyar fora.

divendres, 28 de setembre de 2012

Un general de brigada


Yo lo que quiero decirle a la vicepresidenta del Gobierno, para que lo tenga en cuenta (seguro que ella ya lo habrá pensado), es que, aparte de la sentencia del Tribunal Constitucional, en fin, que vaya preparando un general de brigada de la Guardia Civil. El Senado se reúne, vota y esta colonia, esta comunidad, queda intervenida, el parlamento se disuelve, el Gobierno de la Generalitat se va a su casa y la Delegación del Gobierno toma el control de Cataluña. Y el general de brigada que decía antes toma el control de los Mozos de Escuadra. Una sentencia del Tribunal Constitucional no servirá de nada. El Gobierno de España, tal como se planteó el de la República en 1934, ha de saber si tiene la determinación de hacer cumplir las leyes. Porque llega un momento en que el Estado tiene que utilizar una de sus atribuciones, que es el uso legítimo y proporcional de la coacción.
 
Alejo Vidal-Quadras, durant una tertúlia d’Inereconomia

dimarts, 25 de setembre de 2012

El xantatge de Catalunya

Últimament, l’espanyolisme vivia la vida alegrement sense preocupar-se massa de Catalunya. (Només els jacobins exaltats d’UPD i Ciutadans estaven de guàrdia permanent.) Fins aquests moments, tots els maldecaps del PP se centraven en Galícia i el País Basc: en Galícia, les eleccions autonòmiques podrien propiciar un govern de coalició entre Bloque Nacionalista Galego i PSG; en Euskadi, s’augura el triomf del nacionalisme, gràcies al tiró electoral de Bildu. Tot molt previsible. Però el rebombori català ha agafat de sorpresa. Els temps d’ERC i Carod Rovira, o el període en què van proliferar les consultes per la independència, ja havien passat. Ara governa CIU, coalició a la qual li tenen presa la mesura els espanyolistes. De fet, CIU ha donat suport a tots els retalls de Rajoy, i el PP va permetre que s’aprovaren els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Per això, la manifestació multitudinària de la Diada va pillar PP i PSOE amb el pas canviat. Crec que ja he parlat d’açò en altres ocasions: els espanyolistes li tenen molta més por al nacionalisme català que al basc. Els dies immediatament posteriors a la multitudinària manifestació del dia 11, era patent el silenci dels partits centralistes. (S’ha de tenir present que, amb una Catalunya independent, el PSOE podria guanyar unes eleccions generals espanyoles el dia que les granotes crien pèl.)

En definitiva, els partits majoritaris es van quedar muts. Allò que més temien, el monstre del secessionisme català, havia pres unes dimensions inesperades. (CIU, que s’olorava el ressò de la Diada, s’havia pujat ràpidament al tren en marxa.) Anit, el telediari de la laSexta mostrava els resultats d’una enquesta: el 53,5% dels catalans es manifesta a favor de la independència. En altres paraules: s’hauria superat la barrera del 50% a favor de la secessió. Cadascú és lliure de donar a les enquestes el marge de credibilitat que vulga. És evident, però, que l’independentisme comença a tenir massa crítica. La manifestació del dia 11 demostra, a més, el caràcter pacífic i transversal de l’aspiració independentista; hi va acudir gent de totes les edats, de moltes procedències geogràfiques, de distinta condició personal i social, pertanyent a un espectre ideològic molt ample... Bé que l’adhesió de diversos partits haja multiplicat el poder de convocatòria, és evident el caràcter espontani del pronunciament nacional —només així s’explica la xifra rècord de presència a la manifestació. Superat el mutisme inicial, l’espanyolisme —capitanejat pel rei Joan Carles— ha sortit en tromba a contrarestar el terratrèmol independentista. Naturalment, ha tirat mà de tot l’arsenal disponible —munició tronada en molts casos; porta gastant-la des de l’any de la picor.

Destaquen, a l’allau artiller, algunes perles fines. Mª Dolores de Cospedal li ha dit al president Mas, posem per cas, que España no está para amenazas ni chantajes. ¿Amenaces? ¿Xantatges? La senyora Cospedal no llegeix bé la realitat. Catalunya està habitada per 7.500.000 persones (5.300.000 de les quals poden votar als comicis locals). La meitat dels catalans que tenen ús de raó podria estar pensant-se si li convé la independència. (Atenció, no dic que siga ja clarament independentista; dic que s’ho podria estar pensant.) A la manifestació del proppassat dia 11 van acudir famílies senceres (iaios, pares, fills...). Dir que aquestes persones són xantatgistes o perdonavides és impropi de gent demòcrata. Estem habituats a sentir com els polítics s’insulten mútuament, però ja comença a ser massa habitual que els polítics llancen també improperis contra ciutadans corrents que exerceixen els seus drets. Quan un nombre significatiu de ciutadans reclama alguna cosa ha de ser almenys escoltat. El senyor Mas ha demanat un estat propi per a Catalunya arrossegat pels clams d'alguns milions de catalans dignes de respecte —de fet, ell ni nomena la paraula independència. En fi, amb expressions despectives com quimeras, chantajes o algarabías, els espanyolistes només aconseguiran d’augmentar el nombre de catalans partidaris de la secessió. Al temps.





diumenge, 23 de setembre de 2012

Santiago Carrillo

Quan mor un personatge de certa rellevància històrica solen proliferar els panegírics —i les diatribes, si la persona traspassada ha protagonitzat en vida episodis controvertits. És el cas de Santiago Carrillo. La dreta reaccionària l’ha acomiadat recordant per enèsima vegada el trist episodi de Paracuellos del Jarama, esdevingut durant la Batalla de Madrid, a finals de 1936. Historiadors prestigiosos, com ara Ian Gibson, Paul Preston o Ángel Viñas han posat de relleu que Santiago Carrillo, Conseller d’Orde Públic de la Junta de Defensa de Madrid, no fou responsable de les matances de Paracuellos, instigades per agents soviètics de l'NKVD i executades per Pedro Fernández Checa, secretari d’organización del PCE. Això sí, les llistes dels presoners afusellats foren examinades per la Junta de Defensa. És impossible, per tant, que Carrillo desconegués els fets. Però Carrillo mai no va contribuir a l’aclariment dels fets, ni mai va mostrar un dolor sincer i públic pels esdeveniments de Paracuellos.


Possiblement, aquesta expressió pública de dolor hagués estat inútil; la dictadura utilitzà els afusellaments de Paracuellos per a resumir el “terror roig”. En principi, els franquistes no van adjudicar a Carrillo la responsabilitat directa de les execucions; la van atribuir al Govern de la República. Volgueren emmascarar amb aquest succés l’enorme repressió de la dictadura, més sanguinària i duradora que la republicana. Però tan aviat com Carrillo esdevingué un personatge rellevant (en 1960 fou nomenat secretari general del PCE), l’aparell franquista l’acusà, per motius propagandístics, de ser el responsable directe de les matances. Aquestes acusacions recurrents han llevat el focus d’altres aspectes més ambigus del personatge. Carrillo passà del socialisme al comunisme stalinista (expulsà del partit Fernando Claudín i Jorge Semprún), del comunisme prosoviètic a l’eurocomunisme, i de l’eurocomunisme a l’òrbita socialista novament —en ser expulsat, ell mateix, del PCE. Aquests dies, la gent de dreta “civilitzada” ha recordat el seu paper fonamental en la transició democràtica i en la reconciliació dels espanyols.
 
Es podria fer, però, altra lectura del seu paper. Carrillo seria l’home que va col·laborar en la “transacció” que fou en realitat la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la forma monàrquica d’estat en canvi d’un plat de lentilles... En fi, si els adversaris ideològics entonen tantes apologies... Quan els socialdemòcrates protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de burgesos revisionistes. Els comunistes, en canvi, fan «política», signen «compromisos històrics». Ja se sap: coses de la realpolitik. Jo em quede amb l’últim Carrillo, amb l’ancià, savi i sorneguer, autor de frases lapidàries: «El capitalisme acabarà amb l’espècie humana.» Divendres per la nit, veia a la televisió una entrevista recent amb l’antic líder comunista. «Les polítiques del Partit Popular menen directament al desastre. Si hom continua estirant de la corda, s'acabarà provocant un esclat social. I la gent no sortirà al carrer de forma civilitzada, sinó demanant un canvi de règim», somreia don Santiago mentre fumava una cigarreta.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Invisibilitat aparent

Ningú no diria, passejant pels carrers de Xàtiva, que vivim immersos en una crisi terrible. Aparentment, res no ha canviat: les botigues continuen obertes, la gent va a la seua, la parroquià segueix freqüentant les terrasses... (Sense anar massa lluny, un establiment de tota la vida, emplaçat a l’Albereda, ha inaugurat una terrassa que ocupa bona part de la vorera i entrebanca el pas dels vianants.) En fi, aquesta sensació de normalitat és enganyosa. Si rasquem una mica la pàtina superficial del paisatge urbà, trobarem que el número de clients ha minvat, que alguns comerços han baixat la persiana, que es venen menys automòbils, que els menjadors socials es queden sense aliments, que algunes persones no poden pagar la hipoteca, que l’atur és altíssim a les nostres comarques... Des del nord d’Europa, tracten de convèncer-nos que som culpables, per cobrar uns salaris i unes pensions massa elevats, per gaudir d’unes prestacions socials i d’uns serveis públics (sanitat, educació) excessius. Tot això, no cal dir-ho, és pura fal·làcia.

En contra del que diuen alguns, la crisi no té res a veure amb els salaris —segons les enquestes, un 60% de la població espanyola ocupada guanya menys de 1.000 euros al mes. Les pensions tampoc no són altes —els nostres jubilats reben 750 euros de mitjana, un 40% menys que els jubilats dels altres països de l’Eurogrup. Amb aquestes quantitats irrisòries, que encara podrien experimentar retalls, moltes persones humils han de suportar les despeses ordinàries i les càrregues sobrevingudes: el repagament dels fàrmacs, l’augment de l’IVA, l’atenció a familiars discapacitats o dependents desatesos per les administracions públiques, l'ajuda als fills aturats... I damunt, s’ha de sentir contínuament la mateixa cantilena: «Per a superar la crisi, cal fer sacrificis.» ¿Més? Els xativins ja havíem començat a fer-los —paguem, posem per cas, un IBI caríssim—; ara se’ns anuncien de nous. I clar, amb tots aquests sacrificis, cada vegada hi ha més persones que pateixen dificultats, malgrat la invisibilitat aparent.

L’Ajuntament de Xàtiva no dissenya, però, cap política rigorosa i sistemàtica de recolzament a les persones més necessitades. No presta ajuda als menjadors atesos pel voluntariat social. (Les nostres autoritats podrien negociar amb les grans superfícies, per exemple, un pla de recollida d’aliments pròxims a caducar, que es podrien transportar amb vehicles de la brigada municipal.) ¿Per què hi ha tan poca sensibilitat social? És un problema de darwinisme. Els polítics conservadors solen professar un indissimulat darwinisme social. La dreta nord-americana n’és un paradigma: creu fermament en la llei del més fort; rebutja els subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social; proclama sense embuts que el món és dels més espavilats; defèn que la gent emprenedora no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. I clar, és partidària d’abandonar a la seua sort les persones que pateixen infortuni. Fa pocs dies, vaig sentir com el nostre primer edil parlava en una ràdio local de «professionals de les ajudes». De seguida em vingueren al cap altres paraules, les pronunciades per Mitt Romney, un estirat que menysprea els treballadors i les classes socials més desfavorides del seu país.

El candidat republicà a la Casa Blanca fou caçat per una càmera de vídeo mentre s’esplaiava a gust: «Un 47% dels votants es consideren víctimes i creuen tenir dret a l’atenció mèdica, a la vivenda... ¡A qualsevol cosa! Creuen que el govern és responsable de vetllar per ells. El meu treball no és preocupar-me d’aqueixes persones. No aconseguiré convèncer-les que han d’assumir les seues responsabilitats i buscar-se la vida.» El candidat parlava de manera distesa; estava entre amics. Desbarrava en casa de l’empresari Marc J. Leder, cap executiu del fons d’inversions Sun Capital Partners (Romney ha invertit diners en aquesta firma, que maneja capitals per valor d’uns vuit mil milions de dòlars). Abans de posar en marxa Sun Capital, Leder havia estat vicepresident del banc Lehman Brothers, la fallida del qual, en 2008, desfermà l’actual crisi financera (el ministre Luis de Guindos també fou executiu de Lehman Brothers). La gent com Mitt Romney no acaba d’entendre una cosa ben simple: en la natura, els éssers desvalguts estan condemnats a mort; en canvi, les societats civilitzades consideren un imperatiu moral protegir els més dèbils.
 
(publicat a Levante-EMV, el 22/09/2012)

dimarts, 18 de setembre de 2012

Raons poc elaborades

Il·lustració de Javier Jaén
 
És evident que les raons per a negar la possibilitat d’independència a Catalunya, o a qualsevol altra entitat nacional, no solen ser massa elaborades. Hi ha, per exemple, qui s’oposa a barrejar sentiments amb qüestió nacional. Però clar, en les aspiracions nacionals de tots els països sempre es barregen elements sentimentals i elements pragmàtics. En açò, Catalunya i Espanya no són gens originals; el nacionalisme català i l’espanyol compten tant amb aspectes merament emotius (la terra, el paisanatge, la llengua, els vincles d’identitat, la bandera) com clarament utilitaris. Espanya, és a dir, l’artefacte estatal construït per la Castella profunda, no vol perdre una font important d’ingressos; molts catalans pensen, en canvi, que els aniria econòmicament millor per lliure. Com que cap geperut es veu la seua gepa, els espanyols solen proclamar-se aliens al sentimentalisme. Sincerament, no crec que estiga exempt de sentimentalisme qui es declara contrari a la secessió de l’illa de Perejil, un cudol desert que es podria lliurar tranquil·lament a Marroc. (La lliurança estalviaria un munt de problemes a l’Estat, però molts espanyols veurien la cessió com una amputació, com una ferida incurable al cos de la pàtria.) També hi ha qui es manifesta contrari a fer números. S’ha de dir, però, que en tots els processos d’independència o descolonització es fan números. Sense anar massa lluny, els feren les metròpolis i les seues colònies als processos d’independència dels Estats Units i les possessions espanyoles en Amèrica. Al segle XIX, els criolls de les Províncies Unides del Riu de la Plata feren números —calcularen que donaven més del que rebien de l’Espanya colonial— i decidiren que els convenia separar-se. I finalment tenim aquells que, amb un discurs una mica més elaborat, neguen a la nació el caràcter de subjecte personal dotat d’una suposada voluntat unànime, d’un honor malmès o de qualsevol altre atribut de tipus psicologista. Tenen part de raó; si la voluntat de ser nació política requerís unanimitat, no existirien gaires nacions. En realitat, un procés constituent només necessita una majoria qualificada. I el concepte de nació —la discussió sobre el qual és inacabable— implica almenys dues notes generalment acceptades: comunitat humana i sentiment de pertinença. (El concepte de persona jurídica, tret del dret civil, ajuda a entendre millor les coses.) ¿És majoritària a Catalunya la voluntat d’independència? Només una consulta popular o unes eleccions en què els partits s’hi posicionaren clarament donarien la resposta. Mentrestant, cadascú pot dir la seua.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Ovidi i Fuster

 
Enguany es compleixen 70 anys del naixement d'Ovidi Montllor, i 90 del de Joan Fuster. Aquests aniversaris, que durant tot l'any s'estan commemorant amb moltes i diverses celebracions, en tenen una en forma de disc que homenatja tots dos i que recull una jornada que ja els va unir a l'Olleria l'any 1993. El cantant Paco Muñoz ha editat el CD A dos de val que recull l'actuació d’Ovidi Montllor aquell any a l'Olleria. L'artista d'Alcoi recità diversos poemes de Joan Fuster un any després de la mort de l'escriptor de Sueca. El disc que es presenta conté les lectures originals de l’acte, musicades per Albert Ortega Bertomeu i interpretades per diferents cantants: Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet... i el propi Paco Muñoz.

dimecres, 12 de setembre de 2012

¡El que ens espera!

Des de primeries d’agost, he tingut abandonat el quadern de bitàcola. De fet, sols hi han aparegut les columnes quinzenals que havia enviant a Levante-EMV —i havia deixat programades al blog— abans de marxar de viatge. Necessitava unes vacances. De l’onze al vint-i-cinc d’agost, vaig vagarejar per terres gallegues i asturianes. Després, he tornat novament a la rutina de la feina: exàmens de setembre, preparatius del principi de curs... He tingut temps, això sí, de posar-me al dia; ja sé com va transcórrer la fira —amb duo d’Albano i Rus inclòs— i l’actualitat política local.  Pel que es veu, l’alcalde, després de dir que anava a retirar totes les delegacions municipals al regidor Parra, se n’ha penedit. (Potser, l’operació tenia un altíssim risc; Parra podria haver marxat al grup mixt, amb informació molt sensible, i haver deixat el PP en minoria al consistori xativí.) També estic assabentat d’altre assumpte cridaner: l’oposició i l’alcalde s’han canviat els cromos i sembla que finalment li serà retirat a Franco el títol d’alcalde honorífic. Totes aquestes qüestions han estat enfosquides, però, pels temes de més rabiosa actualitat: la Diada de Catalunya, el pacte fiscal, la possibilitat d’un segon rescat a l’economia espanyola, les divisions al si del PP...

 
Bé que aniré reflexionant sobre tot açò, no puc resistir la temptació de fer un apunt provisional sobre la manifestació de Barcelona. Ahir per la nit, aquest esdeveniment brindava una magnífica ocasió per a comprovar el rumb de la nova RTVE. La cadena que paguem tots els ciutadans no va defraudar; el seu telediari relegà la notícia del dia als darrers llocs de la seua escaleta. Hagueren de passar més de vint minuts perquè Marta Jaumandreu —madrilenya malgrat el seu cognom, i procedent de Telemadrid— esmentés finalment, de manera molt breu, l’esdeveniment del dia. (Cal dir que la Diada havia estat notícia de primera plana fins i tot a la BBC britànica.) Aquest matí, mentre anava a la feina, he escoltat per la ràdio unes paraules de l’escriptor Juanjo Millás: La actitud de los nuevos directivos de TVE es de juzgado de guardia. Si los catalanes quieren independizarse de cosas así, me hago cargo. El ridícul fou tan gran que la cadena pública s’ha vist obligada a demanar disculpes: La dirección de RTVE reconoce que hubo un error en el orden en el que la segunda edición del Telediario colocó la noticia sobre la manifestación independentista de la Diada en Barcelona. ¿Un error? En fi, ja es veu quina classe de disculpes dóna l’ens públic. Això sí, aquest migdia, ha començat el seu telediari amb la manifestació. Perquè no diguen. ¡Mare meua, el que ens espera!

dissabte, 8 de setembre de 2012

Decisions discrecionals i partidistes

Pel desembre de 2008, arran d’haver-se discutit en un plenari municipal l’anul·lació dels honors concedits a Franco durant la postguerra, criticàvem en aquestes mateixes planes la manca de reflexos de l’oposició. L’alcalde de Xàtiva havia fet aquest envit: «Li lleve tot això a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana». Estic convençut que l’alcalde feia faraons. És poc probable que el nostre edil tingués pensat de retirar al dictador els títols de fill adoptiu i predilecte, i alcalde honorari i perpetu de la nostra ciutat; altres autoritats municipals del PP —Rita Barberà, per exemple— s’havien negat a eliminar aquestes deixalles franquistes. Segons el meu parer, s’havia d’haver pres la paraula a Rus. Em va sorprendre, per tant, que l’oposició hagués rebutjat l’envit sense advertir la faroneria. Doncs bé, a primeries d’agost es muntà altra timba al saló de plenaris; Esquerra Unida havia presentat una nova moció en què es demanava la revocació dels títols honorífics al dictador.

¿Era precís presentar-la? Ja sé: sempre és millor que la mateixa dreta renuncie a l’herència franquista; a més de garantir-se la irreversibilitat dels acords municipals, la decisió esdevé un gest de gran contingut simbòlic. Però l’oposició podria haver acudit als tribunals i deixar-se de mocions. Una sentència judicial ha ordenat que Rita Barberà revoque Franco com alcalde honorífic de València. I en darrera instància, com que les circumstàncies en què es troba el PP xativí han empitjorat (ja no hi ha feeling entre Rus i el regidor Parra, i l’horitzó electoral del govern municipal apareix enfosquit per espessos i negres nuvolots), sempre quedava el recurs d’esperar que un futur govern d’esquerres anul·lés l’alcaldia perpètua del dictador. Sense atendre, però, aquestes circumstàncies, Esquerra Unida presentà la moció. Rus, malgrat tenir menys marge de maniobra que en 2008, repetí l’envit: «Li lleve els honors a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana».

I aquesta vegada, els regidors de l’oposició, que no havien fet cap curset ni havien tingut temps de veure la filmografia d’Edward G. Robinson, Steve McQueen o Paul Newman, van acceptar l’envit. Total: han permès que Rus obtinga rendibilitat d’una decisió de la qual ja no podia escapar. Els portaveus de l’oposició s’han afanyat a dir que sols han votat a favor d’obrir els expedients administratius, i han anunciat que votaran en contra de canviar el nom a la plaça del País Valencià. ¡Tant se val! Els espectadors de la partida no podem evitar la sensació que els mateixos passerells s’han deixat esplomar de nou pel mateix punt filipí. En aquesta ocasió, no hi havia necessitat de canviar cromos amb l’alcalde. Entre les obsessions de la nostra dreta, una, fer creure que és il·lícit retolar espais públics amb la denominació “País Valencià”, és recurrent. Aquesta afirmació —no cal dir-ho— és del tot inexacta. Una via pública es pot dedicar a Tereseta la Cadirera, l’antic Regne de València o la República Argentina.

L’expressió “País Valencià” connecta amb la sensibilitat d’un sector important de xativins, i tingué vigència oficial durant un determinat període històric. La decisió de retirar-la és purament ideològica, per més que es vulga emmascarar amb pretensions, totalment infundades, de respecte a la legalitat. ¿Hauríem d’il·legalitzar el carrer de l’Embut perquè tal denominació no figura a l’Estatut? No ens enganyem; som davant del vell joc d’amagar els emblemes de l’adversari derrotat a les eleccions. Total: l’oposició ha acceptat d’entrar al joc russista d’equiparar dues magnituds heterogènies: la primera, llevar-li els títols a Franco, és una obligació regulada per la Llei 52/2007, de Memòria Històrica, i suposa eliminar els vestigis de la dictadura; la segona, suprimir la denominació “País Valencià”, és una decisió discrecional purament partidista. L’oposició ja ha dit que restituirà l’actual nom de la plaça quan guanye les eleccions. Sabent el pa que s’hi dóna, ¿què volen que els diga? Jo no estaria tan segur...
 
(publicat a Levante-EMV, el 08/09/2012)