dissabte, 8 de setembre de 2012

Decisions discrecionals i partidistes

Pel desembre de 2008, arran d’haver-se discutit en un plenari municipal l’anul·lació dels honors concedits a Franco durant la postguerra, criticàvem en aquestes mateixes planes la manca de reflexos de l’oposició. L’alcalde de Xàtiva havia fet aquest envit: «Li lleve tot això a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana». Estic convençut que l’alcalde feia faraons. És poc probable que el nostre edil tingués pensat de retirar al dictador els títols de fill adoptiu i predilecte, i alcalde honorari i perpetu de la nostra ciutat; altres autoritats municipals del PP —Rita Barberà, per exemple— s’havien negat a eliminar aquestes deixalles franquistes. Segons el meu parer, s’havia d’haver pres la paraula a Rus. Em va sorprendre, per tant, que l’oposició hagués rebutjat l’envit sense advertir la faroneria. Doncs bé, a primeries d’agost es muntà altra timba al saló de plenaris; Esquerra Unida havia presentat una nova moció en què es demanava la revocació dels títols honorífics al dictador.

¿Era precís presentar-la? Ja sé: sempre és millor que la mateixa dreta renuncie a l’herència franquista; a més de garantir-se la irreversibilitat dels acords municipals, la decisió esdevé un gest de gran contingut simbòlic. Però l’oposició podria haver acudit als tribunals i deixar-se de mocions. Una sentència judicial ha ordenat que Rita Barberà revoque Franco com alcalde honorífic de València. I en darrera instància, com que les circumstàncies en què es troba el PP xativí han empitjorat (ja no hi ha feeling entre Rus i el regidor Parra, i l’horitzó electoral del govern municipal apareix enfosquit per espessos i negres nuvolots), sempre quedava el recurs d’esperar que un futur govern d’esquerres anul·lés l’alcaldia perpètua del dictador. Sense atendre, però, aquestes circumstàncies, Esquerra Unida presentà la moció. Rus, malgrat tenir menys marge de maniobra que en 2008, repetí l’envit: «Li lleve els honors a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana».

I aquesta vegada, els regidors de l’oposició, que no havien fet cap curset ni havien tingut temps de veure la filmografia d’Edward G. Robinson, Steve McQueen o Paul Newman, van acceptar l’envit. Total: han permès que Rus obtinga rendibilitat d’una decisió de la qual ja no podia escapar. Els portaveus de l’oposició s’han afanyat a dir que sols han votat a favor d’obrir els expedients administratius, i han anunciat que votaran en contra de canviar el nom a la plaça del País Valencià. ¡Tant se val! Els espectadors de la partida no podem evitar la sensació que els mateixos passerells s’han deixat esplomar de nou pel mateix punt filipí. En aquesta ocasió, no hi havia necessitat de canviar cromos amb l’alcalde. Entre les obsessions de la nostra dreta, una, fer creure que és il·lícit retolar espais públics amb la denominació “País Valencià”, és recurrent. Aquesta afirmació —no cal dir-ho— és del tot inexacta. Una via pública es pot dedicar a Tereseta la Cadirera, l’antic Regne de València o la República Argentina.

L’expressió “País Valencià” connecta amb la sensibilitat d’un sector important de xativins, i tingué vigència oficial durant un determinat període històric. La decisió de retirar-la és purament ideològica, per més que es vulga emmascarar amb pretensions, totalment infundades, de respecte a la legalitat. ¿Hauríem d’il·legalitzar el carrer de l’Embut perquè tal denominació no figura a l’Estatut? No ens enganyem; som davant del vell joc d’amagar els emblemes de l’adversari derrotat a les eleccions. Total: l’oposició ha acceptat d’entrar al joc russista d’equiparar dues magnituds heterogènies: la primera, llevar-li els títols a Franco, és una obligació regulada per la Llei 52/2007, de Memòria Històrica, i suposa eliminar els vestigis de la dictadura; la segona, suprimir la denominació “País Valencià”, és una decisió discrecional purament partidista. L’oposició ja ha dit que restituirà l’actual nom de la plaça quan guanye les eleccions. Sabent el pa que s’hi dóna, ¿què volen que els diga? Jo no estaria tan segur...
 
(publicat a Levante-EMV, el 08/09/2012)