diumenge, 23 de setembre de 2012

Santiago Carrillo

Quan mor un personatge de certa rellevància històrica solen proliferar els panegírics —i les diatribes, si la persona traspassada ha protagonitzat en vida episodis controvertits. És el cas de Santiago Carrillo. La dreta reaccionària l’ha acomiadat recordant per enèsima vegada el trist episodi de Paracuellos del Jarama, esdevingut durant la Batalla de Madrid, a finals de 1936. Historiadors prestigiosos, com ara Ian Gibson, Paul Preston o Ángel Viñas han posat de relleu que Santiago Carrillo, Conseller d’Orde Públic de la Junta de Defensa de Madrid, no fou responsable de les matances de Paracuellos, instigades per agents soviètics de l'NKVD i executades per Pedro Fernández Checa, secretari d’organización del PCE. Això sí, les llistes dels presoners afusellats foren examinades per la Junta de Defensa. És impossible, per tant, que Carrillo desconegués els fets. Però Carrillo mai no va contribuir a l’aclariment dels fets, ni mai va mostrar un dolor sincer i públic pels esdeveniments de Paracuellos.


Possiblement, aquesta expressió pública de dolor hagués estat inútil; la dictadura utilitzà els afusellaments de Paracuellos per a resumir el “terror roig”. En principi, els franquistes no van adjudicar a Carrillo la responsabilitat directa de les execucions; la van atribuir al Govern de la República. Volgueren emmascarar amb aquest succés l’enorme repressió de la dictadura, més sanguinària i duradora que la republicana. Però tan aviat com Carrillo esdevingué un personatge rellevant (en 1960 fou nomenat secretari general del PCE), l’aparell franquista l’acusà, per motius propagandístics, de ser el responsable directe de les matances. Aquestes acusacions recurrents han llevat el focus d’altres aspectes més ambigus del personatge. Carrillo passà del socialisme al comunisme stalinista (expulsà del partit Fernando Claudín i Jorge Semprún), del comunisme prosoviètic a l’eurocomunisme, i de l’eurocomunisme a l’òrbita socialista novament —en ser expulsat, ell mateix, del PCE. Aquests dies, la gent de dreta “civilitzada” ha recordat el seu paper fonamental en la transició democràtica i en la reconciliació dels espanyols.
 
Es podria fer, però, altra lectura del seu paper. Carrillo seria l’home que va col·laborar en la “transacció” que fou en realitat la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la forma monàrquica d’estat en canvi d’un plat de lentilles... En fi, si els adversaris ideològics entonen tantes apologies... Quan els socialdemòcrates protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de burgesos revisionistes. Els comunistes, en canvi, fan «política», signen «compromisos històrics». Ja se sap: coses de la realpolitik. Jo em quede amb l’últim Carrillo, amb l’ancià, savi i sorneguer, autor de frases lapidàries: «El capitalisme acabarà amb l’espècie humana.» Divendres per la nit, veia a la televisió una entrevista recent amb l’antic líder comunista. «Les polítiques del Partit Popular menen directament al desastre. Si hom continua estirant de la corda, s'acabarà provocant un esclat social. I la gent no sortirà al carrer de forma civilitzada, sinó demanant un canvi de règim», somreia don Santiago mentre fumava una cigarreta.