dimarts, 25 de setembre de 2012

El xantatge de Catalunya

Últimament, l’espanyolisme vivia la vida alegrement sense preocupar-se massa de Catalunya. (Només els jacobins exaltats d’UPD i Ciutadans estaven de guàrdia permanent.) Fins aquests moments, tots els maldecaps del PP se centraven en Galícia i el País Basc: en Galícia, les eleccions autonòmiques podrien propiciar un govern de coalició entre Bloque Nacionalista Galego i PSG; en Euskadi, s’augura el triomf del nacionalisme, gràcies al tiró electoral de Bildu. Tot molt previsible. Però el rebombori català ha agafat de sorpresa. Els temps d’ERC i Carod Rovira, o el període en què van proliferar les consultes per la independència, ja havien passat. Ara governa CIU, coalició a la qual li tenen presa la mesura els espanyolistes. De fet, CIU ha donat suport a tots els retalls de Rajoy, i el PP va permetre que s’aprovaren els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Per això, la manifestació multitudinària de la Diada va pillar PP i PSOE amb el pas canviat. Crec que ja he parlat d’açò en altres ocasions: els espanyolistes li tenen molta més por al nacionalisme català que al basc. Els dies immediatament posteriors a la multitudinària manifestació del dia 11, era patent el silenci dels partits centralistes. (S’ha de tenir present que, amb una Catalunya independent, el PSOE podria guanyar unes eleccions generals espanyoles el dia que les granotes crien pèl.)

En definitiva, els partits majoritaris es van quedar muts. Allò que més temien, el monstre del secessionisme català, havia pres unes dimensions inesperades. (CIU, que s’olorava el ressò de la Diada, s’havia pujat ràpidament al tren en marxa.) Anit, el telediari de la laSexta mostrava els resultats d’una enquesta: el 53,5% dels catalans es manifesta a favor de la independència. En altres paraules: s’hauria superat la barrera del 50% a favor de la secessió. Cadascú és lliure de donar a les enquestes el marge de credibilitat que vulga. És evident, però, que l’independentisme comença a tenir massa crítica. La manifestació del dia 11 demostra, a més, el caràcter pacífic i transversal de l’aspiració independentista; hi va acudir gent de totes les edats, de moltes procedències geogràfiques, de distinta condició personal i social, pertanyent a un espectre ideològic molt ample... Bé que l’adhesió de diversos partits haja multiplicat el poder de convocatòria, és evident el caràcter espontani del pronunciament nacional —només així s’explica la xifra rècord de presència a la manifestació. Superat el mutisme inicial, l’espanyolisme —capitanejat pel rei Joan Carles— ha sortit en tromba a contrarestar el terratrèmol independentista. Naturalment, ha tirat mà de tot l’arsenal disponible —munició tronada en molts casos; porta gastant-la des de l’any de la picor.

Destaquen, a l’allau artiller, algunes perles fines. Mª Dolores de Cospedal li ha dit al president Mas, posem per cas, que España no está para amenazas ni chantajes. ¿Amenaces? ¿Xantatges? La senyora Cospedal no llegeix bé la realitat. Catalunya està habitada per 7.500.000 persones (5.300.000 de les quals poden votar als comicis locals). La meitat dels catalans que tenen ús de raó podria estar pensant-se si li convé la independència. (Atenció, no dic que siga ja clarament independentista; dic que s’ho podria estar pensant.) A la manifestació del proppassat dia 11 van acudir famílies senceres (iaios, pares, fills...). Dir que aquestes persones són xantatgistes o perdonavides és impropi de gent demòcrata. Estem habituats a sentir com els polítics s’insulten mútuament, però ja comença a ser massa habitual que els polítics llancen també improperis contra ciutadans corrents que exerceixen els seus drets. Quan un nombre significatiu de ciutadans reclama alguna cosa ha de ser almenys escoltat. El senyor Mas ha demanat un estat propi per a Catalunya arrossegat pels clams d'alguns milions de catalans dignes de respecte —de fet, ell ni nomena la paraula independència. En fi, amb expressions despectives com quimeras, chantajes o algarabías, els espanyolistes només aconseguiran d’augmentar el nombre de catalans partidaris de la secessió. Al temps.

5 comentaris:

Tadeus ha dit...

Sí, d'acord, però és evident, obvi, està claríssim, salta a la vista, que en les accions del senyor Mas hi ha un afany electoralista, per tant oportunista. Sembla que està tot prou estudiat. CiU guanyarà les eleccions, continuarà fent les mateixes polítiques, i per molt que hi haja un contenciós perpetu entre Espanya i Catalunya, i un suposat enfrontament entre PP i CiU, en realitat són més les coses que els uneixen que les coses que els separen. Comunitat d'interessos, diria jo.

Joan ha dit...

Que Mas pot tenir un afany electoralista pot ser cert. Però que tot està prou estudiat no ho acabe de veure. Veig a Mas espentat per la gentada que es va manifestar el 11-S. Podria Mas haver fet una altra cosa que no convocar eleccions?
De fet en la darrera campanya electoral el punt estrella de CiU era aconseguir el pacte fiscal. El dijous Rajoy va dir que no, per tant el mandat que havia guanyat CiU ja estava acabat. No està legitimat per anar més enllà, necessita un nou mandat i per això és necessari fer eleccions.
Respecte PP i CiU encara que els dos es poden considerar en termes genèrics liberals, no tenen res a veure en quan a la cultura política.
Un exemple, si Rajoy es troba una manifestació de molta molta gent, Rajoy els escoltaria?

Ximo ha dit...

Les coses no solen ser blanques o negres. Tan equivocat és dir que CIU no ha tingut res a veure amb l’èxit de la diada com afirmar el contrari. En realitat, CIU sempre ha tingut dues ànimes: una autonomista i altra sobiranista. Això li ha permès de jugar al nacionalisme de geometria variable, a la puta i a la Ramoneta. Però res no és etern; l’autonomisme dels vells líders ha estat superat per l’esperit sobiranista de les generacions més joves. Possiblement, el punt de no retorn fou la sentència del Constitucional, que retallava substancialment el nou Estatut. Com molt bé diu Joan, amb el pacte fiscal, la vella guàrdia féu un últim intent d’esmenar la situació. Com que tampoc això no anava a funcionar, calia posar, evidentment, tota la carn en la rostidora de la Diada — Tadeus deu referir-se a això quan parla que les accions del senyor Mas estaven preparades. A partit d’ara, per tant, el debat sobre polítiques socials i econòmiques —l’únic punt de coincidència entre CIU i PP— ha passat a un segon pla; allò que s’ha de dirimir ara és si Catalunya inicia o no la via cap a la independència. Jordi Pujol, tot i saber que és un objectiu pràcticament impossible d’aconseguir, s’ha manifestat clarament partidari de la independència. I en aquest nou context, la jugada de Mas té un caire netament plebiscitari —i electoral, per tant—, però l’obligarà a definir-se clarament sobre la qüestió nacional, cosa que no havia fet fins ara. I això marca un abans i un després. Estic convençut que Mas vol passar a la història com el pare de la pàtria. S’ha acabat, per tant, allò de jugar a la puta i la Ramoneta. Crec.

Xavi ha dit...

Jo crec que continua “jugant a la puta i la Ramoneta”. Al llarg dels últims dies, Mas no ha anomenat ni una sola vegada la paraula “independència”. Durant el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha assegurat que CiU inclourà en el seu pròxim programa electoral les reivindicacions del “dret a l’autodeterminació” i un “estat propi per a Catalunya”. És cert que el líder de CIU ha dit que hi haurà referèndum amb o sense permís del govern central. “Primer s’ha d’intentar d’acord amb les lleis, però si no es pot, fer-lo igualment. La consulta ha de produir-se en qualsevol cas. Si es pot fer el referèndum perquè el govern ho autoritza, millor. Si no, s’ha de fer igualment”. Aquestes declaracions semblen molt contundents, però la paraula “independència” no apareix enlloc. És més: Duran i Lleida ha declarat que “no és el mateix el dret d’autodeterminació que la independència”. Això junt amb les insinuacions sobre un “estat lliure associat” (com Puerto Rico) conviden a pensar que CIU jugarà a la puta i la Ramoneta per enèsima vegada. Per això, els portaveus d’ERC han exigit la màxima claredat als programes electorals; tenen por que, amb l’excusa del plebiscit sobiranista, CIU només vulga obtenir una majoria aclaparadora que faça innecessari el pacte amb les altres forces polítiques.

Ximo ha dit...

Xavi, sembles oblidar que el senyor Mas també ha dit altra cosa: «Si aconsegueixo recolzament suficient perquè Catalunya assumeixi els seus objectius nacionals, no tornaré a presentar-me a uns comicis. Aquestes eleccions no es convoquen per ajudar una formació a perpetuar-se en el poder. Es convoquen perquè el conjunt de la població catalana decideixi de forma democràtica i pacífica quin ha de ser el seu futur com a nació.» És evident que aquestes paraules, de to quasi messiànic, no corresponen a un interès exclusivament electoral; com he dit abans, semblen dites per qui aspira a ser considerat per la història el pare de la pàtria.