dimarts, 18 de setembre de 2012

Raons poc elaborades

Il·lustració de Javier Jaén
 
És evident que les raons per a negar la possibilitat d’independència a Catalunya, o a qualsevol altra entitat nacional, no solen ser massa elaborades. Hi ha, per exemple, qui s’oposa a barrejar sentiments amb qüestió nacional. Però clar, en les aspiracions nacionals de tots els països sempre es barregen elements sentimentals i elements pragmàtics. En açò, Catalunya i Espanya no són gens originals; el nacionalisme català i l’espanyol compten tant amb aspectes merament emotius (la terra, el paisanatge, la llengua, els vincles d’identitat, la bandera) com clarament utilitaris. Espanya, és a dir, l’artefacte estatal construït per la Castella profunda, no vol perdre una font important d’ingressos; molts catalans pensen, en canvi, que els aniria econòmicament millor per lliure. Com que cap geperut es veu la seua gepa, els espanyols solen proclamar-se aliens al sentimentalisme. Sincerament, no crec que estiga exempt de sentimentalisme qui es declara contrari a la secessió de l’illa de Perejil, un cudol desert que es podria lliurar tranquil·lament a Marroc. (La lliurança estalviaria un munt de problemes a l’Estat, però molts espanyols veurien la cessió com una amputació, com una ferida incurable al cos de la pàtria.) També hi ha qui es manifesta contrari a fer números. S’ha de dir, però, que en tots els processos d’independència o descolonització es fan números. Sense anar massa lluny, els feren les metròpolis i les seues colònies als processos d’independència dels Estats Units i les possessions espanyoles en Amèrica. Al segle XIX, els criolls de les Províncies Unides del Riu de la Plata feren números —calcularen que donaven més del que rebien de l’Espanya colonial— i decidiren que els convenia separar-se. I finalment tenim aquells que, amb un discurs una mica més elaborat, neguen a la nació el caràcter de subjecte personal dotat d’una suposada voluntat unànime, d’un honor malmès o de qualsevol altre atribut de tipus psicologista. Tenen part de raó; si la voluntat de ser nació política requerís unanimitat, no existirien gaires nacions. En realitat, un procés constituent només necessita una majoria qualificada. I el concepte de nació —la discussió sobre el qual és inacabable— implica almenys dues notes generalment acceptades: comunitat humana i sentiment de pertinença. (El concepte de persona jurídica, tret del dret civil, ajuda a entendre millor les coses.) ¿És majoritària a Catalunya la voluntat d’independència? Només una consulta popular o unes eleccions en què els partits s’hi posicionaren clarament donarien la resposta. Mentrestant, cadascú pot dir la seua.