dissabte, 1 de desembre de 2012

¿Quan s’havia vist una cosa així?

Com tothom sabrà, les farmàcies han tancat les seues portes uns quants dies. Bé que han venut aquesta mesura com una vaga, els titulars dels dispensaris han fet, en realitat, un tancament patronal. Sembla que la Generalitat els devia 450 milions d’euros, la facturació dels cinc darrers mesos. Alguns apotecaris estan desesperats. Afirmen que les seues oficines estan a la vora de la fallida, que corren perill de desnonament, perquè han hagut de demanar pòlisses als bancs per a poder pagar als seus proveïdors. Segons diuen, com que els crèdits estan pròxims a vèncer i la Generalitat no paga puntualment, aquells que no puguen saldar els préstecs i hagen fet servir llurs establiments com a garantia podrien perdre el seu mig de subsistència. ¿És tan greu la situació com la pinten els farmacèutics? No sabria dir-los. Els laboratoris afirmen que estan facturant els subministres farmacèutics a 120 dies. Allò ben cert és que el tancament camuflat de vaga ha acabat creant problemes. Alguns medicaments començaven a escassejar.

Les reivindicacions dels apotecaris són, això sí, molt cridaneres: exigeixen accés preferent al Fons de Liquiditat Autonòmica; demanen que els seus dispensaris siguen tractats com els bancs. «Volem que el deute de la Generalitat amb nosaltres es considere deute públic, perquè hem actuat com els bancs, finançant els medicaments de tota la Comunitat Valenciana», declarà la presidenta del Col·legi de Farmacèutics, Teresa Guardiola. Aquesta senyora deu ignorar que altres col·lectius es troben a la mateixa situació; qualsevol empresa proveïdora de la Generalitat també finança els bens i serveis que presta i no cobra. En fi, els apotecaris estan mal acostumats. ¿Què és, en realitat, un farmacèutic? ¡Un botiguer una mica especial! Com la llei no permet separar l’activitat facultativa de l’empresarial, els propietaris titulats estan, des de temps inveterats, en situació de privilegi. No existeix lliure competència al sector; les oficines s’hereten de pares a fills. Amb l’excusa d’assegurar un servei de qualitat, els dispensaris actuen en un mercat intervingut. A Xàtiva, en tenim exemples per a donar i vendre.

Al jove que acaba la carrera de farmàcia i no pertany a família d’apotecaris li és pràcticament impossible d’obrir oficina pròpia. Haurà de treballar com auxiliar o buscar-se altra feina, perquè sols es permet una oficina per cada 2.800 habitants —una peculiaritat del sector. Quant a l’emplaçament, cada nova farmàcia ha de guardar una distància de 250 metres respecte de la més pròxima ja existent. (De vegades, he sentit contar que algun farmacèutic havia mesurat per la nit, amb una cinta mètrica, la distància entre el seu establiment i un de recent obertura, per a comprovar si es complia la llei.) En canvi, qui té una tenda de roba al carrer Sant Francesc no pot impedir la inauguració d’altre comerç tèxtil enfront del seu. A la nostra comarca —a Moixent, sense anar massa lluny—, els conflictes suscitats per obertures de noves farmàcies han acabat sovint als tribunals. Total: com la llibertat d’empresa és nul·la al sector, s’han arribat a pagar veritables fortunes pel traspàs d’una farmàcia, en èpoques de bonança. I no acaben ací els privilegis; les farmàcies s’asseguraven el cobrament puntual de les vendes.

 
Tots els comerços de Xàtiva hauran patit alguna vegada la insolvència dels clients, la morositat, el pagament a ratlla... Les farmàcies, en canvi, tenen un sistema de cobrament que fins ara els era avantatjós: els pacients s’enduen les medicines i l’administració pública abona l’import de les receptes dispensades. (En altres països, l’usuari paga el medicament i després sol·licita a l’administració que li reintegre la despesa.) En fi, els apotecaris no patien —o patien poc— la morositat. Estaven mal acostumats. Tenir una farmàcia reportava beneficis molt elevats. ¡Suficients per a tenir un bon passar! Però les circumstàncies han canviat. El retall dels marges, la caiguda de facturació per culpa del repagament i la morositat de la Generalitat han provocat, per primera vegada, que algunes oficines estiguen a punt de baixar la persiana. En fi, com s’ha girat la truita, els titulars intenten suscitar la solidaritat dels usuaris. En principi, la tenen assegurada; les farmàcies presten un servei de primera necessitat. Però si provoquen massa molèsties, els lockouts se’ls podrien tornar en contra. Els ciutadans tampoc no estan acostumats a veure certes coses. ¿Quan s’havia vist a Xàtiva que un farmacèutic fes vaga? ¡Mai de la vida!
 
(publicat a Levante-EMV, el 01/12/2012)