Nadal àrid

 

La globalització i la cultura de masses associada a les seues manifestacions no poden amagar una forta empremta anglosaxona. La decisió eclesial d’assenyalar el 25 de desembre com a data del naixement de Crist ha afavorit les coses. Tota la simbologia del Nadal —l’avet, els flocs de neu, els rens, els trineus— remeten al nord gèlid d’Europa i a l’Amèrica septentrional. En realitat, el succés messiànic —suposant la seua historicitat, clar— degué ocórrer en primavera. I fou un esdeveniment típicament mediterrani. L’escenografia més adient hauria de comptar, per tant, amb ovelles i cabres en comptes de rens, i oliveres en comptes d’avets. Les postals nadalenques haurien de mostrar deserts en comptes de paisatges boreals. D’altra banda, un fenomen estrictament religiós ha esdevingut una celebració orgiàstica i una invitació al consum desenfrenat. Això sí, per un d’aquells efectes imprevists de les lleis de l’atzar conjuminades amb la ceguesa humana, tots els anacronismes nadalencs porten camí de desaparèixer. Mai no havíem viscut un Nadal tan càlid, amb temperatures superiors als vint graus, ni mai —es tracta d’un “mai” relatiu, naturalment— s’havia vist una davallada tan gran del consum a causa de la crisi. De manera que, per a molta gent (sis milions d’aturats, nombrosos autònoms i comerciants a punt de plegar, jubilats amb les pensions devaluades, funcionaris sense paga extra, treballadors a l’espera d’algun ERO, desnonats, víctimes de participacions preferents i pobres de solemnitat), el Nadal d’enguany s’assembla més al desert del Nègueb que a un bosc noruec o finlandès.