Les festes de Sant Miquel

Aquests dies, se celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus, musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades conta al seu Costumari que la festivitat de Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i celebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre, Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança: els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera està plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital del Piemont. Per la Sacra passava una important via de peregrinació: la Via Francigena, que unia Mont Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el representa, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició també diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29 de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel Sant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)