dissabte, 10 de setembre de 2011

Cobraven massa?

Antiguitat en el lloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial són coses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant al llarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores i els treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba més remuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny entén fàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seu càrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència... Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb molt de seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format i millor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha de retallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent que cobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en el camp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà el cap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de les agències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació de l’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el cas d’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi ha provocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionista nord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-cents treballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que han perdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació, posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el director de Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada pel directiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiència mostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona? Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últim episodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petita caixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada, cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per la crisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-se de gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut en entitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segons el criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva— és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà de qualitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones que sintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits Carlos Carnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, molta gent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feina per als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats que acabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny de pertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur de llarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses que fan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar les places vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabà desfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part a joves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat: contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva...  I tots aquests casos, ben pròxims —perquè tothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms i cognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat a l’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidar quin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referència concreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o són amigues nostres.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2011)

1 comentari:

Clidice ha dit...

El que importa són les xifres, no el que pugui passar després. Amb quaranta-vuit, en el món del treball, tinc la sensació que la meua propera parada és el tanatori. Però si tinc la dissort de morir d'aquí a 40 anys, com viuré? Dic jo, com podria dir qualsevol altre.