Reforma constitucional

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.