El 1996, s’esdevingué un episodi que els bons aficionats al futbol encara recordaran. El Numancia, l’equip de futbol de Sòria, després de desfer-se de la Real Sociedad, el Racing de Santander i l’Sporting de Gijón, en les successives eliminatòries de la Copa del Rei, es plantà davant del Barça. David contra Goliat! Un club modest de Segona B, pràcticament desconegut per als mitjans de comunicació, s’havia col·locat als quarts de final de la Copa. L’equip sorià era entrenat en aquella època per Lotina. L’heroi per excel·lència del Numància, tant als camps rivals com a casa, fou un tal Barbarin, un vertable matagegants. El Numancia li plantà cara al totpoderós equip de Johan Cruyff: en Los Pajaritos, empatà a dos gols; durant el partit de tornada, al Camp Nou, un gol de Barbarin arribà a eliminar momentàniament els blaugranes. Quinze mil sorians que havien viatjat a Barcelona somniaren durant uns instants. Finalment, el Numància caigué derrotat per tres a u. Però malgrat la derrota, la gesta de Los Pajaritos quedà gravada en la memòria de tots els aficionats al futbol.
Una amiga meua, Mari Cruz, soriana arrelada a València, encara m’ho recorda quan ens retrobem. Durant les passades vacances de Setmana Santa i Pasqua, posem per cas, coincidirem en un viatge per Hongria. Durant els passejos per les vores del Danubi, férem pronòstics sobre els partits de la màxima rivalitat entre Barça i Real Madrid. Mari Cruz em digué: Ya sabes que mi equipo es el Numancia, pero... (Deixarem ací la cosa i no desvetllaré les preferències de la meua amiga.) I tot açò m’ha vingut a la memòria perquè l’Olímpic es jugarà aquest cap de setmana l’ascens a Segona B, la categoria en què militava el Numancia en 1996. L’equip xativí ha de jugar el partit d’anada contra l’Izarra, a l’estadi de Merkatondoa. I aquest club navarrès d’Estella —mireu si és petit el món— està entrenat per Jorge Barbarin, autor del gol al Barça (va substituir fa poc l’anterior tècnic, Miguel Sola). La vida està feta d’aquestes casualitats.
Si tirem mà dels manuals clàssics, l’Olímpic hauria de mantenir intacta la pròpia porta i clavar un gol almenys. I ja sabeu: quan es guanya per la mínima, en un partit transcendent, els equips senten la temptació de tancar-se al camp propi i esperar que el cronòmetre vaja rodant. Perill! Una cabotada perillosa del rival, una jugada a baló parat o qualsevol casualitat poden desbaratar la situació. Quan el marcador a favor és molt curt, paga la pena, doncs, de seguir tocant la pilota. En comptes de atrinxerar-se i llançar balons fora, en comptes de fer temps amb qualsevol ardit, deixant que el no res consumisca els minuts, cal obrir bé el camp i tocar, tocar i tocar, com fan els equips bons: el Barça, els equips brasilers de l’època daurada, la selecció que dirigeix Vicente del Bosque. La pilota ha d’anar i tornar d’un costat a l’altre, endavant i endarrere, totes les vegades que calga, sense precipitacions, sense ansietats, sense urgències, gaudint de la situació, gaudint del futbol, enardint els seguidors propis i els entesos de l’equip rival.
Com deia Àngel Cappa, després d’una penúltima passada pot presentar-se aquella jugada que sempre apareix quan hom té precisió i paciència. De tant anar i venir darrere del baló, sense tocar-lo, els rivals acaben deixant al punta l’espai d’un oceà. Quan no toquen el baló, els adversaris cauen en la distracció i l’angúnia. S’obliden dels marcatges, dels espais i, sobretot, del punta, que advertirà el darrer toc subtil de l’home de mig camp i es trobarà sol amb la pilota que els rivals han vist passar sense poder agafar-la. L’ariet veurà el baló davant, botant suaument, i el porter sortint per a evitar l’estocada. ¿Serà capaç de tot això un equip humil com l’Olímpic, amb una davantera ben justeta? Qui sap! Tant de bo hi haja sort. És possible —ja ho vaig dir fa dos anys— que els adversaris de Rus desitgen la derrota a mans de l’Izarra. Els bons aficionats xativins deleren, en canvi, l’ascens a la categoria de bronze, ben bonica. L’Olímpic podria somniar, l’any vinent, amb gestes com les del Numancia a Los Pajaritos.
Una amiga meua, Mari Cruz, soriana arrelada a València, encara m’ho recorda quan ens retrobem. Durant les passades vacances de Setmana Santa i Pasqua, posem per cas, coincidirem en un viatge per Hongria. Durant els passejos per les vores del Danubi, férem pronòstics sobre els partits de la màxima rivalitat entre Barça i Real Madrid. Mari Cruz em digué: Ya sabes que mi equipo es el Numancia, pero... (Deixarem ací la cosa i no desvetllaré les preferències de la meua amiga.) I tot açò m’ha vingut a la memòria perquè l’Olímpic es jugarà aquest cap de setmana l’ascens a Segona B, la categoria en què militava el Numancia en 1996. L’equip xativí ha de jugar el partit d’anada contra l’Izarra, a l’estadi de Merkatondoa. I aquest club navarrès d’Estella —mireu si és petit el món— està entrenat per Jorge Barbarin, autor del gol al Barça (va substituir fa poc l’anterior tècnic, Miguel Sola). La vida està feta d’aquestes casualitats.
Si tirem mà dels manuals clàssics, l’Olímpic hauria de mantenir intacta la pròpia porta i clavar un gol almenys. I ja sabeu: quan es guanya per la mínima, en un partit transcendent, els equips senten la temptació de tancar-se al camp propi i esperar que el cronòmetre vaja rodant. Perill! Una cabotada perillosa del rival, una jugada a baló parat o qualsevol casualitat poden desbaratar la situació. Quan el marcador a favor és molt curt, paga la pena, doncs, de seguir tocant la pilota. En comptes de atrinxerar-se i llançar balons fora, en comptes de fer temps amb qualsevol ardit, deixant que el no res consumisca els minuts, cal obrir bé el camp i tocar, tocar i tocar, com fan els equips bons: el Barça, els equips brasilers de l’època daurada, la selecció que dirigeix Vicente del Bosque. La pilota ha d’anar i tornar d’un costat a l’altre, endavant i endarrere, totes les vegades que calga, sense precipitacions, sense ansietats, sense urgències, gaudint de la situació, gaudint del futbol, enardint els seguidors propis i els entesos de l’equip rival.
Com deia Àngel Cappa, després d’una penúltima passada pot presentar-se aquella jugada que sempre apareix quan hom té precisió i paciència. De tant anar i venir darrere del baló, sense tocar-lo, els rivals acaben deixant al punta l’espai d’un oceà. Quan no toquen el baló, els adversaris cauen en la distracció i l’angúnia. S’obliden dels marcatges, dels espais i, sobretot, del punta, que advertirà el darrer toc subtil de l’home de mig camp i es trobarà sol amb la pilota que els rivals han vist passar sense poder agafar-la. L’ariet veurà el baló davant, botant suaument, i el porter sortint per a evitar l’estocada. ¿Serà capaç de tot això un equip humil com l’Olímpic, amb una davantera ben justeta? Qui sap! Tant de bo hi haja sort. És possible —ja ho vaig dir fa dos anys— que els adversaris de Rus desitgen la derrota a mans de l’Izarra. Els bons aficionats xativins deleren, en canvi, l’ascens a la categoria de bronze, ben bonica. L’Olímpic podria somniar, l’any vinent, amb gestes com les del Numancia a Los Pajaritos.
(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2011)
5 comentaris:
Fue agradable almorzar el sábado disfrutando de un relato despolitizado de Ximo. De vez en cuando, sobre todo tratándose de fútbol y no del barça, (aunque una fuerza superior haga imposible no referirse al equipo blaugrana aunque sea de pasada) se agradece, y uno saborea mejor la exquisita pluma del que posiblemente sea el que mejor domina la lengua valenciana escrita de cuanta gente conozco.
Realmente te retratas con el fondo del artículo, no solo deseando el más que probable ascenso de un Olimpic presidido por alguien que se encuentra en tus antípodas ideológicas, sino dejando recado a aquellos que polarizan y politizan cualquier aspecto cotidiano, aunque sea el deporte. Y también es justo reconocer que el entorno del Olimpic de Rus no está politizado. Solo hay que echar una ojeada a la grada para poder encontrar cada domingo personas incluso “vetadas” en aspectos no deportivos por el presi, pero que acuden, acudimos, a disfrutar del orgullo de pertenecer a un equipo que no está consumido ni liquidado, algo muy habitual en estas categorías. Curiosamente, la persona que parece molestar a la directiva blanca no es otro que tu compañero de sección comarcal Miguel Sarrión, quien con su tampoco nada despreciable redacción, unido a su dominio absoluto de cualquier aspecto relacionado con las categorías de bronce y regionales de nuestro fútbol, un par de veces por semana sienta cátedra, a mi juicio muy acertadamente, sobre el juego del Olimpic. Posiblemente sus opiniones están siempre construidas en base al futbol de antaño, mucho más técnico y menos robusto que el actual, pero criticar el “pelotazo adelante” es lo que parece molestar al palco. Espero verte por tribuna, al menos ahora en segunda B.
He d’agrair-te la forma i el fons del teu comentari. Això sí, quan dius el entorno del Olimpic de Rus no está politizado, hauràs volgut dir —supose— la perifèria, és a dir, el públic aficionat que no té res a veure amb certa penya ni amb persones determinades dels estaments directius o tècnics del club. Dit d’una altra manera: l’aficionat normal i corrent, i els professionals estrictes que estan obligats al patró que els paga i prou. Perquè si ens referim a l’entorn més immediat de la llotja —inclosos els directius i alguns tècnics—, llavors he de dir-te que sí està polititzat. I tant! I no ho hauria d’estar. L’Olímpic ha de ser el club de tots els bons aficionats xativins al futbol, al marge de colors o ideologies. Així veig jo les coses. I així les veuen molts seguidors, almenys els que jo conec. Per això vaig manifestar dissabte, a la meua columna, els meus desigs que l’Olímpic puge a Segona B. Aclarida aquesta possible amfibologia, crec que substancialment estem d’acord.
De sorpresa i de les gordes al llegir el dissabte l'escrit de Ximo Corts, al diari Levante el mercantil valenciano. Tenia a Ximo Corts com una persona molt culta i que no pensava tinguera eixa manifesta afició al futbol.
Perdona'm la meua ignorància, pareix ser que si que era pública la teua afició al futbol i l'Olímpic, però jo a les hores no coneixia de res, com deia Raimon a la seua canço.
Solament voldria com a directiu de l'Olímpic, seguidor i enamorat del meu club, agrair-te eixes paraules de suport del dissabte, la el.legancia que vas demostrar separant politica i esport i animar-te a que escrigues més coses de futbol i del nostre Olímpic, l'Olímpic necesita de bons aficionats i si pot ser carregats de seny.
Per finalitzar Ximo dir-te que politicament tu i jo no som molt coincidents, però l'amor al club del nostre poble i la imparcialitat mostrada amb senyorio i clase desperta en mi una sensació de respecte a la teua persona i de simpatia per ser seguidor de l'Olímpic, la cual cosa per a mi es algo molt important pel valor que li done al nostre club i el que representa a la meua vida.
Gràcies Ximo i torna a parlar de futbol, ha estat molt gratificant i molta gent aixi ho reconeix.
Home, els clixés provoquen aquestes sorpreses. Jo mateix he caigut alguna vegada en ells. Ara mateix, estic recordant com em va sorprendre en una ocasió una persona molt vinculada al club —no vaig a dir el seu nom—, en confessar-me que era un incondicional de Raimon («Tinc tots els seus discs i vaig a veure’l actuar sempre que puc», crec recordar que em va dir). En un primer instant, jo també vaig tenir una sorpresa de les grosses. Després de parar-me a pensar-ho, arribí a una conclusió: tendim a encasellar les persones. Jo no veig contradicció en estimar alhora la cultura i el futbol. I potser també es podrà estar a les antípodes ideològiques meues i ser un incondicional de Raimon, qui sap...
D’altra banda, he de dir que les meues col·laboracions a Levante-EMV rarament versaran sobre temes esportius. Els encarregats d’aquesta tasca són els meus col·legues Pep Fitó i Miguel Sarrión. A mi em demanen més bé comentaris sobre l’actualitat política i cultural. Però això no lleva que dedique unes línies a fets tan extraordinaris com el probable ascens de l’Olímpic a Segona B. L’esport també és cultura —o almenys hauria de ser-ho.
Ya somos de segunda B. Pero habrá que conseguir que la afluencia de espectadores durante la temporada que viene sea similar a la del pasado sábado, para poder mantener la categoría con solvencia. Hasta la plana mayor del Soe quiso estar presente en nuestro particular partido del siglo. Mucha gente de los alrededores, y otros tantos aficionados setabenses que no suelen dejarse ver por el campo durante el año, (Ximo estaba) llevaron a un Olimpic, bastante superior en lineas generales a los navarros, en volandas. Enhorabuena a todos.
Publica un comentari a l'entrada