dissabte, 4 de juny de 2011

Commemorant un bicentenari

Temps enrere, parlava en aquestes mateixes planes dels orígens italians de la família xativina Ridocci, oriünda de la província piemontesa de Verbano Cusio Ossola. (La pedagoga, pintora i escriptora Matilde Ridocci pertanyé a aquest llinatge.) Molts italians hagueren d’emigrar a partir del segle XVIII a diferents països d’Europa i Amèrica. Alguns d’aquells emigrants recalaren a terres hispàniques. És el cas dels ascendents materns de l’historiador i escriptor liberal Joaquim Lorenzo Villanueva, nascut a Xàtiva en 1757, i el seu germà Jaume, també historiador. La mare d’ambdós, Caterina Astengo, era natural de Taurani (vila que durant el segle XVIII formava part de la República de Gènova). Caterina i el seu marit, aragonès, es traslladaren a Xàtiva, on van nàixer els seus fills. Amb el temps, Joaquim Lorenzo esdevindria una de les personalitats més reeixides de l’incipient liberalisme espanyol de primeries del segle XIX.

Precisament enguany se celebra el bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per decret de les Corts de Cadis. El diputat Joaquim Lorenzo Villanueva, relacionat amb el cercle d’il·lustrats i polítics xativins que havien impulsat la renovació de l’administració municipal i la creació del Seminario Patriótico (antecessor dels actuals instituts de secundària), fou el principal impulsor d’aquell decret, promulgat el 26 de setembre de 1811, que eliminava l’oprobiosa denominació de Colonia Nueva de San Felipe. En realitat, els xativins mai no havien deixat d’utilitzar el veritable nom de la ciutat, Xàtiva. Però gràcies al diputat Villanueva i a les Corts de Cadis, el topònim històric adquirí de nou carta de natura jurídica. Joaquim Lorenzo Villanueva fou també l’ànima de dues iniciatives efímeres, la concessió del bisbat i la capitalitat provincial a la nostra ciutat. Si hagueren prosperat, aquelles iniciatives haurien canviat substancialment la realitat i la projecció de Xàtiva (amb tota seguretat, li haurien retornat l’antiga esplendor).



Joaquim Lorenzo, que havia estudiat humanitats i teologia a Oriola i València respectivament, inicià una brillant carrera com a sacerdot, professor (ensenyà filosofia i teologia als seminaris d’Oriola i Salamanca), historiador, escriptor i polític. El seu pensament evolucionà des de les idees absolutistes fins al regalisme i el liberalisme. Aquesta evolució li valgué el refús de molts col·legues i la pèrdua de diferents càrrecs eclesiàstics. Dugué a cap una intensa tasca d’escriptor, publicant nombrosos treballs sobre temes religiosos, polítics i d’història eclesiàstica. També publicà obres de poesia i oratòria, escrits autobiogràfics, articles de premsa, opuscles a través dels quals polemitzà amb intel·lectuals coetanis, traduccions i llibres de temes diversos. Va defendre la traducció de la Bíblia a les llengües vernacles. Ingressà a la Reial Acadèmia de la Llengua, com a bibliotecari, i a la Reial Acadèmia de la Història.

En començar la Guerra del Francès, fou elegit diputat per València a les Corts Extraordinàries. Marxà a Cadis i esdevingué un dels parlamentaris més actius. Gran part de la política religiosa de les Corts fou inspirada pel xativí, absolutament detestat pels reialistes. Amb Ferran VII, patí empresonament (bé que en 1820, amb l’efímera tornada del sistema constitucional, fou reintegrat a la seua canongia de Conca i ocupà novament un escó de diputat per València). En 1822, fou nomenat ambaixador davant la Santa Seu, però el papa prohibí la seua entrada als Estats Pontificis. El revifament de l’absolutisme (la invasió de la Santa Aliança i els cent mil fills de Sant Lluís) l’obligà a marxar a l’exili definitiu amb el seu germà Jaume. Els germans Villanueva embarcaren a Gibraltar i es dirigiren a Irlanda i Anglaterra. Joaquim Lorenzo visqué els seus darrers dies a Irlanda (la seua tomba es conserva al cementiri de Glasnevin, al nord de Dublín). A partir del pròxim dia 15, l’Associació d’Amics de la Costera i Levante-EMV recordaran la figura de Joaquim Lorenzo Villanueva i commemoraran, amb diverses activitats, el bicentenari de la recuperació del nom històric de la ciutat.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2011)

3 comentaris:

Alejandro VI ha dit...

No puedo dejar pasar la ocasión de formular aquí a Ximo la pregunta que nadie ha sabido reponderme con objetividad hasta la fecha:
¿Cómo se escribe Xàtiva en castellano? ¿Existe Játiva? ¿Existe Xátiva?

Ximo ha dit...

El so de la xeix [ʃ] (Xàtiva, xop, caixa...) no té equivalent fonètic en castellà. Els castellans pronuncien unes vegades [ʧ] (chopo) i altres, [x] o [χ] (Játiva, caja...). Per què pronuncien Játiva en comptes de Chátiva? És possible que la raó tinga molt a veure amb la grafia ‘x’, que en castellà antic és pronunciava [x] o [χ]. (L’exemple el tenim en México.)

En altres idiomes, les solucions han estat més coherents. En italià, posem per cas, escriuen Giativa i Borgia (que és pronuncien en la llengua de Dante [ʃ]àtiva i Bor[ʃ]a); els castellans, en canvi, tornen a pronunciar Bor[χ]a).

A la inversa tampoc hi ha equivalència fonètica. Els sons castellans [x] (jamón, general) i [χ] (juntar, rugir, bruja, hijo) no tenen equivalent fonètic en valencià; [χ]untar es pronuncia en valencià [ʒ]: ajuntar, gerani, boja...

El decret de les Corts de Cadis restituí el nom de la ciutat en valencià però amb accent tancat: Xátiva.

Alejandro VI ha dit...

El ejemplo que expones de "México" viene también explicado en "El dardo en la palabra", de Lázaro Carreter. (He de reconocer que gracias a C.de Lectores suelo almacenar por casa este tipo de libros) pero no conseguía extrapolar al valenciano dicha explicación. Fantástico. Gracias.