Dedicat a l'expulsió dels moriscos

En 2009, vam commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels moriscos (moriscos era l’eufemisme despectiu amb què hom es referia als moros). Per a molta gent, l’efemèride passà desapercebuda. Per què? Tan aviat com es coneixen les circumstàncies que menaren al capítol final de la presència islàmica en terres hispanes, l’explicació de l’oblit resulta ben senzilla: els hispanomusulmans eren objecte d’un enorme refús per part dels seus coetanis cristians, actitud que en molts aspectes torna a repetir-se amb els actuals immigrants musulmans. Els moriscos, antics mudèjars (mudaÿÿan, domesticats) que foren batejats després de la revolta de les Germanies, només comptaven amb el suport de la noblesa; l’estament senyorívol feia servir els seus serfs musulmans —teòricament cristians nous— com a mà d’obra barata. Aquesta condició servil despertava la tírria de la pagesia. Els estaments més baixos de viles i ciutats també professaven una enorme animadversió als “moros”. Els motius eren múltiples: d’una banda, hom considerava que aquests acaparaven els llocs de treball; d’altra, hom mirava amb rancúnia la minoria morisca enriquida que habitava als ravals. Els historiadors han explicat que aquesta minoria, adinerada gràcies la seua activitat ramadera i agrícola, i a l’exercici d’oficis apreciats, proporcionaven sovint beneficis substanciosos a les arques de la monarquia i les ciutats.

Hom intentà d’assimilar-los moltes vegades, però distints factors, com ara l’endogàmia de les comunitats morisques i l’obsessió dels cristians vells per la neteja de sang, feren inviable el projecte d’absorció. Els moriscs romangueren com una comunitat aïllada, sense integrar-se a la societat cristiana. Al regne de València, la població musulmana es concentrava, fonamentalment, a les hortes de Gandia i Xàtiva, i als territoris de l’antiga taifa de Dénia, a les actuals comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Els mudèjars de les zones rurals, sotmesos a vassallatge pels nobles propietaris de la terra, patien unes condicions de vida molt dures. En esclatar la revolta de les Germanies, aquests mudèjars foren cristianitzats a la força; eren introduïts a les sèquies i eren batejats massivament amb graneres. La pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. La pacífica convivència d'ambdues comunitats era totalment fictícia; sobre els mudèjars requeia l’obligació de portar un distintiu als vestits i la prohibició d'exercir determinats oficis (mesures que molt més tard serien aplicades als jueus pels nazis).

En començar el segle XVII, cent anys després de la seua conversió forçosa al cristianisme, la població morisca continuava sent un grup marginat, amb llengua, religió i formes de vida diferents, i regit per les prescripcions de l’Alcorà i els ulemes. En un principi, l’església havia fet diversos intents per cristianitzar-los “efectivament”, arribant fins i tot a editar catecismes bilingües en castellà i àrab destinats a l’adoctrinament dels cristians nous. Però successius fracassos acabarien convencent el patriarca Joan de Ribera de la inutilitat dels esforços. Començà a barallar-se, per tant, l’opció d’expulsar-los. La societat cristiana els considerava un perill, per la seua possible entesa amb els turcs, els pirates barbarescs i els hugonots francesos. Fins i tot s’arribaren a fer propostes que avui causarien perplexitat entre la bona gent: enviar-los a Terranova, castrar-los o esclavitzar-los a les mines. En definitiva, s’optà per l’expulsió.

Les conseqüències socials i econòmiques de l’èxode morisc a les nostres comarques encara són discutides pels especialistes. L’Horta de Xàtiva, especialment la Costera de Ranes, tenia una nombrosa població morisca. L’Associació d’Amics de la Costera tenia decidit de dedicar el present número extraordinari a recordar aquells trists esdeveniments. S’ha comptat per a l’ocasió amb els treballs remesos per diversos investigadors locals que han estudiat la presència de la població musulmana a la rodalia de Xàtiva, en base a diversos i valuosos documents, i les repercussions econòmiques i demogràfiques de l’expulsió. S’han reproduït alguns d’aquests documents. Hem inclòs una recreació literària de l’antiga al-Andalus que recorre tota la seua història, des de la creació de l’emirat de Còrdova fins a la sortida dels moriscos hispans cap als ports del nord d’Àfrica i la posterior dispersió per diferents països (Marroc, Algèria, Tunis...). Finalment, hem comptat amb l’aportació d’Ernesto Garcia Lledó, que ha cedit les esplendoroses pintures que il·lustren les diferents separates de l’exemplar que teniu a les mans. Estem convençuts que aquesta contribució al quart centenari de l’exili morisc serà del vostre grat.

(extret del pròleg de Papers de la Costera nº 14)