No res, secrets d’adolescència!

No res! Que Laia, la mare del Jordi, em provocava una gran torbació. Era una dona madura d’uns quaranta anys. L’havia vist per primera vegada un dia que jo havia anat a ca Jordi a fer un treball de Biologia. Vaig picar a la porta i obrí ella. «Hola! Ets Miquel?», va preguntar amb un somrís encantador. S’apoderà de mi una gran agitació. «Està Jordi?», encertí a pronunciar a males penes, mentre notava com em pujava la calor a les galtes. «I tant! Passa, passa.» I no res, vaig seguir la dona per un llarg passadís. Anava abillada amb una bata que marcava les seues formes femenines. Caminava amb un balanceig àgil i embadalidor. Finalment arribàrem a la saleta d’estar on esperava Jordi. «Ja ha arribat el teu amic. És molt guapo.», féu ella. I, bum!, de nou vaig sentir com el rubor em bullia a les galtes. Ella ho notà. «Et passa alguna cosa?», féu. «No res!», vaig respondre jo, desmanyotat per la confusió i tenallat per una barreja de vergonya, inflamació i temor que el meu amic Jordi notés el batibull que s’agitava al meu pit. «Mare, deixa’ns estar, que hem de fer el treball», grunyí Jordi. Laia abandonà l’estança, però la seua imatge s’instal·là indefinidament al meu cervell d’adolescent. «Quan es fan majors, les mares es tornen molt fastigoses», seguí grallant el Jordi. «Majors? Fastigoses?», m’interrogava jo mentalment. I res, aquell treball de Ciències Naturals, La reproducció sexual dels éssers vius, i tots els treballs de quart de Secundària Obligatòria acabaren fent-se a ca Jordi. Millor dit: acabà fent-los Jordi, que rondinava a tort i a dret, i esperava debades alguna col·laboració escadussera meua. Una vesprada de juny, vaig entrellucar fugaçment la figura de Laia quan sortia del bany en roba interior. El desconcert i l’excitació s’empararen de mi. I no res, Jordi acabà sospitant que alguna cosa li succeïa al seu col·lega, sapastre i embadocat a tothora. «Miquel deu estar enamorat —anunciava amb somrís murri als companys de penya—; viu en èxtasi perpetu.» Jo agafava uns rebots de consideració. «T’etzibaré una tamborinada, mal amic!», li advertia, bé que un gran alleujament atenuava el meu enuig. Jordi no coneixia el meu secret. Sentia tocs de campanes, és cert, però desconeixia el campanar de què provenien. I tots els amics es demanaven pel motiu del meu embadaliment. El motiu? No res! Coses d’adolescents!