Si la comunitat escolar —associacions de pares, organitzacions relacionades amb el món de l’educació i, sobretot, sindicats d’ensenyants— no es mobilitza, el PP acabarà capgirant tot el sistema educatiu valencià i farà passar el professorat dels centres públics per les forques caudines. Allò que va dir Rus, a estos hi ha que rematar-los, s’acomplirà inexorablement. Un amic meu, funcionari de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques, i votant de l’esquerra, diu amb sorna que els servidors públics cobren massa, que encara hi ha marge per a retallar-los els seus drets; protesten molt en rogles, sales de professors, despatxos i bars, però participen ben poc a les mobilitzacions reivindicatives. Per això, la Generalitat podria estar preparant una nova retallada de sous. Segons el meu conegut burleta, els funcionaris se situaran al nivell salarial adient el dia que es posen en peu de guerra si el govern intenta rebaixar-los-el més. «Mentrestant, ja dic, cobren massa», conclou rialler. No li falta raó al meu amic.
Per als dirigents populars, el principal problema educatiu no és el fracàs escolar sinó l’escassa incidència del PP al sector; l’enorme control polític que exerceixen a les institucions públiques no té translació en un sector que es mostra rebel i poc permeable a la política d’imposicions i acudits. No puede ser que un sindicato nacionalista y de izquierdas —referint-se a l’STEPV— sea mayoritario en el sector educativo cuando ni siquiera tiene representación política, va dir Font de Mora a principis d’any durant un sopar amb militants del seu partit relacionats amb el món de l’educació. Tot seguit, el conseller va animar a la mobilització i a ocupar els llocs de representació del sector. Aquí es donde está la gran batalla ideológica, en la educación, conclogué el president de la Generalitat. Més clar, l’aigua: la dreta s’estén com una xarxa capil·lar per bona part de la societat valenciana, però no acaba de controlar l’àmbit de l’ensenyament públic. Es disposa, per tant, a canviar les coses.
La confrontació ja havia començat molt abans de la campanya electoral, amb mesures com ara la reducció de places a les oposicions, la supressió de les comissions de servei, l’assetjament a l’STEPV, la supressió dels anteriors programes d’educació sexual, els intents d’introduir el xinès i marginar el valencià (oferint poques places i professorat sense requisit lingüístic docent), l’augment de concerts i la concessió de terrenys públics per a la construcció de centres privats concertats... De més a més, les autoritats educatives guardaven al calaix un seguit de documents —decrets, ordes, resolucions, instruccions— que anirien veient la llum un cop passades les eleccions (és possible que alguns continuen amagats fins després de les pròximes legislatives). Amb aquest arsenal legislatiu i reglamentari, el PP intentarà aconseguir diferents objectius: reduir part del dèficit públic a costa dels funcionaris, castigar el professorat rebel, potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic, implantar el seu model ideològic a tot el sistema educatiu valencià i frenar qualsevol embranzida de l’ensenyament en valencià. Com és veu, una operació de gran abast que rebrà l’impuls de la nova majoria absoluta a les Corts Valencianes.
Per als dirigents populars, el principal problema educatiu no és el fracàs escolar sinó l’escassa incidència del PP al sector; l’enorme control polític que exerceixen a les institucions públiques no té translació en un sector que es mostra rebel i poc permeable a la política d’imposicions i acudits. No puede ser que un sindicato nacionalista y de izquierdas —referint-se a l’STEPV— sea mayoritario en el sector educativo cuando ni siquiera tiene representación política, va dir Font de Mora a principis d’any durant un sopar amb militants del seu partit relacionats amb el món de l’educació. Tot seguit, el conseller va animar a la mobilització i a ocupar els llocs de representació del sector. Aquí es donde está la gran batalla ideológica, en la educación, conclogué el president de la Generalitat. Més clar, l’aigua: la dreta s’estén com una xarxa capil·lar per bona part de la societat valenciana, però no acaba de controlar l’àmbit de l’ensenyament públic. Es disposa, per tant, a canviar les coses.
La confrontació ja havia començat molt abans de la campanya electoral, amb mesures com ara la reducció de places a les oposicions, la supressió de les comissions de servei, l’assetjament a l’STEPV, la supressió dels anteriors programes d’educació sexual, els intents d’introduir el xinès i marginar el valencià (oferint poques places i professorat sense requisit lingüístic docent), l’augment de concerts i la concessió de terrenys públics per a la construcció de centres privats concertats... De més a més, les autoritats educatives guardaven al calaix un seguit de documents —decrets, ordes, resolucions, instruccions— que anirien veient la llum un cop passades les eleccions (és possible que alguns continuen amagats fins després de les pròximes legislatives). Amb aquest arsenal legislatiu i reglamentari, el PP intentarà aconseguir diferents objectius: reduir part del dèficit públic a costa dels funcionaris, castigar el professorat rebel, potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic, implantar el seu model ideològic a tot el sistema educatiu valencià i frenar qualsevol embranzida de l’ensenyament en valencià. Com és veu, una operació de gran abast que rebrà l’impuls de la nova majoria absoluta a les Corts Valencianes.
4 comentaris:
Bona entrada!
En el centre de la diana, Ximo: és una batalla ideològica anunciada amb temps per Camps. No entenc algunes invocacions a la desideologització del tema de les línies en valencià: això seria possible si el PP no maniobra en la direcció de liquidar-les. Doncs això.
Xavi, almenys jo, quan dic de "desideologitzar" la lluita contra el decret de suposat plurilingüisme, em referisc sobretot a no centrar-ho únicament en un parell d'arguments (és una imposició del PP i és una imposició del castellà), perquè la cosa va molt més enllà. Ho volen presentar com un model plurilingüe contra un model estancat o, fins i tot, "catalanista". La qüestió, en primer lloc, és fer que no guanyen eixa batalla dialèctica. Ells tenen mitjans de comunicació molt poderosos (i altres amics que els fan la faena), però cal evitar que eixa idea es difonga de forma acrítica.
Vicent, amb tota la consideració que saps que te tinc: la batalla dialèctica, si és en termes de mitjans a l'abast, pot estar perduda d'igual manera. Quan he abordat això en debats com per exemple en Onda Cero, he emprat els arguments d'eficiència acadèmica (les línies en valencià garanteixen l'aprenentatge de les dues llengües oficials o obrin el camí a la tercera). Fins i tot en articles en l'Avui he fet referència a això. Però no podem oblidar que, amb l'excusa de l'anglès, s'està operant un atac que té un component ideològic. I alguns, que hem estat tota la vida molt prudents amb això, comencen a estar farts de no nomenar les coses pel seu nom. I és molt difícil traure la gent al carrer si no estem d'acord en què és una agressió i no un plantejament educatiu equivocat.
L'article d'Andrés Boix és molt simptomàtic d'un tipus de contemporització estèril. Si emprem únicament arguments acadèmics, en trobaran uns altres. Una causa perduda per la via de les urnes i la majoria absoluta del PP.
Publica un comentari a l'entrada