Veges tu!

Veges quines coses passen quan la gent s’assabenta d’un secret. Ho dic per tot açò de Wikileaks i la transparència en les relacions humanes. Veges! El secret i la diplomàcia són imprescindibles per a la convivència. Xica, si anàrem sempre amb la veritat per davant, el món seria un infern. Per exemple, ¿li he de dir jo a Saniver, el meu marit, quines coses faig quan ell es tira fora de casa dies, setmanes o mesos? «Viatges de negocis», em diu el malparit. Veges tu! Com si jo em xuplés el dit. Però el món és un mocador! Fa nou mesos —o sis, no recorde bé—, una coneguda meua em va dir —per mortificar-me, naturalment— que ella i el seu marit havien vist el meu home per Barcelona, agarrat del bracet d’una rossa amb pinta de meuca. Si sabré jo. Veges! Ah, però ell ho nega tot. Diu que era una bona clienta. «I s’agarrava del teu bracet?», li vaig preguntar jo. «Dona, no sigues tan malpensada! Plovia i Montserrat s’agarrava per a no esvarar», em va dir amb cara d’innocent. Montserrat! Veges tu! Total, que jo tampoc no li conte el que faig quan ell està fora de casa. Veges! Fins aquí podríem arribar! I a les meues veïnes? Ni pensar-ho! Mai de la vida! Veges! Se n’assabentaria tot el barri! Jo no conte la meua vida privada ni a les meues amigues més íntimes. Com? ¿Que què hi ha de les reunions que s’organitzen a ca l’Elisenda, per a veure les joguines eròtiques que ens ensenya una venedora a domicili? Res! No hi ha perill; cap assistent està interessada a fer pregó, per por que arribe a oïts del marit. Veges! Total, que el secret és una cosa essencial per a la pau i la bona harmonia. I qui diga el contari menteix! Veges tu!