Ja ho diu el Gènesi: «Formà Déu l’home del fang de la terra i bufà al seu nas un bufit de vida, i fou l’home ànima vivent.» Sembla, doncs, que pastar amb fang és una activitat que acompanya l’ésser humà des dels seus orígens; la ceràmica, l’escultura, la pintura —les Belles Arts en suma— provenen d’aquesta activitat. Canvien els materials (els escultors moderns utilitzen acer, silicona, fibra de vidre...), però sovint apareixen artistes que remeten als inicis de l’activitat creadora. L'any 1997, un grup de joves —els anomenats “joves artistes britànics”— organitzaren una exposició col·lectiva, Sensation, a la Royal Academy of L ondon. Hi van participar artistes com Ron Mueck, Damien Hirst i els germans Jake i Dinos Chapman. En general, les obres que s’hi exhibien provocaren polèmica i reaccions extremes entre crítics i públic; eren particularment colpidores les peces de Damien Hirst i els germans Chapman: el primer mostrava uns animals morts conservats en formol dins de grans urnes de cristall; els segons, figures eròtiques i escenes de mort força estremidores (posteriorment crearien polèmica de nou per llur manipulació de gravats de mestres antics com Goya).
Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.
Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.
Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.
Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.
4 comentaris:
Amb el Mueck em passa el mateix que amb Juan Muñoz, la plasticitat i lo intrigant de cada obra sobrepassa a l'excel·lència del seu realisme. Són la quinta essència de l'impacte visual i transgredixen en grandària i en discurs, sense recaure en la vulgaritat o la previsibilitat.
La cara positiva de l'hiperrealisme i una lliçó constant de superació artística. Gràcies per esta magnífica entrada.
Estem totalment d’acord. L’obra del dissortat Juan Muñoz provoca la mateixa classe d’emocions. En realitat, la perfecció òptica de Mueck és enganyosa; amaga una enorme càrrega de lirisme.
Imatges realment impactants, sí senyor!
Salut, Ximo.
Hola, Teresa! Sí, efectivament. Es tracta d'unes imatges colpidores.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada