Caràcters acaba d’arribar al número 50 de la seua «segona època». Es diu prest, però aquesta fita suposa tretze anys de treball sense interrupció, des que, l’any 1997, un grup de professors, editors i traductors vinculats a la Universitat de València —Vicent Alonso, Antoni Furió, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Vicent Olmos...— decidira de reprendre el fil d’una capçalera que ja havia existit amb anterioritat, entre els anys 1992 i 1994. Aquella «primera època» havia tingut una existència efímera però productiva, amb deu números publicats i la implicació de Joan Brossa i d’Enric Satué, que van tenir cura del disseny de la revista, i d’altres universitaris i lletraferits valencians: el mateix Vicent Alonso, Josep Iborra, Vicent Raga, Vicent Berenguer... Finalment, la publicació renovada fou impulsada per un grup reduït: Vicent Alonso, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón (als quals s’afegí posteriorment Felip Tobar), amb el suport d’un contingent nodrit de col·laboradors.
Des de la seua fundació, i també des de la seua represa, Caràcters s’ha caracteritzat per una sèrie de constants insubornables: fer crítica literària catalana i transcendir les cotilles administratives que, ben sovint, ens minimitzen com a país amb llengua i cultura pròpies. Caràcters, però, ha ensopegat amb els entrebancs típics d’aquesta mena de publicacions: els propis del gènere periodístic —i de format— a què s’adscriu i l’escassedat de recursos econòmics amb què compta per a mantenir-se. És obvi que fer una revista de crítica literària és un «negoci» ruïnós —i, més encara, en català i des de València—, però del tot necessari i imprescindible per a la normalització cultural i literària de casa nostra. Caràcters, però, ha trobat en la Universitat de València l’aixopluc que cercava per a un projecte que volem durador i perdurable alhora, sense solució de continuïtat en el temps i en l’espai, sense complexos i amb l’afany d’una publicació amb veritable vocació nacional. Té, doncs, l’aspiració de la plena normalitat, l’objectiu de ser plataforma de difusió de les publicacions d’arreu del territori i una oportunitat per a la crítica literària.
És des d’aquests paràmetres que Caràcters ha funcionat des dels seus inicis, sobretot des que la revista va quedar adscrita a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, fins al número 32, i després a les Publicacions de la Universitat de València, a partir d’aquest número i fins a l’actualitat, gràcies a la generositat i la complicitat del que ara com ara n’és el director, Antoni Furió. A més a més, la revista compta amb el suport d’algunes institucions públiques —com la Institució de les Lletres Catalanes, que patrocina les pàgines centrals, o el Consell Valencià de Cultura— i privades, com Bancaixa i algunes editorials.
Des de la seua fundació, i també des de la seua represa, Caràcters s’ha caracteritzat per una sèrie de constants insubornables: fer crítica literària catalana i transcendir les cotilles administratives que, ben sovint, ens minimitzen com a país amb llengua i cultura pròpies. Caràcters, però, ha ensopegat amb els entrebancs típics d’aquesta mena de publicacions: els propis del gènere periodístic —i de format— a què s’adscriu i l’escassedat de recursos econòmics amb què compta per a mantenir-se. És obvi que fer una revista de crítica literària és un «negoci» ruïnós —i, més encara, en català i des de València—, però del tot necessari i imprescindible per a la normalització cultural i literària de casa nostra. Caràcters, però, ha trobat en la Universitat de València l’aixopluc que cercava per a un projecte que volem durador i perdurable alhora, sense solució de continuïtat en el temps i en l’espai, sense complexos i amb l’afany d’una publicació amb veritable vocació nacional. Té, doncs, l’aspiració de la plena normalitat, l’objectiu de ser plataforma de difusió de les publicacions d’arreu del territori i una oportunitat per a la crítica literària.
És des d’aquests paràmetres que Caràcters ha funcionat des dels seus inicis, sobretot des que la revista va quedar adscrita a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, fins al número 32, i després a les Publicacions de la Universitat de València, a partir d’aquest número i fins a l’actualitat, gràcies a la generositat i la complicitat del que ara com ara n’és el director, Antoni Furió. A més a més, la revista compta amb el suport d’algunes institucions públiques —com la Institució de les Lletres Catalanes, que patrocina les pàgines centrals, o el Consell Valencià de Cultura— i privades, com Bancaixa i algunes editorials.
Aquesta segona etapa també ha tingut la col·laboració de nombrosos artistes que han il·lustrat cada número, alguns dels quals compten amb una llarga i reconeguda trajectòria professional. La capçalera, a més, ha mantingut una línia estètica força regular, basada en la pulcritud de la presentació i la impressió. La responsabilitat d’aquesta «pulcritud» es deu, en bona mesura, a l’escriptor i mestre de l’art de la tipografia Josep Palàcios, que va dissenyar la capçalera fins al número 20, i al desaparegut Albert Ràfols-Casamada, que la va «redissenyar», amb generositat i encert, a partir del número següent. És ben probable que la personalitat de Caràcters es dega, almenys en part, a aquest vessant estètic –si més no, n’és la cara més visible.
Els darrers cinc anys de la publicació han estat marcats per l’objectiu de consolidar la revista i de millorar-ne els continguts. Per assolir aquest doble objectiu, Caràcters s’ha obert des de dins —amb un consell de redacció no vinculat necessàriament amb el món universitari, format per Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz, Susanna Rafart, a més d’Àfrica Ramírez, que s’encarrega de la maquetació— i, també, cap enfora: fent de corretja de transmissió entre el món de la crítica «professional» i el públic-lector, que n’és —o hauria de ser, no ho oblidem— l’autèntic destinatari. La capçalera ha brindat, a més a més, una oportunitat quasi única a aquells que tenen la vocació i l’aspiració d’escriure crítica seriosa i fonamentada, sense estridències ni exabruptes personalistes o interessats, sinó des de l’honestedat i el rigor del professional. En aquest sentit, si ha servit també perquè uns quants joves d’arreu del país es llançaren a l’aventura d’escriure, ja ens podem donar per satisfets. I, d’altra banda, si ha contribuït a ser un referent i un exemple de crítica seriosa, una de les aspiracions fonamentals de Vicent Alonso —sens dubte, un dels artífexs d’aquesta publicació—, el balanç encara en seria més falaguer.
Tot seguint aquest esperit de professionalització, en aquest número 50 incloem un reportatge d’Eduard Ramírez sobre la crítica literària. Víctor Maceda i Francesc Vila reflexionen sobre la situació a hores d’ara dels mitjans de comunicació en català. Les pàgines centrals les dediquem a un dels autors catalans més llegits arreu del món: Quim Monzó. L’entrevista, al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà. Les il·lustracions són del pintor Manuel Boix. I alguns dels noms més insignes de les nostres lletres es donen cita en un número que hem volgut extraordinari: perquè pertocava i perquè volíem que fóra la prova fefaent de la continuïtat de la capçalera. Caràcters ha aconseguit estabilitzar-se, però té al davant un munt de reptes i molts d’objectius a acomplir. Millorar la seua distribució, arribar al màxim de públic possible, servir de plataforma a nous crítics i a futurs escriptors, aprofundir encara més l’articulació del nostre àmbit cultural, bandejant desenteniments suïcides, augmentar la presència pública, impulsar una pàgina web que servisca d’arxiu virtual i alhora d’espai dinàmic de debat literari i cultural... En definitiva, ser una peça més que contribuïsca com més va a la normalitat de les nostres lletres, i alhora a assolir la maduresa i l’autonomia plenes del conjunt del país, i en tots els terrenys.
Els darrers cinc anys de la publicació han estat marcats per l’objectiu de consolidar la revista i de millorar-ne els continguts. Per assolir aquest doble objectiu, Caràcters s’ha obert des de dins —amb un consell de redacció no vinculat necessàriament amb el món universitari, format per Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz, Susanna Rafart, a més d’Àfrica Ramírez, que s’encarrega de la maquetació— i, també, cap enfora: fent de corretja de transmissió entre el món de la crítica «professional» i el públic-lector, que n’és —o hauria de ser, no ho oblidem— l’autèntic destinatari. La capçalera ha brindat, a més a més, una oportunitat quasi única a aquells que tenen la vocació i l’aspiració d’escriure crítica seriosa i fonamentada, sense estridències ni exabruptes personalistes o interessats, sinó des de l’honestedat i el rigor del professional. En aquest sentit, si ha servit també perquè uns quants joves d’arreu del país es llançaren a l’aventura d’escriure, ja ens podem donar per satisfets. I, d’altra banda, si ha contribuït a ser un referent i un exemple de crítica seriosa, una de les aspiracions fonamentals de Vicent Alonso —sens dubte, un dels artífexs d’aquesta publicació—, el balanç encara en seria més falaguer.
Tot seguint aquest esperit de professionalització, en aquest número 50 incloem un reportatge d’Eduard Ramírez sobre la crítica literària. Víctor Maceda i Francesc Vila reflexionen sobre la situació a hores d’ara dels mitjans de comunicació en català. Les pàgines centrals les dediquem a un dels autors catalans més llegits arreu del món: Quim Monzó. L’entrevista, al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà. Les il·lustracions són del pintor Manuel Boix. I alguns dels noms més insignes de les nostres lletres es donen cita en un número que hem volgut extraordinari: perquè pertocava i perquè volíem que fóra la prova fefaent de la continuïtat de la capçalera. Caràcters ha aconseguit estabilitzar-se, però té al davant un munt de reptes i molts d’objectius a acomplir. Millorar la seua distribució, arribar al màxim de públic possible, servir de plataforma a nous crítics i a futurs escriptors, aprofundir encara més l’articulació del nostre àmbit cultural, bandejant desenteniments suïcides, augmentar la presència pública, impulsar una pàgina web que servisca d’arxiu virtual i alhora d’espai dinàmic de debat literari i cultural... En definitiva, ser una peça més que contribuïsca com més va a la normalitat de les nostres lletres, i alhora a assolir la maduresa i l’autonomia plenes del conjunt del país, i en tots els terrenys.
Juli Capilla, director
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada