Primer, faré una declaració de principis: sempre he pensat que l’obligació de jubilar-se a una edat determinada és inconstitucional. L’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu per a discriminar una persona. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària (sense més límits que aquells que imposen raons objectives —malatia, incapacitat—, constatades a través de les proves adients). La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius (a fi d’evitar abusos empresarials en la negociació col·lectiva), però res més.
L’assumpte d’allargar la jubilació ve de lluny. Jo en sent parlar des de fa temps. El govern l’ha tret ara a la superfície, impel·lit per la necessitat; com que el dèficit de les arques públiques està disparant-se, diferents instàncies econòmiques internacionals han tret la tarja groga a Zapatero. La pretensió d’allargar l’edat de jubilació és molt impopular i pot tenir un cost electoral enorme. Tanmateix, jo sempre he trobat arbitrària la jubilació forçosa als seixanta-cinc anys. De fet, certes persones no es jubilen mai: artistes, escriptors, professionals liberals, empresaris, científics, polítics, caps de certes institucions... A tot estirar, la conveniència de jubilar una persona hauria de dependre del tipus de treball i les condicions físiques i mentals necessàries per a exercir-lo. No és igual treballar en un bastiment, en el camp, en una fàbrica o donant classe a adolescents, que dedicar-se a la docència universitària, a la recerca, als treballs d'enginyeria o a tocar un instrument en una orquestra.
És lògic que les persones dedicades a treballs més durs i menys gratificants —depenents, a més, d’un salari— vulguen jubilar-se com més aviat millor. Però la norma de retirar tothom per igual a la mateixa edat em sembla injusta i nociva per a la societat, perquè llança fora de l’activitat intel·lectual i productiva persones que encara poden rendir molt, si es troben en bones condicions físiques i mentals. Curiosament, aquest aspecte no sembla contemplar-se al debat suscitat pels plans del govern. Plans que damunt són molt contradictoris; si es pretén que les arques de la Seguretat Social no es buiden a la carrera, els governants haurien de prendre algunes mesures prèvies: promoure una política d’ajudes a la natalitat; combatre l’economia submergida (que no aporta res als cabals públics); establir les condicions adients perquè minve la desocupació (els aturats tampoc no aporten res a les arques de la Seguretat Social)... En definitiva, dóna la sensació que es comença la casa per la teulada.
L’assumpte d’allargar la jubilació ve de lluny. Jo en sent parlar des de fa temps. El govern l’ha tret ara a la superfície, impel·lit per la necessitat; com que el dèficit de les arques públiques està disparant-se, diferents instàncies econòmiques internacionals han tret la tarja groga a Zapatero. La pretensió d’allargar l’edat de jubilació és molt impopular i pot tenir un cost electoral enorme. Tanmateix, jo sempre he trobat arbitrària la jubilació forçosa als seixanta-cinc anys. De fet, certes persones no es jubilen mai: artistes, escriptors, professionals liberals, empresaris, científics, polítics, caps de certes institucions... A tot estirar, la conveniència de jubilar una persona hauria de dependre del tipus de treball i les condicions físiques i mentals necessàries per a exercir-lo. No és igual treballar en un bastiment, en el camp, en una fàbrica o donant classe a adolescents, que dedicar-se a la docència universitària, a la recerca, als treballs d'enginyeria o a tocar un instrument en una orquestra.
És lògic que les persones dedicades a treballs més durs i menys gratificants —depenents, a més, d’un salari— vulguen jubilar-se com més aviat millor. Però la norma de retirar tothom per igual a la mateixa edat em sembla injusta i nociva per a la societat, perquè llança fora de l’activitat intel·lectual i productiva persones que encara poden rendir molt, si es troben en bones condicions físiques i mentals. Curiosament, aquest aspecte no sembla contemplar-se al debat suscitat pels plans del govern. Plans que damunt són molt contradictoris; si es pretén que les arques de la Seguretat Social no es buiden a la carrera, els governants haurien de prendre algunes mesures prèvies: promoure una política d’ajudes a la natalitat; combatre l’economia submergida (que no aporta res als cabals públics); establir les condicions adients perquè minve la desocupació (els aturats tampoc no aporten res a les arques de la Seguretat Social)... En definitiva, dóna la sensació que es comença la casa per la teulada.
4 comentaris:
Efectivament, Ximo. La casa per la teulada, empentats pels organismes econòmics internacionals. Al Cau Acústic s'hi fa una reflexió en una línia "diferent" en alguns aspectes. Però em fa l'efecte que la seua argumentació és poc objectable.
He llegit l'entrada de Cul de Sac i, en termes generals, estic d'acord, però discrepe en algunes qüestions concretes. Li penjaré un comentari en el seu blog.
I a tot açò jo no sabia de la coincidència en tema i dia de publicació, però bo, crec que encara arribe a temps. Li comente ací que el tema de la unificació en l'edat de jubilació sense tindre en compte el tipus de desgast,físic o anímic, que comporte cada activitat, em pareix de lo mes interessant. Coincidisc amb vosté en que és el gran absent en l'actual negociació i em pareix inconcebible. Per a aprofundir un poc mes en este argument li anticipe que tampoc estaria d'acord, en cas de que es reglaren les edats, en que els grups foren definits pel conveni laboral (alguna cosa així he arribat a sentir en alguns fòrums). És molt obvi que en un mateix conveni hi ha llocs de treball amb índexs de desgast molt diferents i clavar a tots en el mateix sac també seria paritari i injust. Jubilar a la mateixa edat al peó miner que a l'administratiu de l'explotació per pertànyer al mateix conveni, és, com a poc, irònic.
Amb esta tête a tête a tres bandes m'estic pensant seriosament amplificar l'epistolari interblogaire a mes de dos entrades i autors (si al final açò serà Ca Chulla a poqueta nit...).
No patisca, Cul de Sac. Açò de traure-li punta als assumptes d'actualitat és bonic i entretingut.
Publica un comentari a l'entrada