Aquest és dels nostres

«Mossèn Campanes i el reverend Núñez estan sempre com el gos i el gat», xiuxiueja Rocabuix amb un somrís. «Què vols dir?», inquireix Radaurí. «Ahir —explica Rocabuix—, les pàgines del Diari d’Informacions se’n feien ressò de la polèmica que mantenen els dos rectors. El primer afirma taxativament que sant Vicent Ferrer va predicar a Xàtiva; el segon ho desmenteix categòricament.» Radaurí roman absort uns instants. «No seré jo qui tercerege en aquesta discussió —diu amb indiferència—. A mi només m’interessen certs aspectes del personatge: els folklòrics i els literaris. Et vaig a contar una anècdota que fa referència al seu ditet. Ja saps que la iconografia sol mostrar sant Vicent amb un dit enlairat...» Eiximona, que surt de la cuina, matisa: «De vegades amb dos!» Rocabuix pregunta al seu amic: «Per què alça el dit sant Vicent?» Radaurí entorna els ulls i diu: «El frare dominicà tingué fama de predicador terrible. És possible que ens estiga llegint la cartilla, com fan les mares o els mestres amb aquells infants que han comès alguna malifeta. També és possible que assenyale el cel (o l’infern, vés a saber; el seu índex apunta sovint cap a l’esquerra, cap al costat en què romanen els rèprobes). La bona qüestió és que, durant la Guerra Civil, els milicians republicans solien cremar les imatges de les esglésies, però n’indultaven una: la de sant Vicent.» Rocabuix i Eiximona, que s’eixuga les mans amb el davantal, es miren estranyats. «Quan els membres dels escamots rojos trobaven una figura del sant —segueix Radaurí—, la mutilaven. En comtes de cremar-la, li tallaven el dit i deien, enlairant el puny tancat: “Aquest és dels nostres!”. I esclataven a riure.» Rocabuix i Eiximona posen uns ulls com a plats. «Això, t’ho acabes d’inventar ara mateix», crida ella, mentre marxa a la cuina rient. Rocabuix acaça Radaurí fins a la porta del carrer amb el periòdic enlairat.