dimarts, 14 d’abril de 2009

Vanitas vanitatum

A Xàtiva, sempre han tingut importància les processons de Setmana Santa, tant les de penitència com la del diumenge de rams. Encara es mantenen amb passos, confrares, cobles i soldats, bé que molt desfigurades per la influència andalusa. Molta gent pensa que el doble caire folklòric i pietós ha permès de conservar-les. Són especialment destacables les processons que se celebren dimecres —les "Cortesies"—, dijous i divendres sant. Són difícils de datar els seus orígens. Les processons de Setmana Santa degueren sorgir a les darreries de l’Edat Mitjana, quan onades de desheretats corrien els camins d’Europa, portant imatges i estendards de la Passió, i lliurant-se a terribles penitències. Existeix constància històrica d’aquelles manifestacions, que duraven dies i sovintejaren pertot. Hi acudien milers de penitents.

També hi havia nombrosos grups de flagel·lants que transitaven per viles i ciutats, amb les espatlles nues, assotant-se amb fuets de cuiro i puntes de ferro. Organitzaven representacions de la Passió de Crist a places i esglésies, i ballaven les anomenades danses de la mort o danses macabres, sorgides arran del terror provocat per la pesta negra que assolà Europa a mitjan segle XIV. L’aula capitular del convent de Sant Francesc de Morella conserva un fresc del segle XV que representa aquesta dansa. El refrany Morir, ffrares, nos convé, es llegeix perfectament al mur —en realitat, és la traducció d’altre refrany: Ad mortem festinamus, del Llibre Vermell de Montserrat—. En aquestes danses estaven representats personatges de tota condició —papes de Roma i pidolaires, nobles i burgesos—, guiats en ronda frenètica per un esquelet amb dalla, que també marxava en corrua, precedint de vegades la processó de divendres sant.

Amb el temps, les processons s’anaren convertint en espectacle. Al segle XV, els pintors havien inventat estranys artefactes que permetien de representar les tres dimensions de la realitat amb absoluta fidelitat, d’acord amb la visió de l’ull humà. Proliferaren, doncs, les màquines de representació, predecessores dels passos de les processons, i les retícules. Aquestes màquines eren escenaris que reproduïen amb precisió allò que es volia pintar. L’artista hi emplaçava els models dels personatges que anaven a ser retratats. Les retícules facilitaven al pintor la tasca d’emplaçar al llenç les figures, els punts de llum i els elements de la perspectiva. Els tallers exhibien aquelles màquines en desfilades que acabaren convertint-se en celebracions populars.

Arribaren el concili de Trento i l’art barroc, i l’Església, comprenent el potencial propagandístic d’aquells aparells escènics, decidí d’utilitzar-los a les seus celebracions, que així acabaren emparentades amb el teatre. Urgia la presència religiosa al carrer; romeries i processons permetien escenificar el poder eclesial, exacerbar la pietat popular i ensenyar de manera eficaç la doctrina cristiana. Com que les representacions visuals eren més efectives que la lectura del relat bíblic, proliferaren a la via pública manifestacions religioses que buscaven l’efecte teatral i la fastuositat, proverbials a partir del segle XVII. La Passió s’omplí de lluminàries i oripells ostentosos, trompetes i estendards, soldats romans i jueus que vilipendiaven el Natzarè.

Però les obres de teatre tenen —ja se sap— papers protagonistes i papers destinats a actors de caràcter. En època barroca, les confraries s’organitzaven d’acord amb un rígid esquema de classes socials: certes germandats pertanyien als estaments nobiliaris i burgesos; altres, a les organitzacions gremials i populars. Avui, Xàtiva, per més que haja perdut bona part dels seus trets aristocràtics, encara serva l’encarcarament de temps passats. Per això, a la seua Setmana Santa continua vigent el joc de veure i ser vist, de la pinta i la mantellina. L’anonimat brilla per la seua absència. Com no tots els carrers de volta tenen el mateix rang, l’aspiració màxima de molts confrares continua sent carregar la imatge pel carrer Montcada. I segueix sent signe de distinció pertànyer a la “Botifarra”. I clar, encara es fan servir expressions com «en tal té molta botifarra» o «a tal se li han pujat els fums al cap; vol ser del Natzarè». Com diu l’Eclesiastès, «Vanitas vanitatum et omnia vanitas» (vanitat de vanitats i tot vanitat).

(publicat a Levante-EMV, l’11/04/09)

3 comentaris:

Teresa ha dit...

Sí, Ximo, però això no és només a Xàtiva. En realitat, crec que ni tan sols es tracta de les processons de Setmana Santa en particular, crec que hi ha gent que aprofita qualsevol situació per fer-se notar.

Ha d'haver de tot en aquest món, no?

Salutacions

Teresa ha dit...

Per cert, està molt bé el recorregut històric que has fet d'aquestes manifestacions ;-)

Ximo ha dit...

Gràcies pels teus comentaris, Teresa.

Tens raó; gent amb ganes de fer-se notar hi ha pertot arreu. Ara bé, no és igual exhibir-se en una desfilada de carnestoltes, posem per cas, que en una processó penitencial. En vista del purisme moral que demana, aquests dies, la jerarquia catòlica, estaria bé que alguns penitents aplicaren el manament de Crist: «Que la teua mà dreta no sàpia allò que fa l’esquerra» (Mateu, 6, 3). Dit en altres paraules: trobe que hi ha molta hipocresia entre alguns catòlics.