dissabte, 25 d’abril de 2009

L’espectacle de la desunió

Avui, data commemorativa de la batalla d’Almansa, tornem a assistir per enèsima vegada a l’espectacle de la desunió entre les diverses forces polítiques. Que hi haja desavinences entre la dreta i l’esquerra té la seua lògica; en el fons, la dreta sempre s’ha sentit botiflera, ço és, hereva del bàndol triomfador a la Guerra de Successió. Fem memòria: en ser proclamat monarca Felip d’Anjou, els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica foren botiflers, partidaris del Borbó. Fins i tot es pot entendre que l’esquerra d’obediència centralista nade entre dues aigües. Al cap i a la fi, tres-cents anys no passen debades. Si tenim en compte que les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren en 1707 decididament austriacistes, notarem que hi ha hagut, a Xàtiva i a tot el País Valencià, un clar lliscament ideològic cap a posicions botifleres.

Què fan, però, els hereus dels maulets —els partits que propugnen el redreçament nacional— embolicats en contínues dissensions? La setmana passada, aquestes planes publicaven la notícia: «Esquerra Unida es desmarca de l’acte conjunt del 25 d’abril, per a mostrar el seu malestar amb el Bloc, per la negativa dels nacionalistes a pactar les llistes locals en les eleccions del 2007». No sé què pensaran vostès. Jo trobe que aquesta decisió és una clara mostra d’immaduresa. En política, mai no s’ha de mirar endarrere. Els membres locals d’EUPV s’haurien d’aclarir. La gent que va saludar llur recolzament a la coalició Bloc-Iniciativa-Verds està ara sorpresa; pensa que EU no acaba de superar els vells tics. «Hem decidit desvincular-nos per tal d’incitar a la reflexió», ha dit Miquel Lorente. Qui hauria de reflexionar és, però, la pròpia Esquerra Unida.

La coalició no acaba de trobar el seu espai. Ha patit en poc de temps dos terrabastalls electorals. Ahir mateix, va perdre un dels seus referents estatals, Rosa Aguilar, alcaldessa de Còrdova. Per això sorprèn que el portaveu local, impertèrrit, demane reflexió als altres —en una nova versió d’«el mort li diu al degollat: qui t’ha fet aqueix forat?»—. Els altres, els nacionalistes, deuen haver reflexionat ja; el seu rebuig a l’oferta prepotent de pacte, de cara a les municipals del 2007, va ser, segons com es mire, ben profitós: multiplicaren en solitari la seua representació institucional mentre EU s’enfonsava —un consol escàs per al votant nacionalista i d’esquerres, que veu com la dreta s’aprofita d’aquestes “partides de pilota”—.

Ja s’ha dit altres vegades: qui vulga descavalcar Alfonso Rus de la poltrona municipal haurà de treballar de valent. La cosa no serà fàcil. S’hauran de refer moltes relacions trencades per la desconfiança, els malentesos i els personalismes. Per tant, no s’hauria de perdre temps en “batalletes”. Cal elaborar propostes polítiques integradores i atractives per a l’electorat xativí. S’han de donar mostres d’unitat sense mirar al passat. I clar, els militants locals d’EUPV hauran d’aclarir si el seu suport a Iniciativa del Poble Valencià continua en vigor. De moment, ja s’ha perdut una ocasió magnífica per a escenificar la unitat de les forces progressistes.

El 25 d’abril del 1707, els partidaris de Felip V guanyaren la batalla d’Almansa —«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», diu, des de llavors, el refrany popular—. Uns dies després, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig del 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. Sempre he pensat que aquella desfeta fou producte de la desunió; la desorganització campava a gust entre les tropes que defensaven la causa autriacista, formades per soldats de múltiples nacionalitats. Els partits progressistes tindran l’oportunitat d’eradicar aquests fantasmes de la rivalitat i la desunió el pròxim juny, mes en què es commemora l’incendi de la ciutat. Està en joc l’existència d’una nova coalició que aspira a consolidar-se com a tercera força política valenciana. Per a Esquerra Unida es tracta, a més, d’una qüestió de supervivència. Sens dubte, la seua desaparició reduiria dràsticament el pluralisme ideològic i accentuaria més —si cap— la polarització del panorama polític valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 25/04/09)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

L'article hauria d'acabar així:


I a mi m'encantaria que desapareguera definitivament.

Ximo ha dit...

M’encantaria que desaparegués definitivament què? La polarització política? L’espectacle de la desunió? Sí, m'encantaria que desaparegueren.

Anònim ha dit...

NO , ESQUERRA UNIDA.

Ximo ha dit...

Home (o dona), si es rellegeixen alguns dels meus posts anteriors, es veurà que sóc prou escèptic sobre el futur d’EU:

http://ximocorts.blogspot.com/2008/03/les-lleis-de-murphy.html

http://ximocorts.blogspot.com/2007/10/perspectives-poc-falagueres-per-eupv.html

http://ximocorts.blogspot.com/2007/07/el-raig-dels-dus.html

http://ximocorts.blogspot.com/2007/06/la-unitat-de-lesquerra.html

Cada vegada li trobe menys sentit. A més de no trobar diferències substancials entre els programes d’EU i els del PSOE (uns i altres són de caire socialdemòcrata, cosa per altra banda lògica; ara mateix, un programa radicalment comunista seria un veritable anacronisme, per utilitzar un llenguatge suau), veig que, mentre no es modifique el sistema electoral vigent, la fragmentació de l’esquerra complica molt l’obtenció de majories parlamentàries. D’altra banda, l’entesa amb els nacionalistes (necessària perquè uns i altres no es queden fora del parlament valencià) és cada cop més complicada per la radicalització del PC, hegemònic a EU.

Ara bé, ningú no haurà vist mai que advoque, pura i durament, per la desaparició d’Esquerra. Sempre he acabat les meues reflexions dient que la seua desaparició seria un colp per al pluralisme. En realitat, jo propugne que els militants d’EUPV facen una reflexió profunda sobre l’encert o el desencert de les seua trajectòria recent. Totes les mans són poques per a estirar del carro!