Ja fa temps que un grup d’amics i amigues anem completant el Grand Tour, aquell itinerari precursor del turisme modern que prengué auge des de mitjan segle XVII fins a la dècada de 1820. L’itinerari permetia d’accedir a les obres més sublims del Renaixement i del Barroc, i es féu popular entre els joves britànics de classe alta; servia com a etapa educativa i d’esbargiment, prèvia a l’edat adulta. En un temps en què floria l’interès per la història antiga i l’arqueologia, Itàlia oferia uns paisatges únics i vestigis magnífics de civilitzacions mil·lenàries. El viatge era lent i s’havia de fer per etapes. A més d’admirar l’harmonia i la bellesa impreses a la bota italiana —durant segles de creació, saviesa i civilitat—, els viatgers entraven en contacte amb altres formes de vida i amb un ric patrimoni cultural de parles i tradicions —gastronòmiques, artesanals, musicals— poc conegudes.
L’expressió Grand Tour havia estat encunyada per Richard Lassels, al seu llibre The voyage of Italy, publicat el 1670, en què descrivia un viatge que, des del 1630, ja anava difonent-se entre les elits culturals del nord d’Europa. Grans viatgers d’aquell temps foren, entre d’altres, Milton, Marvell, Harvey i el filòsof Hobbes. Molts d’aquests expedicionaris —com ara Philip Skippon, William Acton, John Evelyn, John Raymond o el ja esmentat Richard Lassels— ens van deixar les memòries del seu periple italià. Johann Wolfgang von Goethe, el sant patró dels viatgers, també feu el Grand Tour. El 3 de setembre de 1786, abandonà Carlsbad (l’actual Karlovy Vary, a la República Txeca) i marxà en secret a Itàlia; volia descobrir el país de què tant li havien parlat. Després de breus aturades a Verona, Vicenza i Pàdua, i dues setmanes d’estada a Venècia, Ferrara, Bolonya, Florència i Perusa, Goethe arribà a Roma el 29 d'octubre. En una carta escrita el 3 de desembre, tres mesos després de la seua partença, Goethe afirmava que aquell viatge era per a ell «una vertadera renaixença... un segon naixement». De març a juny de 1787, visità el sud de la península i Sicília, acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el viatge. Després d'un petit sojorn a Nàpols, l’escriptor romàntic arribà a Palerm el 2 d'abril. Dos anys més tard, tornà a Weimar.
.
Com es veu, el Grand Tour podia durar mesos o anys, depenent del pressupost. Els meus amics i jo, que no som aristòcrates ni britànics, l’anem fent a poc a poc. El proppassat 14 de març, vam marxar a Nàpols, antic reialme d’Alfons el Magnànim i una de les etapes finals. Els viatgers del segle XVIII portaven com a record, quan tornaven a casa, vistes de Venècia i Roma —de pintors com Canaletto o Giovanni Paolo Pannini—, i gravats de ruïnes romanes de Piranesi. Sovint, els itineraris realitzats es plasmaven en obres literàries, com ara Italienische Reise (Viatge a Itàlia), del propi Goethe, o Història d’una excursió de sis setmanes, d’altres dos escriptors romàntics, Mary i Percy Shelley. Els actuals expedicionaris portem fotos de Pompeia —amb el Vesubi com a teló de fons—, els nostres quaderns de viatge i un munt d’emocions indescriptibles, com les experimentades a la Cappella Sansevero —davant del Cristo velato—, passejant per les ruïnes de Paestum, contemplant el tramonto des de la Certosa di San Martino o menjant uns spaghetti alle vongole a la vora del Castel dell'Ovo. I a força de recórrer el país dels Apenins, hem acabat comprenent quina mena d’emocions han experimentat tots els rodamóns que ens hi han precedit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada