Comunicat de la Coordinadora
“Salvem el Puig”
“Salvem el Puig”
Els urbanites moderns, enredats al tràfec quotidià, hem perdut el costum de mirar amb deteniment allò que ens envolta. Veiem la superfície de les coses, però rarament intentem penetrar-les. Quantes vegades haurem vist el Puig? Moltes! El turó s’enlaira sobre els antics arrossars de l’horta de Xàtiva. És visible des de qualsevol punt. És patrimoni comú de molta gent que el veu de lluny des dels pobles emplaçats a l’altra banda del Cànyoles: Cerdà, Torrella, Llanera, Rotglà, la Granja. També és veu des de les viles de llevant (Llocnou, Barxeta, el Genovés, la Torre d’en Lloris, Manuel, l’Ènova), des de les viles de tramuntana (la Llosa) i des de les viles de ponent (Novetlè i Xàtiva). El Puig està, podríem dir, just al centre de la rosa dels vents, presidint les nostres vides. Però, quanta gent n’és conscient?
Tots el veuen, però quants paren esment en la seua presència? Paren esment els poetes i els novel·listes. Paren esment nombroses persones que entenen i estimen el caràcter mític i sagrat del Puig. Els ací presents som —no cap dubte— la millor representació d’eixes persones. La pujada al Puig és una exigència moral per als amants de la muntanya i d’una ermita-baluard que resisteix a males penes l’empenta de les pluges, els vents i la desídia política. Els presents voldríem que ambdues, muntanya i ermita, continuaren formant part del nostre paisatge i continuaren dibuixant l’horitzó amb el mateix perfil que mostraren sempre al llarg dels segles. Volem preservar la nostra riquesa paisatgística i arquitectònica. Ara mateix, l’ermita, l’element que millor simbolitza eixa riquesa comuna, ha esdevingut també mostra de la desídia amb què tracten el nostre patrimoni les administracions públiques i prova de càrrec contra les autoritats locals i autonòmiques, que s’han desentès fa temps del nostre llegat cultural.
Recentment, Vicent Parra, regidor i diputat autonòmic, anuncià l’inici imminent de les obres de restauració del Puig amb els diners sobrants d’anteriors partides pressupostàries no invertides (és a dir, amb el sobrant dels diners balafiats destrossant la muntanya) i amb noves aportacions. En declaracions als mitjans de comunicació, Parra afirmà que per fi s’anava a actuar a l’interior de l’edifici. També assegurà que s’anaven a utilitzar mitjans aeris per a pujar materials i eines. Les paraules de d'edil eren un calc de les pronunciades, de forma cíclica, en nombroses ocasions anteriors. Per a comprovar-ho, sols s'ha de consultar l'hemeroteca i fer una mica d'història. Quant als resultats del seu anunci, són els mateixos de sempre; ja han passat uns mesos des que foren fetes aquelles declaracions i les obres continuen sense començar.
I ací estem un any més. «Què feu els de la “corfa amarga” demanant la salvació d’una ermita?» o «No us avorriu de repetir tots els anys el mateix ritual?», pregunten els malintencionats que veuen l’assumpte del Puig com una cosa distant. Quanta ignorància i quanta intoxicació! Entre les persones que participen a la romeria, hi ha creients i no creients, gent d’esquerra i gent de dreta, homes i dones, vells i joves. Pugen al Puig perquè anteposen certs valors, l’amistat i el respecte al llegat dels nostres avantpassats, a altres consideracions de tipus ideològic o partidista. Ja ho hem dit més d’una vegada: la Coordinadora i les entitats que la formen estan al marge de les rivalitats entre partits i no volen intervenir al debat polític o electoral. I clar, amb tals premisses, ningú no s’hauria d’estranyar de veure’ns ací junts, tots els anys, reafirmant el nostre compromís cívic i solidari. L’ermita del Puig fou originàriament un edifici religiós, però ha acabat sent patrimoni de tots, dels religiosos i dels qui no ho són.
I no, no ens avorrim de pujar al Puig tots els anys. Fitem els arbres, fitem les pedres i cada primavera descobrim algun matís nou: una aranya que ha teixit la seua tela, una roca que s’ha mogut, una volta que s’ha ensorrat, un mur que cada cop està més inclinat... un fragment de calçada que ha desaparegut, o una biga que han envaït les heures, o un forat que s’ha fet més ample, un tram de senda que ja no existeix... Com que som gent que fita les coses (altres només les veuen), anem constatant la progressiva degradació de l’ermita. El panorama de la devastació no ens fa, però, defallir; ens indigna —això sí— i ens empenta a pujar de nou l’any vinent, per a seguir reivindicant una improbable actuació dels poders públics. I seguirem pujant fins a veure totalment enllestida la rehabilitació de l’edifici.
I acabarem el manifest d’enguany repetint de manera ritual totes aquelles coses que hem dit tantes i tantes vegades durant tretze anys d'excuses, de malbaratament dels diners públics i d'incompliment de les lleis. Que els diners de les Administracions Públiques no són propietat d'una persona o d'un grup polític. Que els ciutadans estan legitimats per a exigir que part d’eixos diners s'invertisca en la salvaguarda del patrimoni. Que s’hauria de prestar atenció al fons de l'assumpte, el perill de desaparició d'una joia arquitectònica del segle XIV. Que els episodis protagonitzats pel convent de les clarisses o la Papelera de San Jorge posen de manifest la nul·la consideració que el patrimoni cultural dels valencians mereix al partit que governa la ciutat.
Apel·larem de nou a la bona voluntat dels governants, a llur possible conscienciació, a llur escassa capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans... Tornarem a demanar-los un major compromís en la defensa dels valors culturals. Els recordarem que la tasca feta en altres elements del patrimoni arran de celebrar-se Lux Mundi (la recent exposició de La Llum de les Imatges) hauria de tenir continuïtat. I evocarem les paraules dites ací fa dos anys: «Veritablement, és miraculós que l'ermita es mantinga encara dempeus! Portem ja un munt d'anys exigint una actuació ràpida, sense veure resultats positius. Els desigs i les bones paraules han esdevingut ja, per desgràcia, meres fórmules rituals. A molts ciutadans i ciutadanes ens assalta el temor que puguen governar les nostres viles i ciutats els descendents d'aquells botiflers que provocaren l'incendi de Xàtiva, la desfeta del País i la pèrdua de la nostra identitat ara fa tres-cents anys. Les sospites es veuen confirmades quan veiem que les agressions al patrimoni, la destrucció del paisatge i la descurança en que romanen peces ben valuoses del nostre llegat històric no tenen aturador». Tant de bo les coses hagen canviat, finalment, l’any 2010.
Tots el veuen, però quants paren esment en la seua presència? Paren esment els poetes i els novel·listes. Paren esment nombroses persones que entenen i estimen el caràcter mític i sagrat del Puig. Els ací presents som —no cap dubte— la millor representació d’eixes persones. La pujada al Puig és una exigència moral per als amants de la muntanya i d’una ermita-baluard que resisteix a males penes l’empenta de les pluges, els vents i la desídia política. Els presents voldríem que ambdues, muntanya i ermita, continuaren formant part del nostre paisatge i continuaren dibuixant l’horitzó amb el mateix perfil que mostraren sempre al llarg dels segles. Volem preservar la nostra riquesa paisatgística i arquitectònica. Ara mateix, l’ermita, l’element que millor simbolitza eixa riquesa comuna, ha esdevingut també mostra de la desídia amb què tracten el nostre patrimoni les administracions públiques i prova de càrrec contra les autoritats locals i autonòmiques, que s’han desentès fa temps del nostre llegat cultural.
Recentment, Vicent Parra, regidor i diputat autonòmic, anuncià l’inici imminent de les obres de restauració del Puig amb els diners sobrants d’anteriors partides pressupostàries no invertides (és a dir, amb el sobrant dels diners balafiats destrossant la muntanya) i amb noves aportacions. En declaracions als mitjans de comunicació, Parra afirmà que per fi s’anava a actuar a l’interior de l’edifici. També assegurà que s’anaven a utilitzar mitjans aeris per a pujar materials i eines. Les paraules de d'edil eren un calc de les pronunciades, de forma cíclica, en nombroses ocasions anteriors. Per a comprovar-ho, sols s'ha de consultar l'hemeroteca i fer una mica d'història. Quant als resultats del seu anunci, són els mateixos de sempre; ja han passat uns mesos des que foren fetes aquelles declaracions i les obres continuen sense començar.
I ací estem un any més. «Què feu els de la “corfa amarga” demanant la salvació d’una ermita?» o «No us avorriu de repetir tots els anys el mateix ritual?», pregunten els malintencionats que veuen l’assumpte del Puig com una cosa distant. Quanta ignorància i quanta intoxicació! Entre les persones que participen a la romeria, hi ha creients i no creients, gent d’esquerra i gent de dreta, homes i dones, vells i joves. Pugen al Puig perquè anteposen certs valors, l’amistat i el respecte al llegat dels nostres avantpassats, a altres consideracions de tipus ideològic o partidista. Ja ho hem dit més d’una vegada: la Coordinadora i les entitats que la formen estan al marge de les rivalitats entre partits i no volen intervenir al debat polític o electoral. I clar, amb tals premisses, ningú no s’hauria d’estranyar de veure’ns ací junts, tots els anys, reafirmant el nostre compromís cívic i solidari. L’ermita del Puig fou originàriament un edifici religiós, però ha acabat sent patrimoni de tots, dels religiosos i dels qui no ho són.
I no, no ens avorrim de pujar al Puig tots els anys. Fitem els arbres, fitem les pedres i cada primavera descobrim algun matís nou: una aranya que ha teixit la seua tela, una roca que s’ha mogut, una volta que s’ha ensorrat, un mur que cada cop està més inclinat... un fragment de calçada que ha desaparegut, o una biga que han envaït les heures, o un forat que s’ha fet més ample, un tram de senda que ja no existeix... Com que som gent que fita les coses (altres només les veuen), anem constatant la progressiva degradació de l’ermita. El panorama de la devastació no ens fa, però, defallir; ens indigna —això sí— i ens empenta a pujar de nou l’any vinent, per a seguir reivindicant una improbable actuació dels poders públics. I seguirem pujant fins a veure totalment enllestida la rehabilitació de l’edifici.
I acabarem el manifest d’enguany repetint de manera ritual totes aquelles coses que hem dit tantes i tantes vegades durant tretze anys d'excuses, de malbaratament dels diners públics i d'incompliment de les lleis. Que els diners de les Administracions Públiques no són propietat d'una persona o d'un grup polític. Que els ciutadans estan legitimats per a exigir que part d’eixos diners s'invertisca en la salvaguarda del patrimoni. Que s’hauria de prestar atenció al fons de l'assumpte, el perill de desaparició d'una joia arquitectònica del segle XIV. Que els episodis protagonitzats pel convent de les clarisses o la Papelera de San Jorge posen de manifest la nul·la consideració que el patrimoni cultural dels valencians mereix al partit que governa la ciutat.
Apel·larem de nou a la bona voluntat dels governants, a llur possible conscienciació, a llur escassa capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans... Tornarem a demanar-los un major compromís en la defensa dels valors culturals. Els recordarem que la tasca feta en altres elements del patrimoni arran de celebrar-se Lux Mundi (la recent exposició de La Llum de les Imatges) hauria de tenir continuïtat. I evocarem les paraules dites ací fa dos anys: «Veritablement, és miraculós que l'ermita es mantinga encara dempeus! Portem ja un munt d'anys exigint una actuació ràpida, sense veure resultats positius. Els desigs i les bones paraules han esdevingut ja, per desgràcia, meres fórmules rituals. A molts ciutadans i ciutadanes ens assalta el temor que puguen governar les nostres viles i ciutats els descendents d'aquells botiflers que provocaren l'incendi de Xàtiva, la desfeta del País i la pèrdua de la nostra identitat ara fa tres-cents anys. Les sospites es veuen confirmades quan veiem que les agressions al patrimoni, la destrucció del paisatge i la descurança en que romanen peces ben valuoses del nostre llegat històric no tenen aturador». Tant de bo les coses hagen canviat, finalment, l’any 2010.
Xàtiva, abril de 2009
Gent de la Torre d’En Lloris
Associació cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Coordinadora “Xàtiva digna”
Associació d’Amics de la Costera
Centre Excursionista de Xàtiva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada