“Llengua valenciana”?

Està comprovat que la publicació de qualsevol text relacionat —ni que siga de manera indirecta— amb qüestions sociolingüístiques, provoca immediatament la corresponent polèmica. La darrera sorgí fa poc al blog El Penjoll, arran d’haver publicat una entrada relativa a la revista La Lluna en un Cove. Els redactors explicaven —supose que sense cap mala intenció i només amb ànim d’informar— que aquesta revista està oberta a la col·laboració d’autors actuals d'arreu dels Països Catalans. Enllaçaven, a més, amb un mapa on s’indicaven els punts de venda de la publicació. Doncs bé, l’esment d'aquestes paraules fatídiques, “Països Catalans”, aixecà de seguida la controvèrsia. Un dels autors d’El Penjoll, conegut pel seu tarannà polemista, en fou l’iniciador. Sé que, amb aquesta reflexió sobre la llengua, pot reproduir-se la discussió al meu blog, però no puc resistir —ho confesse— la temptació de publicar-la. Primerament voldria dir que és molt difícil vorejar els aspectes polítics quan es parla de temes de sociolingüística; la matèria pren elements prestats de la sociologia, disciplina que no pot ser considerada com “absolutament” neutral. Això no vol dir que no s’haja de fer l’esforç —és clar— de tendir cap a l’objectivitat. Jo crec que, efectivament, la denominació “Països Catalans” està plena d’implicacions polítiques; s’hauria de bandejar, per tant, del debat filològic o lingüístic. Quina denominació hauríem d’utilitzar llavors? Si mirem el vocabulari específic propi dels filòlegs, comprovarem que habitualment s’hi fan servir les següents expressions: comunitat de parla portuguesa, països anglòfons, francofonia (al cas del francès) o països hispanoamericans. Ningú no parla —en això té raó l’autor polemista d’El Pnjoll— de països anglesos o països castellans.

Quina denominació podríem donar-li nosaltres a la nostra comunitat lingüística? Podríem dir-li, per exemple, comunitat de parla catalana. Algú dirà: «I per què no de parla valenciana?». He d’aclarir que jo no sóc persona supersticiosa; se me’n fot, per tant, que s’use l’una o l’altra denominació. Des de Ferdinand de Saussure ençà, els lingüistes saben que els noms de les coses són absolutament convencionals. Però clar, no m’agrada fer riure. I sovint, els valencians fem riure de debò. Conec gent de fora que “flipa” amb les nostres discussions. La solució “comunitat de parla valenciana” no és encertada per dos motius: primer, perquè va en contra de la denominació, ja assentada, que proposa la romanística internacional; segon, perquè existeix la tradició secular de fer correspondre l’onomàstica d’una llengua amb la denominació de les seues parles constitutives. Dir comunitat de llengua valenciana seria equivalent a dir, posem per cas, comunitat de llengua andalusa —en comptes de castellana— o comunitat de llengua quebequesa —en comptes de francesa—. Atenció: dir llengua catalana no ha de ser obstacle, naturalment, per a continuar nomenant valencià, a casa nostra, la llengua que parlem.

Deia el citat autor d’El Penjoll que li agrada la definició del nostre idioma que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A mi, gens. L’acord de l’AVL, adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, diu textualment: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Si fem memòria, recordarem les circumstàncies en què es va prendre aquest acord. Van haver moltes pressions polítiques per a modificar la definició, molt més clara, del projecte de dictamen. L’enunciat finalment adoptat sona a eufemisme. Posaré un exemple. Imaginem que una hipotètica AAL (Acadèmia Austríaca de la Llengua) hagués dictaminat el següent: «L’austríac, idioma històric i propi d’Àustria, forma part del sistema lingüístic que els corresponents ordenaments jurídics dels territoris de l’antic Sacre Imperi Germànic reconeixen com a llengua pròpia». No és molt més fàcil dir les coses pel seu nom? No és més fàcil dir que els austríacs parlen alemany i els brasilers, portuguès?

L’AVL va nàixer amb tres pecats originals: fou creada amb intenció d’integrar “políticament” els partidaris de la disgregació, està formada per quotes partidistes i, en conseqüència, en formen part algunes persones que no tenen les condicions mínimes exigibles per a ocupar els seus escons (no tenen acreditats els mèrits científics o literaris adients; si la Real Acadèmia Espanyola actués igual que l'equivalent valenciana, elegiria els seus membres d’acord amb la seua adscripció al PSOE o al PP). En realitat, els “catalanistes” defensors de l’Acadèmia Valenciana s’han dedicat, des de la creació d’aquest ens, a tractar de convèncer els “blavers”. Allò ben cert és, però, que la seua empresa no ha tingut massa èxit: han aconseguit atraure cap a les seues tesis poquíssims partidaris de la disgregació i han vist, en canvi, com molts unitaristes es revoltaven. Es podrà adduir que el parlar valencià mostra trets diferencials respecte del català oriental, o que s’han de respectar i conservar les nostres varietats diatòpiques. Totalment d’acord! Faltaria més! Totes les llengües en tenen. Parlars consecutius com ara l’argentí, l’andalús o el canari són varietats diatòpiques del castellà. Ara bé, cap parlant d’aquestes varietats posa en qüestió la unitat de la seua llengua. Els elements d’adstrat i substrat que han propiciat l’aparició de les varietats catalanes estan perfectament estudiats. La qüestió ha estat fins i tot dictaminada per la RAE i el Tribunal Suprem Espanyol, que ha dictat nombroses sentències declarant la unitat del català (la més recent establint l’homologació, a efectes acadèmics, de les respectives titulacions universitàries).

L’existència de l’AVL és, per tant, supèrflua des del punt de vista lingüístic. Introdueix —amb l’aparença d’innocuïtat— un factor disgregant, els efectes del qual ja han començat a notar-se. S’està minant la tasca positiva que venien fent els mestres a les escoles (les enquestes diuen que la majoria de l’alumnat que ha estudiat l’assignatura de valencià durant el seu ensenyament obligatori té clara la unitat de la llengua). Algunes editorials han començat a fer dobles edicions (imaginem-nos que un llibre de Julio Cortázar es traduís a l’espanyol). S’exigeix als organismes internacionals la traducció duplicada —a les varietats valenciana i catalana— de discursos i documents oficials. Es creen a l’estranger centres d’ensenyament de l’idioma també duplicats. La ponència política i estratègica que es debatrà al pròxim congrés del Bloc també aposta per aquesta ambigüitat: «Des del consens, i comptant amb el suport del conjunt de la societat, s'ha iniciat un camí que millora objectivament la situació del valencià, gràcies a la creació de l'AVL i els dictàmens que li donen cobertura, i que amb el major dels tactes acoblen l'àmbit lingüístic del valencià-català amb l'orgull secular dels valencians pel que fa al nom i la consideració orgullosa de l'idioma propi». Consideració orgullosa? Segons el meu parer, el text de d’aquesta ponència equivoca el diagnòstic (fins i tot quan diu que «el consens al voltant de l'AVL ha estat bo per a tots aquells que ens estimem la llengua dels valencians»).

Tenim, finalment, el problema que planteja l’AVL als autors valencians. Diu Francisco Ayala: «La patria del escritor es su lengua». Això implicaria que Gabriel García Márquez, Juan Rulfo i Vázquez Montalbán són compatriotes lingüístics, com ho són Dickens i Twain. Va a resultar, en canvi, que Miquel de Palol i Josep Lozano Lerma no poden ser-ho? I encara altra pregunta: pot un autor valencià escriure com li vinga en gana o haurà d’estar, si vol publicar sense ensurts, al dictat dels documents normatius de la “llengua valenciana”?