diumenge, 8 de febrer del 2009

“Llengua valenciana”?

Està comprovat que la publicació de qualsevol text relacionat —ni que siga de manera indirecta— amb qüestions sociolingüístiques, provoca immediatament la corresponent polèmica. La darrera sorgí fa poc al blog El Penjoll, arran d’haver publicat una entrada relativa a la revista La Lluna en un Cove. Els redactors explicaven —supose que sense cap mala intenció i només amb ànim d’informar— que aquesta revista està oberta a la col·laboració d’autors actuals d'arreu dels Països Catalans. Enllaçaven, a més, amb un mapa on s’indicaven els punts de venda de la publicació. Doncs bé, l’esment d'aquestes paraules fatídiques, “Països Catalans”, aixecà de seguida la controvèrsia. Un dels autors d’El Penjoll, conegut pel seu tarannà polemista, en fou l’iniciador. Sé que, amb aquesta reflexió sobre la llengua, pot reproduir-se la discussió al meu blog, però no puc resistir —ho confesse— la temptació de publicar-la. Primerament voldria dir que és molt difícil vorejar els aspectes polítics quan es parla de temes de sociolingüística; la matèria pren elements prestats de la sociologia, disciplina que no pot ser considerada com “absolutament” neutral. Això no vol dir que no s’haja de fer l’esforç —és clar— de tendir cap a l’objectivitat. Jo crec que, efectivament, la denominació “Països Catalans” està plena d’implicacions polítiques; s’hauria de bandejar, per tant, del debat filològic o lingüístic. Quina denominació hauríem d’utilitzar llavors? Si mirem el vocabulari específic propi dels filòlegs, comprovarem que habitualment s’hi fan servir les següents expressions: comunitat de parla portuguesa, països anglòfons, francofonia (al cas del francès) o països hispanoamericans. Ningú no parla —en això té raó l’autor polemista d’El Pnjoll— de països anglesos o països castellans.

Quina denominació podríem donar-li nosaltres a la nostra comunitat lingüística? Podríem dir-li, per exemple, comunitat de parla catalana. Algú dirà: «I per què no de parla valenciana?». He d’aclarir que jo no sóc persona supersticiosa; se me’n fot, per tant, que s’use l’una o l’altra denominació. Des de Ferdinand de Saussure ençà, els lingüistes saben que els noms de les coses són absolutament convencionals. Però clar, no m’agrada fer riure. I sovint, els valencians fem riure de debò. Conec gent de fora que “flipa” amb les nostres discussions. La solució “comunitat de parla valenciana” no és encertada per dos motius: primer, perquè va en contra de la denominació, ja assentada, que proposa la romanística internacional; segon, perquè existeix la tradició secular de fer correspondre l’onomàstica d’una llengua amb la denominació de les seues parles constitutives. Dir comunitat de llengua valenciana seria equivalent a dir, posem per cas, comunitat de llengua andalusa —en comptes de castellana— o comunitat de llengua quebequesa —en comptes de francesa—. Atenció: dir llengua catalana no ha de ser obstacle, naturalment, per a continuar nomenant valencià, a casa nostra, la llengua que parlem.

Deia el citat autor d’El Penjoll que li agrada la definició del nostre idioma que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A mi, gens. L’acord de l’AVL, adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, diu textualment: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Si fem memòria, recordarem les circumstàncies en què es va prendre aquest acord. Van haver moltes pressions polítiques per a modificar la definició, molt més clara, del projecte de dictamen. L’enunciat finalment adoptat sona a eufemisme. Posaré un exemple. Imaginem que una hipotètica AAL (Acadèmia Austríaca de la Llengua) hagués dictaminat el següent: «L’austríac, idioma històric i propi d’Àustria, forma part del sistema lingüístic que els corresponents ordenaments jurídics dels territoris de l’antic Sacre Imperi Germànic reconeixen com a llengua pròpia». No és molt més fàcil dir les coses pel seu nom? No és més fàcil dir que els austríacs parlen alemany i els brasilers, portuguès?

L’AVL va nàixer amb tres pecats originals: fou creada amb intenció d’integrar “políticament” els partidaris de la disgregació, està formada per quotes partidistes i, en conseqüència, en formen part algunes persones que no tenen les condicions mínimes exigibles per a ocupar els seus escons (no tenen acreditats els mèrits científics o literaris adients; si la Real Acadèmia Espanyola actués igual que l'equivalent valenciana, elegiria els seus membres d’acord amb la seua adscripció al PSOE o al PP). En realitat, els “catalanistes” defensors de l’Acadèmia Valenciana s’han dedicat, des de la creació d’aquest ens, a tractar de convèncer els “blavers”. Allò ben cert és, però, que la seua empresa no ha tingut massa èxit: han aconseguit atraure cap a les seues tesis poquíssims partidaris de la disgregació i han vist, en canvi, com molts unitaristes es revoltaven. Es podrà adduir que el parlar valencià mostra trets diferencials respecte del català oriental, o que s’han de respectar i conservar les nostres varietats diatòpiques. Totalment d’acord! Faltaria més! Totes les llengües en tenen. Parlars consecutius com ara l’argentí, l’andalús o el canari són varietats diatòpiques del castellà. Ara bé, cap parlant d’aquestes varietats posa en qüestió la unitat de la seua llengua. Els elements d’adstrat i substrat que han propiciat l’aparició de les varietats catalanes estan perfectament estudiats. La qüestió ha estat fins i tot dictaminada per la RAE i el Tribunal Suprem Espanyol, que ha dictat nombroses sentències declarant la unitat del català (la més recent establint l’homologació, a efectes acadèmics, de les respectives titulacions universitàries).

L’existència de l’AVL és, per tant, supèrflua des del punt de vista lingüístic. Introdueix —amb l’aparença d’innocuïtat— un factor disgregant, els efectes del qual ja han començat a notar-se. S’està minant la tasca positiva que venien fent els mestres a les escoles (les enquestes diuen que la majoria de l’alumnat que ha estudiat l’assignatura de valencià durant el seu ensenyament obligatori té clara la unitat de la llengua). Algunes editorials han començat a fer dobles edicions (imaginem-nos que un llibre de Julio Cortázar es traduís a l’espanyol). S’exigeix als organismes internacionals la traducció duplicada —a les varietats valenciana i catalana— de discursos i documents oficials. Es creen a l’estranger centres d’ensenyament de l’idioma també duplicats. La ponència política i estratègica que es debatrà al pròxim congrés del Bloc també aposta per aquesta ambigüitat: «Des del consens, i comptant amb el suport del conjunt de la societat, s'ha iniciat un camí que millora objectivament la situació del valencià, gràcies a la creació de l'AVL i els dictàmens que li donen cobertura, i que amb el major dels tactes acoblen l'àmbit lingüístic del valencià-català amb l'orgull secular dels valencians pel que fa al nom i la consideració orgullosa de l'idioma propi». Consideració orgullosa? Segons el meu parer, el text de d’aquesta ponència equivoca el diagnòstic (fins i tot quan diu que «el consens al voltant de l'AVL ha estat bo per a tots aquells que ens estimem la llengua dels valencians»).

Tenim, finalment, el problema que planteja l’AVL als autors valencians. Diu Francisco Ayala: «La patria del escritor es su lengua». Això implicaria que Gabriel García Márquez, Juan Rulfo i Vázquez Montalbán són compatriotes lingüístics, com ho són Dickens i Twain. Va a resultar, en canvi, que Miquel de Palol i Josep Lozano Lerma no poden ser-ho? I encara altra pregunta: pot un autor valencià escriure com li vinga en gana o haurà d’estar, si vol publicar sense ensurts, al dictat dels documents normatius de la “llengua valenciana”?

8 comentaris:

Tadeus ha dit...

Sr Ximo, crec que el seu article està escrit amb seny, i pot generar un debat seré, cosa no molt normal en qüestions com aquestes. Com que sóc el comentarista del Penjoll a què vosté es refereix, voldria dir algunes coses al respecte.

Em sembla quer el seu article té un abast més gran que el de la qüestió que el provoca, que no és altra que l'acceptabiblitat del terme "Països Catalans" com a manera de referir-se als territoris de parla 'catalana'. Un terme d'aquesta natura és estrany (com bé diu, no s'utilitza "Països anglesos", etc.), però no del tot impossible, com es veu en el cas de "Països Àrabs", tot i que ací es barregen altres coses a més de la llengua (i també s'hi inclouen llengües que no són 'àrabigues', com la dels 'amazigs' o 'berebers'). Noms en poden haver de moltes maneres, però s'ha d'admetre que amb "Països Catalans" la qüestió idològico-política sembla evident, i fins i tot primària. M'he pegat una volta per Internet per vore quina és la història del terme. M'he llegit l'article de Viquipèdia (ací: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pa%C3%AFsos_Catalans) on he vist que hi ha una prehistòria més o menys anecdòtica del terme, que es remunta a l'any 1886, i una història moderna, que cal datar en els anys 1960, sobretot arran de l'obra de Joan Fuster. En l'article de Viquipèdia hi ha una cita de "Nosaltres els Valencians" que em posa els pèls de punta. La transcric ací (no tinc a mà el meu exemplar del llibre, així que no puc contrastar la cita; em fie de la font de Viquipèdia però intentaré contrastar-la quan puga, per si de cas). Diu així:

- “Les zones “aragoneses”, “castellanes” i “murcianes”, inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d'escassa importància [...] La “unitat” té exigències indefugibles: demana d'excloure o assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea [...] això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud com a poble.", de "Nosaltres, els valencians", pàgs. 105-109, Joan Fuster, València 1962.

¿Fa falta comentar estes paraules? No vull caure en la "Reductio ad Hitlerum", però els paralelismes, a nivell teòric, són més que evidents.

Parla vosté de l'AVL, i diu que podria ser o hauria de ser d'alguna altra manera. ¿Segur? ¿Creu vosté que les coses a València poden ser o haurien de ser d'una altra manera? ¿Per què? ¿Com sap vosté que el que passa en altres llocs hauria de ser aplicable al que passa a València?

Vosté té clara la solució al problema, però hi ha molta gent que no la té tan clara. ¿Què vol que li diga? La societat és complexa. No tot el món actua segons estímuls intelectuals o visions compromeses amb la 'història', o segons un determinat projecte polític nascut d'una manera particular de vore la història, sobretot com un escenari de víctimes i vençuts que s'alcen contra els 'malos' de la película.

Ximo ha dit...

Senyor Calinca, jo no he trobat a les pàgines 105-109 de “Nosaltres, els valencians” la cita de Fuster que vostè esmenta (potser, s’haja extret d’altra pàgina). Sí que he trobat, en canvi, aquesta: «De fet, quan els valencians —els de llengua catalana— parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels “altres” valencians: les nostres organitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient. Hi ha, només, el reflex automàtic d’una realitat social irrefutable. El fenomen es produeix a tot arreu on, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats nacionalment diferenciades: la que hi és hegemònica tendeix a fer coincidir amb ella mateixa el concepte i el valor de la “totalitat”. És una mena d’equívoc difícil d’evitar» (I. La dualitat insoluble; aragonesos, castellans, murcians, pàg. 105).

O aquesta altra cita: «Aragonesos, castellans, murcians —castellans, en definitiva—, en llur variant valenciana, no han sentit mai la necessitat de plantejar-se llur situació des de l’angle de la “normalitat nacional”. Al cap i a la fi la tenen resolta dins els quadres oficials de l’Estat». (extreta de la pàgina 108). I és que en definitiva les paraules dites per un autor no poden ser tretes del seu context. Fuster va deixar dit que convenia debatre les seus propostes. Jo sóc partidari acèrrim de fer-ho, però sense desvirtuar les seues afirmacions. Fa bé de no caure en la "Reductio ad Hitlerum". Si les paraules que vostè cita van estar dites de veritat per Fuster, deuen fer referència, en tot cas, a l’assimilació cultural (tasca que porten practicant des de fa segles els castellans); no crec sincerament que Fuster es referís a “altres” classes d’assimilació.

Quant a l’AVL, jo preferiria que no existís. Ara bé, donat que, independentment dels meus desigs, existeix, m’agradaria que les seues definicions no foren “tan polítiques”; voldria que foren purament lingüístiques. Sé que, en vista de les circumstàncies socials i polítiques que viu el País, el meu voler és una mica utòpic, però aquells que tenim una determinada visió de les coses, tenim perfet dret d’explicar-la i d’intentar aconseguir que siga acceptada majoritàriament. No és que jo sàpiga o deixe de saber si el que passa en altres llocs és aplicable al País Valencià —que sí que ho és, si hi ha voluntat d’aplicar-ho—; és, senzillament, que no m’agrada ser una anomalia.

No acabe d’assumir —i no és una actitud predominantment política, ni una pel·lícula de bons i dolents— que un austríac puga dir a Viena sense problemes «jo parle alemany» i que, en canvi, jo no puga dir a València «parle català» sense arriscar-me a tenir problemes. No cal anar tan lluny: un andalús accepta amb total normalitat que parla castellà. En definitiva, la nostra “peculiaritat” diu ben poc de molts valencians com a gent civilitzada. També he de dir-li —avançant-me a una possible objecció seua— que determinades actituds extremistes han col·laborat a crear el present estat de coses. És curiós de veure com persones que en matèria religiosa són absolutament tolerants es tornen furibundes intransigents quan parlem d’aquests temes. I em referisc —vull insistir en açò— a qüestions merament lingüístiques. Els projectes polítics de cadascú són matèria d’altre debat (encara que aqueix debat tinga, evidentment, implicacions lingüístiques).

Tadeus ha dit...

Quan parlava de "Reductio ad Hitlerum" em referia sobretot al fet que les paraules de Fuster em recordaven a conceptes com ara la "Weltanschauung" (visió del món), el "Volksgeist" (esperit d'un poble") i el "Lebensraum" (espai vital), tan habituals en la ideologia hitleriana. Perquè jo em pregunte, ¿què és això de la 'plenitud com a poble', o la 'normalitat nacional'? En la ideologia fusteriana hi ha una equació 'unitat de llengua = unitat nacional' que resulta insultant per a una immensa majoria de valencians. ¿Vosté creu que amb aquesta mena d'ideari polític es pot anar enlloc? ¿No és això perdre el temps, mentre hi ha altres que guanyen les eleccions per golejada amb un discurs, com a mínim, més realista? Recordem, per exemple, que el valencià escrit utilitzat pel PP i per les institucions on governa, inclòs l'Ajuntament de Xàtiva, és normatiu. Hi ha gent a Catalunya que desconeix això, i que es pensa que els del PP són una mena de monstres irracionals que defensen un secessionisme lingüístic a ultrança.

Estic convençut que tot el món té almenys una mica de raó en el que diu. Els blaveros han dit històricament moltes xorrades, de les quals ens podem riure. Però també han dit alguna cosa amb trellat. Per exemple, deien que hi havia catalanistes a sou dels catalans. Això no és tan descabellat. Hi ha personatges com ara Eliseu Climent, les activitats dels quals han subsistit primordialment amb diners provinents de Catalunya. ¿Es pot negar això?

En el terme "Països Catalans", a més, hi ha un important element 'colonialista'. Vista des de Catalunya, la Comunitat Valenciana interessa com a factor que fa augmentar el nombre de parlants i consegüentment la importància de la llengua i la suposada pàtria. Més allà d'això, els valencians no pintem res més, som un mer apéndix o colònia de la metròpoli. Dic açò a partir de les meues pròpies observacions durant els quasi huit anys que vaig viure a Catalunya.

Aduisc tots aquests detalls per deixar palès que la idea de 'Països Catalans' és, no sols absurda, sinó a més un element que convé molt als interessos polítics de determinats sectors catalans, d'ací la popularitat del terme en Catalunya.

Parla voosté del cas d'Àustria. Efectivament, els austriacs anomenen "alemany" a la seua llengua. Adolf Hitler va anar una mica més lluny i va incloure els territoris de llengua alemanya en un projecte nacional comú, basant-se en una lectura ridícula, i absurda, dels fets històrics.

Es mire com es mire, i per molt que busquem comparacions i paralelismes amb altres parts del món, la qüestió lingüística valenciana té característiques pròpies que la fan única. Davant de les xorrades que es van dir als 70 i 80 per part dels catalanistes de l'època (per exemple Josep Guia), hi va haver una reacció blaverista que, encara que ens semble bé o malament, té una raó de ser, un recolçament popular, té arrels en la societat valenciana. Per als meus pares o els meus avis la noció d'unitat de la llengua catalana, o de 'normalitat nacional' catalana els sona o sonaria a xinés. ¿Quina és la missió del pancatalanisme? ¿Operar en la ment dels valencians una espècie de gir ideològic que els porte a pensar que hi ha una espècie d'essència comuna amb els catalans? ¿Per a què serveix tot això? ¿En què millora el món, la societat o la humanitat amb aquesta mena de piruetes ideològiques?

Ximo ha dit...

Alguns conceptes manejats pels nazis, per exemple el "Volksgeist" (esperit del poble), no foren invenció de Hitler; els havien encunyat els romàntics. El romanticisme fou el teló de fons del “Risorgimento”, el moviment d’unitat italiana, o de la “Deutsch Einigung”, unificació alemanya, que Hitler considerava incompleta. I també fou el rerafons de la nostra Renaixença. Hitler no sols va corrompre el concepte de socialisme; va pervertir també el de nació. Ah, i hauria de dir vostè la veritat sencera: la immensa majoria dels austríacs rebé els nazis amb el braços oberts.

Calinca, les preguntes que es fa vostè són d’abast universal. «Què és això de la 'plenitud com a poble', o la 'normalitat nacional'?». És la pregunta que és fan, per exemple, els kurds, els gitanos o els pobles indígenes d’Amèrica (o que es feien, no fa massa, els croats o els lituans). Generalment, per influència de les idees romàntiques, se solen donar respostes essencialistes. Jo preferisc donar una resposta més lògica: som nació si tenim voluntat, lliurement assumida, de ser-ho. I punt. I en aqueix sentit, rebutge certs plantejaments de Fuster. Ara bé, vostè els vulgaritza exageradament.

És molt hàbil; jo plantege, a la meua entrada, un debat predominantment lingüístic i vostè em duu per viaranys totalment polítics. Sí, la dreta ha sabut bescanviar un essencialisme per altre i n’està traient un benefici fantàstic. De vegades, el PP sembla més independentista que el propi Carod Rovira. Els caps del PPCV tenen perfectament clara la unitat de la llengua (tinc entès que Concha Gómez, Secretària Autonòmica d’Educació, és oriünda de Tarragona). Manipulen el tema lingüístic per por a perdre els votants de l’extinta Unió Valenciana i adlàters. Vostè s’entesta a dir que “València is different” i única. Dissortadament, la dreta jacobina promou sense escrúpols —per allò del divideix i venceràs— el “provincialisme” més barroer i les velles cançons que, sota denominacions diverses (demagògia, populisme...), proliferen pertot arreu: «Som únics, som els més bons, aquesta és la millor terreta del món».

Dissortadament, les “xorrades” dels 70 i els 80 que tant ens han perjudicat —no tinc més remei que acceptar-li-ho— han complicat molt les coses, però no em vinga vostè amb les històries del “Fort Apache” del senyor Eliseu Climent o del colonialisme català. Jo també he treballat a Catalunya. Ni ERC es pren seriosament això dels Països Catalans; el manteniment d’ERPV és una mesura merament testimonial. En general, els catalans simplement passen de nosaltres. L’acord de creació de l’AVL, en època de Zaplana, comptà —cosa que molta gent ignora— amb el vist i plau de Jordi Pujol.

Deixem-nos de ximpleries! La nord-americana, una societat semblant, salvant les distàncies, a la nostra —mestissa social, ètnica i lingüísticament— accepta sense complexos que la llengua dominant és l’anglès. Jo, en comptes de colonialisme català, parlaria més bé de complex d’inferioritat valencià. Senyor Calinca, jo no propugne cap pancatalanisme polític que, efectivament, molts valencians troben absurd. La meua entrada només reflexionava sobre el futur de la llengua comuna, una llengua que, de totes totes, millora el món. Si el linx ibèric o les balenes el milloren (i per això tractem d’evitar que s’extingisquen), per què no l’havia de millorar la llengua d’Ausiàs March? La llengua que uns parents meus d’Algemesí, unes ties i un oncles cosins de mon pare, emigrants a Barcelona, trobaven idèntica a banda i banda de la Sénia.

Tadeus ha dit...

No és la meua voluntat distraure l'atenció o canviar de tema. El que passa és que estem tractant qüestions on es barreja la llengua i la ideologia, en particular si agarrem Fuster com a punt de referència, cosa que sembla lògica donada la repercussió d'aquest pensador suecà. No sé de quina manera es pot parlar del terme "Països Catalans" sense mencionar llengua i ideologia.

Molts austríacs van rebre Hitler com un heroi, i també molta gent d'altres països, com per exemple en alguns llocs de la Unió Soviètica, on estaven fins al nassos d'Stalin.

Em mantinc en la idea que la situació lingüística valenciana és complexa i única. Qualsevol persona que pense tenir la solució perfecta, segurament s'equivoca. Els parlants de serbo-croat s'entenen perfectament entre ells, però són incapaços de trobar un nom per a definir la seua llengua que no siga una barreja dels dos elements: serbi i croata. Les 'solucions' són moltes. Fa uns anys l'expressió "Comunitat Valenciana" semblava horrorosa. Hui en dia jo la utilitze sempre. I, com jo, molta gent. Per a referir-me al valencià utilitze la paraula "valencià". Quan em vull referir al conjunt de parles catalano-valencianes utilitze, en alguns casos, "català" i en altres "valencià/català". ¿Per què no?

Diu vosté el següent: "som nació si tenim voluntat, lliurement assumida, de ser-ho". Els romàntics precursos del nacionalisme i els nacionalistes de totes les èpoques s'omplen la boca amb frases com aquesta. Bé. És una frase una mica dubtosa. ¿Qui és el suposat subjecte, 'nosaltres'? ¿Què és una 'nació'? ¿Quines són les seues fronteres? ¿Qui les establix? ¿En què consisteix la voluntat del poble? ¿Com s'assumix lliuremnent una voluntat? De totes les preguntes, la que més m'agrada és la definició de l'espai d'esta nació. És en eixe punt quan el discurs nacionalista sol fer aigua per tots els costats. La pregunta és obligada per a tota persona o partit polític que aspira a una 'nació'. ¿Quines són les fronteres d'aquesta nació per a vosté, Sr Ximo? ¿Ho té clar? ¿Està parlant de nació 'valenciana' o de nació 'catalana'? Si ha d'haver una 'voluntat lliurement assumida', ¿cap a on ha de dirigir-se esta voluntat? ¿Quines són les fronteres naturals de la suposada 'voluntat del poble'? Tinc molta curiositat per saber-ho.

Ximo ha dit...

El meu enunciat («Som nació si tenim voluntat, lliurement assumida, de ser-ho») no és gens romàntic, perquè prescindeix del concepte “Volksgeist” (l’esperit del poble) que vostè esmentava; en tot cas, la meua afirmació és molt genèrica. Simplement intentava establir distàncies amb conceptes com el que acabe de citar o amb respostes essencialistes del tipus «som descendents de Guifré el Pilós, o tenim el RH negatiu, o provenim del mateix avantpassat paleolític». Fa vostè una bateria tan ampla de preguntes que contestar-les exigiria un volum assagístic ben gruixut. Com que jo també em faig les mateixes preguntes, prenc nota; aniré penjant entrades amb reflexions sobre les possibles respostes. Algunes les tinc molt clares; altres no tant. És més: a hores d’ara, sobre el concepte de nació no hi ha cap definició unànimement acceptada. D’altra banda, és prou utòpic —vostè i jo ho sabem— parlar de tot açò a casa nostra; les enquestes diuen que ara mateix la majoria de valencians se sent bàsicament espanyola. De cap manera vull tirar-me arrere perquè no se m’acuse de poc realista o d’il·lús (certes metes sempre han estat utòpiques; segurament, els contemporanis dels “Pilgrim Fathers” arribats a Nova Anglaterra als inicis del segle XVII pensarien que els ideals que movien aquells viatgers eren absolutament utòpics, sense sospitar que assistien als albors de la futura potència global). Seria molt pretensiós per part meua, però, voler tancar un assumpte tan pelut. Ara bé, com vostè vol que parlem d’utopies, anem allà. Vaig a contestar-li la pregunta que sembla suscitar-li més curiositat: No, no m’imagine, ara mateix, un procés d’emancipació nacional que prenga com a base territorial uns hipotètics països catalans. En aquests moments, la tasca més urgent és eixamplar la base social i electoral del valencianisme. Vull, això sí, introduir un matís. A mitjà termini, s’haurien d’establir uns especials lligams de col·laboració —diga’s el marc arc mediterrani, euroregió o el que siga— amb els països de l’antiga corona d’Aragó amb què mantenim vincles històrics o lingüístics. Ja seria d’allò que no n’hi ha, que els castellans puguen conrear sense problemes les relacions amb els països hispanoamericans (o que els anglesos ho puguen fer amb la “Commonwealth of Nations”) i que nosaltres, en canvi, estiguérem condemnats a donar-nos l’esquena amb catalans, aragonesos o mallorquins.

Anònim ha dit...

Nomès un aclariment. La definició de Valencià que atribueixes a l'AVL és en realitat més antiga, concretament del 13-7-1998 i forma part del dictamen que el Consell Valencià de Cultura que sobre el nom i la naturalesa del Valencià va emetre eixe organisme, i que l'AVL inclueix a manera d'antecedents en el seu propi dictamen del 9-2-2005, i que entre altres consideracions diu:

.../...
D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua...

.../...

la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes (annex 5), i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades.

.../...

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

Ximo ha dit...

Josep Maria, gràcies pels teus aclariments.

He repassat el dictamen del 9-2-2005 i, efectivament, el fragment que esmente a la meua entrada figura a l’apartat d’antecedents. El dictamen pròpiament dir inclou els fragments que tu m’envies (per exemple aquest: «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua»). També inclou aquest altre:

... /...

El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món. Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil; l’anglés és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia; el castellà o espanyol es parla no sols a Espanya sinó també en la major part dels països hispanoamericans (Argentina, Mèxic…), etc. Les caracterís-tiques lèxiques i gramaticals peculiars del valencià, que el diferencien d’altres parlars del nostre sistema lingüístic, conviuen amb altres característiques compartides majoritàriament per tots estos parlars. Per una altra part, l’existència d’eixos trets específics, sentits com a propis i dignes de ser preservats, és un fet comú en altres llengües.

... / ...

En definitiva —tal i com jo volia expressar—, el text de l’AVL continua anant amb molts embuts —potser per a justificar la pròpia existència de l’organisme—. «El portuguès es parla a Portugal i al Brasil; l’anglès és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia; el castellà o espanyol es parla no sols a Espanya sinó també en la major part dels països hispanoamericans (Argentina, Mèxic…)». Hom espera que es complete l’enumeració dient amb rotunditat: «i el català es parla a Catalunya, València, Balears, Andorra, la Franja Aragonesa...». Però no; no s’acaba de travessar el Rubicó. Es fan marrades per a diluir la qüestió. Resumint: s’utilitzen molts circumloquis en un assumpte que es podria definir en poquíssimes paraules. Es posa l’accent a les peculiaritats del valencià i, tot seguit, es diu que les altres llengües del món també en tenen. Clar que en tenen! Però mentre els altres possen l’accent en allò que els uneix, nosaltres ens entestem a ficar-les en allò que ens divideix.

Salut!