diumenge, 1 de juny del 2008

«Panem et circenses» mil cinc-cents anys després

Que l’esport sempre ha estat relacionat amb la política és cosa sabuda. Així ho proven, d’ençà de la Grècia Clàssica, nombrosos exemples. Crida l’atenció, però, el paper que jugaren les curses de quadrigues a l’antiga Constantinoble. L’Hipòdrom era el centre de la vida social a la capital de l’Imperi Bizantí. Durant les carreres de quadrigues, s’hi apostaven grans quantitats de diners. Els aurigues, veritables ídols populars, pertanyien a equips que rebien el nom del color de la seua insígnia. Els habitants de la ciutat es dividien en bàndols; eren seguidors de l’equip Blau (Venetii) o de l’equip Verd (Prasinoi). Els altres dos equips, el Roig (Rousioi) i el Blanc (Leukoi), acabaren absorbits pels dos principals. La rivalitat entre Blaus i Verds estava relacionada, a més, amb antagonismes polítics. Sovint, aquestes rivalitats acabaren en disturbis que semblaven veritables guerres civils. Els més greus s’esdevingueren amb motiu de l’anomenada rebel·lió de la Nikà, l’any 532. La revolta es produí durant el regnat de Justinià I el Gran. Aquest emperador tingué per muller, associada al tron i consellera principal, l’emperadriu Teodora, que exercí una gran influencia sobre ell. La revolta de la Nikà estigué a punt de costar-los el tron als dos.
---
El nom d’aquesta revolta deriva del crit Nikà! (Victòria!) que llançaven a l’Hipòdrom els grups d’aficionats, per tal d’animar els seus colors. Cal tenir en compte que la celebració de les curses constituïa el moment més favorable perquè els distints sectors populars expressaren els seu odi cap al govern, ja que hi solien assistir el mateix emperador i els representants del seu govern. Els equips, els partidaris dels quals ocupaven llocs fixos a l’Hipòdrom, eren «més que un club»: pertanyien a algun dels districtes, anomenats demoi, en què estava dividida la ciutat; comptaven amb veritables estructures i cúpules de poder; tenien, entre d’altres, les funcions de policia i de guarda d’un sector de les defenses de la ciutat. Tots estaven organitzats en una mena de sometents urbans i eren controlats por un nombre reduït de persones, generalment molt riques i amb influència política, unides per interessos comuns.
---
Tot i estar manipulats per la noblesa senatorial i terratinent, els Blaus formaven la facció popular (o dels «miserables»). Recolzaven l'emperador, el qual, a canvi d’aquest recolzament, els permetia total impunitat al carrer (en efecte, Justinià i Teodora havien usufructuat els disturbis públics, instigats per ells mateixos per a ascendir al poder). Per la seua banda, els Verds, que agrupaven grans comerciants, arrendataris de serveis públics amb forts interessos econòmics i funcionaris d’origen oriental, formaven, en cert sentit, el partit burgès (o dels «contribuents»). S’hi alineaven també els petits artesans i botiguers, els estibadors, els venedors ambulants, els camperols, els pescadors... Les simpaties de Teodora envers els Blaus encoratjava aquests a explotar de manera excessiva els seus rivals Verds, que recolzaven els nebots d’Anastasi I (caps d’una forta oposició legitimista) i repel·lien amb violència les arbitrarietats que els eren infligides. S’instal·là, per tant, a Constantinoble, un veritable clima de guerra civil.
---
Arribats ací, tothom haurà notat que, canviant carros de cavalls per balons de futbol, una bona part del relat podria estar ambientada al present, ço és, que hi ha coincidències ben curioses entre els esdeveniments esportius del segle VI i els del segle XXI. Hi trobem idèntica idolatria cap als jugadors, la mateixa afecció pels colors dels equips, les mateixes rivalitats aferrissades, el mateix excés de protagonisme dels clubs grans en detriment dels petits, els mateixos alineaments polítics d’uns i d’altres... I no acaben ací els paral·lelismes; també els podem detectar a l’extracció social i econòmica dels aficionats, a la caracterització dels dirigents esportius, a les ingents sumes de diners que mou l’espectacle, a l’ocupació dels estadis pels grups d’ultres, a la violència que genera aquest conjunt de factors... El 18 de gener de l’any 532, el general Belisari encerclà l’Hipòdrom, amb un contingent de soldats germànics, i sufocà la insurrecció de la Nikà. ¿No recorda açò l’acció dels actuals escamots policíacs, dissolvent els disturbis que es produeixen als estadis durant la celebració d’alguns partits de la màxima rivalitat? Veritablement sembla que l’Imperi Romà i el seu panem et circenses (o pa i futbol, tant s’hi val) encara estiguen presents entre nosaltres mil cinc-cents anys després.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

l´altre dia festiu, arreglant caixes del traster, vaig repassar-ne una plena d´ aquell diari "la veu de Xàtiva" que pel seu interés general vaig guardar de finals del 1981 a mitjàn de 1983. Apareixes prou com a politic i en cuestións culturals.
Com recordes aquella etapa?
En realitat, ja no he guardat més diaris de Xàtiva, però aquélls estaven bén fets.

Ximo ha dit...

Quins temps, mare meua! Vaig ser regidor als dos primers períodes municipals democràtics; al segon, en representació dUPV, embrió de l’actual Bloc Nacionalista. Vaig ser també, durant un temps, el regidor més jove de l’Ajuntament. Com recorde aquells temps? Amb nostàlgia! Nostàlgia per la joventut llunyana i per una activitat política molt emocionant, recent estrenada la democràcia municipal. Ara, als ajuntaments hi ha molta "Cobdícia" —així, amb majúscules— i poca “Política”. Quan veig que el Bloc ha duplicat la seua representació, encara se’m desperta el cuquet. Quant a “La Veu de Xàtiva”, sí, va ser una experiència de periodisme local molt bonica, la primera en molts anys. Vaig formar part del grup promotor. L’experiència va acabar per falta de viabilitat econòmica.