dissabte, 14 de juny de 2008

Partir-se de riure

Aquest dies, la marxa de la Santa Cena, de Vicente López, al Museu de Belles Arts de València ha estat notícia i objecte de múltiples comentaris amb un denominador comú: la por que l’obra no torne a Xàtiva. La reacció, des de les instàncies oficials, ha estat titllar de demagògics aquests comentaris. Alguns responsables polítics han arribat fins i tot a soltar perles com aquestes: «Eixos, molt de parlar, però ningú no ha fet res per Santa Clara» o «D’ací dues setmanes, la gent normal ja no se’n recordarà». Certes persones, efectivament, poden haver aprofitat l’ocasió per a fer declaracions de caire demagògic. També és possible que l’oblit de molts acabe imposant-se sobre la memòria d’uns pocs. Aquestes possibilitats no autoritzen, però, a generalitzar, a clavar tothom al mateix sac.

Nombrosos xativins que, fins a l’exposició Lux Mundi, mai no l’havien vist (romania en una zona, la clausura del convent de Santa Clara, absolutament vedada a les visites) han manifestat la seua preocupació pel destí del quadre. En general, no crec que aquests ciutadans tinguen una actitud chauvinista. A ningú li pot semblar mal que la Santa Cena surta de Xàtiva. Simplement, la gent pensa que la ciutat s’ha de posar en valor, que els centenars de milers de possibles persones que visitaran l’obra al Museu de Belles Arts podrien venir ací (al cap i a la fi, no hi ha tants quilòmetres de distància entre Xàtiva i el cap i casal).

En realitat, els xativins ben informats temen que la ciutat torne a perdre una obra valuosa. Vistos els precedents, a ningú li hauria d’estranyar aquest pessimisme (un pessimista, ja se sap, és un realista ben informat). És fins i tot admirable que encara queden persones dispostes a lluitar pels nostres tresors artístics. I clar, com la solució immediata de les qüestions patrimonials no està a l’abast dels particulars, la ciutadania més inquieta expressa el seu neguit de l’única forma possible: organitzant plataformes reivindicatives, denunciant, demandant a les administracions públiques... Aquestes han estat, precisament, les vies utilitzades per diverses entitats ciutadanes a l’assumpte de Santa Clara: prendre iniciatives reivindicatives i, alhora, constructives.

L’Associació d’Amics de la Costera, per exemple, va enviar al president del Consell Valencià de Cultura, senyor Grisolía, per maig del 2002, una carta en què es demanava informació sobre l’expedient de declaració de BIC (Bé d’Interès Cultural) de Santa Clara i s’oferia col·laboració. La protecció de l’immoble i el retorn dels seus bens mobles són, no ho oblidem, les qüestions cabdals d’aquest assumpte. Que les monges són les legítimes propietàries de la Santa Cena està fora de tot dubte; que no poden fer amb el quadre allò que els vinga de gust també.

És evident que els problemes se solucionen millor a través de la negociació. Però també és evident que la llei ha de prevaler en qualsevol cas. L’article 38, apartat b), de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià és molt clar: «Es preservarà la integritat de l'immoble i no s'autoritzarà la separació de cap de les parts essencials ni dels elements que li són consubstancials. Els béns mobles vinculats com pertinences o accessoris a un immoble declarat d’interès cultural no podran ser separats de l'immoble a què pertanyen, excepte en benefici de la pròpia protecció i de la difusió pública, i sempre amb autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Reglamentàriament es determinaran les condicions d'aquests trasllats que asseguren el compliment dels fins que els justifiquen».

Aquesta setmana, Mª José Pla, regidora de Cultura, recordava des d’un mitjà d’informació que, d’acord amb la llei, el quadre de López ha de tornar a la ciutat. Deu ser una broma que la responsable de complir i fer complir la llei ens recorde que aquesta s’està incomplint des de l’any 2003. «A ca un penjat no anomenes cordes», fa la dita popular. Els pessimistes —realistes ben informats, ja ho hem dit abans— quasi es trenquen de riure; tothom sap que els bens mobles de Santa Clara estan fora de l'antic convent. Cal felicitar l’Ajuntament; aconseguir que els pessimistes ploren de felicitat, ni que siga per un moment, no és un èxit menor de la seua política cultural.
---
(publicat a Levante-EMV, el 14/06/08)