Restaurar la font i el seny

A l'entrada d'agost, un cotxe xocà contra la font de la plaça de Sant Joan o "de la Bola" i trencà part de la seua tassa octogonal. L'incident serví per a recordar una de les peces més boniques del patrimoni històric i artístic de Xàtiva. S'ignora la data precisa de construcció de la font. Sempre s'ha cregut que data del segle XV o la primeria del XVI, però podria haver estat construïda més tard. La bola de dalt és un afegitó posterior. Al principi li deien la font "de l'Arbre", per la seua forma. Estilísticament, és una peça de transició entre tardogòtic i barroc. No és una font pública de les denominades reials, sinó veïnal, però està doblement protegida, ja que el Conjunt Històric Artístic de Xàtiva figura a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, en l'apartat de béns d'interès cultural. La protecció de tot el conjunt arriba també a les seues parts —encara que aquestes puguen tenir un tractament individualitzat com béns d'interès cultural o de rellevància local. A més, la font de la plaça de Sant Joan gaudeix de protecció integral en altre document, el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General d'Ordenació Urbana, vigent des de 2015.

Quan s'aprove el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, la redacció provisional del qual ja ha passat per la fase d'informació pública i al·legacions, hi haurà, de conformitat amb la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, un catàleg nou que substituirà l'actual. Serà un bon moment per a suprimir contradiccions; actualment, elements que haurien de ser BIC —la font de la plaça de la Trinitat, posem per cas— figuren a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià com a béns de rellevància local. Tanmateix, que urgisquen modificacions de registre no significa que peces mal classejades del Conjunt Històric i Artístic de la nostra ciutat estiguen desprotegides. Tornem, però, a la font estavellada. Els desperfectes causats pel xoc estan reparats. ¿Es féu bé la restauració? Abans de contestar, cal aclarir uns conceptes previs. En estropells com aquest, són possibles dues solucions alternatives igualment vàlides: repristinar els fragments caiguts, unint-los, o fer servir pedres noves dels mateixos tipus (calcària), qualitat i textura que les trencades.

Aquesta segona solució implica termini d'execució més llarg, treball de picapedrer i possibilitat que es note, durant un temps, la diferència de pàtina entre pedra vella i pedra nova. El primer remei és més ràpid. En qualsevol cas, s'ha d'utilitzar morter de calç. Amb la font accidentada s'optà per la solució ràpida, que és, a més, absolutament reversible. Es van unir els fragments amb morter. El treball fou executat per uns obrers de la brigada municipal sota la supervisió dels tècnics de l'Ajuntament. El seu departament d'obres compta almenys amb un arquitecte i una aparelladora experts en la matèria; als seus currículums figuren sengles màsters en conservació del patrimoni expedits per la Universitat Politècnica de València. Com és natural, el procés de reparació finalitzà amb la preceptiva prova d'estanquitat del vas, quan el morter s'havia endurit. L'Ajuntament de Xàtiva, que ha actuat amb rapidesa per raons d'urgència, ha de comunicar tots els detalls a la Direcció General de Cultura i Patrimoni, que s'assabentà dels fets immediatament i ordenà a un tècnic seu la presta inspecció de l'obra i la redacció de l'informe corresponent.

Si la tassa no té fuites d'aigua, conselleria pot donar per tancat l'assumpte o, atès que l'actuació realitzada és reversible, acordar l'altre tipus de restauració (amb utilització de pedra nova). De totes maneres, no serien les primeres reparacions del monument. Al llarg del temps, ha estat objecte de diverses reformes. A l'Arxiu Històric de Xàtiva es conserven expedients del segle XVIII relatius a adjudicacions d'obra i reparacions escomeses per un paleta en 1731. L'arbre central (pilar i copa, sense la bola que corona el conjunt) és l'únic element originari. L'última restauració, més ben enllestida que altres anteriors —com es pot comprovar a simple vista—, ha suscitat crítiques poc raonables en Internet i mitjans de comunicació. Poden estar motivades, en part, per la situació política xativina. El govern local suporta una oposició duríssima per la dreta i per l'esquerra. Tot serveix de munició per a l'atac —una restauració opinable, per exemple. Però hi ha censures lògiques; acabada de reparar, la font de la plaça de Sant Joan tornava a estar voltada d'automòbils. Des de fa vàries dècades, es troba en perill continu de patir desperfectes.

  

 

 

Espatllament, reparació, detall d'una rehabilitació antiga en què potser es féu servir ciment

i la font novament voltada de vehicles després de restaurada

És molt freqüent que tota mena de vehicles aparque al costat de la seua tassa, encara que estiga prohibit. Evidentment, no és gens fàcil conciliar la protecció del patrimoni amb el proveïment de certes comoditats als residents del nucli històric, com la possibilitat de poder aparcar els seus cotxes a prop de casa. (Allò que afavoreix la vida quotidiana frena l'abandó dels barris antics.) A la plaça de Sant Joan hi ha concedits dos guals que permeten l'entrada d'automòbils a sengles baixos destinats a guardar-los. És desitjable mantenir les llicències d'ocupació de voreres, però l'Ajuntament hauria de plantejar-se voltar la font central amb una illa que impedisca la repetició d'incidents. I col·locar mobiliari urbà asseguraria més la protecció de l'element patrimonial. Per altra banda, l'estacionament inadequat de vehicles al costat dels monuments obstaculitza molt la seua contemplació. Les imatges d'autos —furgonetes i turismes— en els entorns d'almenys dues fonts reials, a les places d'Aldomar i Sant Francesc, resulten massa habituals. S'haurien d'evitar.

(publicat a Levante-EMV, el 28/08/2021)

Quan el reclam deixa de funcionar

La situació de les dones és dolenta en molts racons del món, però és especialment abominable en Afganistan. Tot això ja ho sabem perfectament. En 2001, la condició de la dona afgana fou utilitzada com enze. Els EUA, secundats per una coalició internacional, envaí el país asiàtic en 2001. Comptà amb la cobertura del Consell de Seguretat de l'ONU i de l'OTAN. Les raons per a desfermar una guerra eren múltiples i totes difícils d'empassar: controlar el gas natural de la mar Càspia i Afganistan, i transportar-lo fins a l'oceà Índic per mitjà d'un gasoducte que havia de transcórrer per territori afganès; fer la guitza a Iran, Rússia i Xina; venjar-se dels atemptats de l'11-S... Com que aquestes coses no es podien dir en veu alta, calgué buscar altres excuses que comptaren amb l'aprovació de l'opinió pública. George Bush digué que Bin Laden s'amagava en Afganistan (bé que mai no hi seria trobat). Per tant, calia enderrocar el règim dels talibans per a instaurar la democràcia. ¡Mentides, mentides i més mentides! Les guerrilles islàmiques havien estat entrenades i armades, segons confessió de Hillary Clinton, pels mateixos serveis secrets nord-americans.

De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.

A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.

Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...

Madrid

Madrid, com qualsevol altra unitat administrativa o entitat política, és la suma de moltes coses: la seua demarcació territorial, la gent que l'habita, la seua història, la seua cultura (els costums, la llengua i les formes de pensar dels madrilenys), el seu patrimoni històric i artístic, el seu clima... Per això és tan difícil contestar segons quines preguntes. Darrerament s'ha encunyat el terme madrilenyofòbia i és freqüent escoltar aquest interrogant: «¿Et cau mal Madrid?» Mmm. ¡Impossible contestar amb un monosíl·lab! Madrid és una gran ciutat però també una comunitat autònoma uniprovincial. Per tant, Madrid inclou San Martín de Valdeiglesias, San Lorenzo del Escorial, Rascafría, Buitrago de Lozoya, Alcalá de Henares, Getafe, Chinchón, Aranjuez... En conjunt, la capital i tota la comunitat autònoma atresoren un patrimoni històric i artístic immens i magnífic. Alguns llocs estan inscrits per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. Visitar la capital durant la tardor és una veritable delícia. Hom pot passejar per la Cuesta de Moyano i adquirir algun llibre vell en una de les casetes, o fer un tomb pel Madrid dels Àustria.

La ciutat alberga parcs, museus, palaus, esglésies i monestirs, com el de les Descalces Reials, que són esplendorosos. Igualment magnífiques són les altres poblacions madrilenyes que s'han esmentat més amunt. Però —sempre hi ha un però— l'acumulació de patrimoni històric i artístic al Paisaje de la Luz (l'eix Passeig del Prado, Recoletos i Parc del Retiro), que acaba de ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, té una explicació molt simple: Madrid és la capital d'Espanya. Quasi tot l'art que alberga el Museu del Prado prové de les antigues col·leccions reials. Els reis ho eren de tots els dominis de la monarquia (les exaccions reials arribaven a tots els punts d'aqueixos dominis), però les seues col·leccions artístiques romanen a Madrid. Guarda també el MAN (Museu Arqueològic Nacional) obres que haurien d'estar al País Valencià, com ara la Dama d'Elx o Els dotze treballs d'Hèrcules, mosaic romà trobat a Llíria. Xàtiva, pàtria de Josep de Ribera, no té cap obra indiscutible de l'artista. En canvi, el Museu del Prado amaga als seus magatzems vint-i-un quadres de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials.

Per la seua condició de capital de les Espanyes, Madrid és una aspiradora que ho atrau tot. Atrau població, sobretot de l'Espanya buidada. Al principi del segle XX, la capital només tenia uns 500.000 habitants. Avui, en té uns 3.300.000. Quelcom semblant s'ha esdevingut en poblacions de l'àrea metropolitana. Getafe, per exemple, tenia 4.300 habitants en 1900. Avui en té 185.000. Parlar de població genuïnament madrilenya és pura entelèquia. Sí, hi ha una minoria d'homes i dones madrilenys de soca-rel, però gran part dels habitants són de procedència molt diversa: gents arribades de zones rurals de l'Estat (les dues Castelles, Extremadura, Andalusia...), immigrants estrangers. La imatge del madrileny castís, chulapo i graciós és un tòpic en procés accelerat de desaparició. Madrid i la seua àrea metropolitana també atrauen moltíssima activitat econòmica. Gran part de les empreses més importants de l'Estat i les delegacions de grans multinacionals hi tenen seu social. Madrid alberga tots els alts organismes estatals: la residència del rei, el govern central, els ministeris, el Congrés i el Senat, la cúpula judicial, els organismes reguladors...

¿Hi ha esquerra política i classe treballadora pura i dura a Madrid? Sí, clar. Però la combinació de classe alta de tota la vida, directius i quadres mitjans d'empreses de múltiples sectors (inclòs el financer), funcionaris de tots els nivells i dels diferents serveis i institucions, professionals de diversos camps i treballadors situats a les zones més altes de l'escala salarial han conformat una majoria social benestant, d'idees neoliberals, que menysprea els serveis públics i està totalment d'acord amb la privatització de la sanitat o l'educació. Dos elements propicien la consolidació d'aquesta majoria. D'una banda, el dumping fiscal (que realment beneficia només els més rics) proporciona sensació de nivell de vida privilegiat. (A comunitats autònomes que no gaudeixen dels avantatges de la capitalitat o del règim de concert els és impossible fer dumping.) D'altra part, la política urbanística iniciada en època d'Esperanza Aguirre, amb l'objectiu de crear noves zones de baixa densitat poblacional (tenen edificis de sols quatre altures), ocupades per classe mitjana benestant, provoca el mirall de la urbanització de luxe, camp adobat per al vot de dreta.

El mateix es pot dir de diverses poblacions de l'enorme àrea metropolitana de Madrid. Pozuelo de Alarcón, per exemple, és, segons els estudis de l'INE, la localitat amb major renda per capita de l'Estat, 28.326 euros en 2018. Naturalment, aquesta majoria social conservadora inflada pel nacionalisme banal espanyol, que dóna suport electoral a la dreta des de fa 26 anys, conviu amb quasi altra meitat de madrilenys no invitats al banquet. La mentalitat neoliberal, importada dels EUA, s'expandeix. ¿Un dels seus axiomes? «El pobre ho és per culpa seua. ¡Que espavile!» En fi, ¿deteste Madrid? M'és impossible contestar amb un sí o amb un no. Tampoc no puc utilitzar l'expressió «M'agrada Madrid, però avorrisc els madrilenys.» Em diuen Corts Pérez. El Pérez em ve del meu avi matern, nascut a Getafe. Em cauen mal el centralisme, la distribució injusta del poder, l'abús de les situacions d'avantatge, l'acaparament de recursos econòmics i culturals... Em rebenta que tots els mitjans de comunicació parlen només de Madrid. M'incomoda la meitat dels madrilenys. No suporte els aires de superioritat de molts quan vénen a les nostres platges.

Em fastiguegen les complicacions que suposa anar a Madrid, per a visitar un museu, posem per cas, o per a prendre un vol intercontinental en Barajas. Em toca alçar-me d'hora, prendre un tren de rodalia que em porte a l'Estació Nord de València. Després he de traslladar-me a l'estació Joaquim Sorolla, per a prendre l'AVE. Tanmateix, la probabilitat que anul·len la sortida del tren de rodalia és molt alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi. Cal fer tot açò, perquè no paren a Xàtiva trens de llarga distància amb destinació a la capital de l'Estat. No hi ha en les Espanyes una distribució equitativa de res. En altres estats tenen un repartiment de funcions més equilibrat entre distintes ciutats. Suïssa, país confederal, és un magnífic exemple: Berna, capital política; Zuric, capital financera; Ginebra, seu dels organismes internacionals; Basilea, ciutat industrial... A Itàlia, Alemanya o Països Baixos també hi ha una divisió funcional equitativa, potser herència d'un passat en què els actuals estats estaven fragmentats en múltiples principats, regnes i repúbliques. En Espanya, Madrid és un monstre que ho engoleix quasi tot.

Grans desitjos abstractes

El Llibre de la Fira d'enguany brindava l'ocasió de reflexionar sobre el futur de la nostra festa estiuenca. En general, l'avinentesa sols ha servit per a deixar anar la nostàlgia, expressar grans desitjos abstractes, sense donar alternatives concretes, i constatar com és de difícil endevinar un futur ple d'incerteses. La fira xativina va nàixer al segle XIII com un esdeveniment de caràcter netament comercial i, per tant, econòmic. Els tractants, autòctons i forans, haurien de pagar tributs sobre les compravendes, que omplirien les arques de la ciutat i la corona (els ramaders arribats a Xàtiva abonarien en les entrades els portatges corresponents). Però aquell món va desaparèixer fa temps. Les ciutats ja no tenen duanes. Això sí, fins a 2019, l'Ajuntament continuava cobrant llicències d'ocupació dels espais festers, i els hostalers feien l'agost. Llevat d'això, el negoci de fira no tenia massa repercussió en el comerç local, que solia tancar les portes durant la setmana de festa. Per tant, aconseguir que la futura fira siga part indestriable d'un hipotètic refloriment econòmic xativí exigeix alguna cosa més que bones intencions, idees dubtoses i grans paraules.

Sempre s'ha dit que la fira és molt transcendental per al futur electoral del partit que l'organitza. (Semblant importància s'atribueix al suport públic que reben falles, futbol i bandes de música.) No he fet cap sondeig, però em fa l'efecte que passejants del reial, abonats a l'Olímpic, fallers i músics es trobaran de tots els colors polítics. En fi, en 2022, l'actual govern local haurà disposat d'almenys dos anys sabàtics en allò referent a fira. Sempre li quedarà el recurs de no tocar res. L'experiència mostra que la gent té gustos tradicionals. Quan li donen allò que espera, es queda tan ampla. Per descomptat, trobe problemàtica, amb la superfície actual, una fira amb més llocs de venda, més terrasses, més espais de diversió i més zones de vianants. La política urbanística del PP durant l'època gloriosa del rajol reservà escàs sòl públic amb continuïtat, cosa que no permet disposar a curt termini d'un emplaçament firer distint i amb capacitat d'ampliar la festa. Les novetats només poden venir del carrer Juan Francés, és a dir, d'un nou afegitó a l'Albereda.

Per altra part, cal saber amb quines coses es voldria omplir un espai alternatiu més gran. ¿Amb més quantitat d'allò ja vist? ¿Tenim clar si n'hi hauria demanda? En qualsevol cas, caldria fugir dels errors comesos per altres activitats —la turística, per exemple. Una festa massificada, amb un soroll insuportable, generadora de molta brutícia i sense cap plus d'innovació no resulta gens atractiva per a nombrosos ciutadans, sobretot si estan directament afectats per les molèsties. ¿La fira que hem conegut pot dinamitzar el turisme i un nou model econòmic de ciutat? No crec. Pot atraure, a tot estirar, turisme puntual. De moment, ni això; només tempta excursionistes que no pernocten a la ciutat. Perduda bona part de l'autèntica funció comercial, la fira captiva persones, originàries majoritàriament de les comarques limítrofes, atretes per una combinació d'al·licients relacionats amb la tradició: pujar els fills als cavallets, comprar un gaiato, veure el concurs de tir i arrossegament, dinar al reial, sentir l'animació firera... ¿Aquest combustible durarà molt? I una pregunta més: ¿Xàtiva té assegurat el seu futur econòmic com ciutat eminentment comercial?

Avui, el consumidor de qualsevol capital de comarques centrals té al seu abast, durant tot l'any, una àmplia oferta de béns i serveis. Un veí d'Ontinyent, posem per cas, no necessita venir a les botigues de Xàtiva. Mal anem si només pensem en un pilar bàsic de l'economia local, el comerç. Haurà d'oferir un plus. I així i tot... Però podem imaginar un escenari d'oci i cultura que brinde noves oportunitats, bé que també serà difícil d'aconseguir que els visitants s'hi queden uns dies; estem a prop de València. Les bones comunicacions són alhora un avantatge i un problema: la gent pot arribar de matí a Xàtiva i tornar a la capital, o a Gandia, al capvespre —no en tren de rodalia, clar. Amb propostes concretes, potser la fira puga reeixir. Però tindrà competidors amb fites etnològiques potents: Sagunt (festivals i teatralitzacions del món romà), Elx (el Misteri), Morella (el Sexenni), Alcoi (Moros i Cristians)... ¡I les pròpies falles! Al cap i a la fi, la fira no deixava de ser un gran mercadet amb moltes atraccions. ¿I els polítics? ¿Tenen alguna idea?

(publicat a Levante-EMV, el 14/08/2021)

Fira d'Agost 2021

Fugides de Lucrècia Borja

Per a fugir de la sensació de tancament, Lucrècia recorreria sovint Ferrara i diversos llocs dels dominis estenses. Visitaria el Palazzo Schifanoia, llavors als afores de la ciutat. S'havia construït en 1385 com lloc de divertiment. El nom elegit (schifare la noia, que significa literalment 'esquivar l'avorriment') subratlla la seua funció. Al Salone dei Mesi, les pintures murals representen els mesos de l'any. L'Studiolo di Belfiore era un dels espais de la desapareguda Delizia di Belfiore, construïda a la fi del segle XIV al nord del nucli urbà, fora de les muralles. Era objecte d'admiració per als visitants. L'Studiolo fou encarregat el 1447 per Lionello d'Este, però gran part es completà en l'època de Borso, germà i successor de Lionello, vers el 1463. Fou el primer studiolo principesc italià. La seua decoració havia estat concebuda per Guarino Veronese, antic preceptor de Lionello, que pensà en un cicle pictòric dedicat a les nou Muses.

 

Affreschi del Salone dei Mesi (Palazzo Schifanoia)

Ustedes los españoles

Com més va, més freqüent és que alguns mandataris hispanoamericans recorden la rapinya que els espanyols van practicar durant la conquesta i posterior colonització d'Amèrica. Últimament, els autors de retrets cap a Espanya han sigut el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i de Perú, José Pedro Castillo Terrones. El primer, durant una roda de premsa, contestà a un periodista que preguntava sobre les relacions econòmiques amb Espanya: Hay una nueva realidad en México y ya no se permite robar. El nou president peruà va dir durant la seua presa de possessió: Los tres siglos en que este territorio perteneció a la corona española permitieron a esta explotar los minerales que sostuvieron el desarrollo de Europa, en gran parte con la mano de obra de los abuelos de muchos de nosotros. Los hombres de Castilla, con la ayuda de múltiples “felipillos” y aprovechando un momento de caos y desunión, lograron conquistar el estado que hasta ese momento dominaba gran parte de los Andes centrales. El rei Felip VI, present a l'acte, hagué de sentir aquestes paraules, que cap polític espanyol de cap partit ha gosat desmentir o matisar.

Es denominen felipillos els indis que col·laboraren amb els conqueridors castellans. L'apel·latiu ve de Felipillo, nom amb què Francisco Pizarro rebatejà el seu intèrpret indígena. Anteriorment, altres líders de països hispanoamericans havien recordat el passat colonial espanyol. La cosa ve d'antic. En una ocasió anterior, el president de Mèxic ja havia demanat que Espanya demanés perdó. Recorde un viatge meu a Cuba en 2010. Durant els dies d'estada a l'illa, ens traslladàvem en autobús d'uns llocs a altres. Vaig acabar tenint confiança amb el xofer, que m'explicà la seua ascendència espanyola. Els seus avis i el seu pare eren castellans, de Lleó. Sentir les seues imprecacions mentre conduïa em recordava altres espais geogràfics. ¡Mujer al volante, peligro constante! Un dia, durant un trajecte, mentre parlàvem de l'extinció dels indígenes a Cuba i dels orígens esclaus dels negres cubans, em va amollar aquesta frase gloriosa: Porque ustedes los españoles nos colonizaron y nos esclavizaron. Jo no vaig poder reprimir una gran rialla. Pero si me dijiste el otro día que tus abuelos eran de León. L'evident contradicció en què queia el personatge era ben jocosa.

I són molts els mandataris que cauen en contradiccions. En tot cas, només els indígenes, els negres i aquelles persones que conserven sang indígena o africana poden blasmar Espanya sense perdre la coherència. José Pedro Castillo és l'únic que ha parlat, per tant, amb prou crèdit, bé que s'haja passat per l'arc triomfal els usos diplomàtics. Els processos d'independència hispanoamericans foren protagonitzats per criolls, és a dir, per gent tan castellana com Cortés o Pizarro. El general San Martín era fill de palentins. Ingressà a l'exèrcit espanyol i assolí el grau de tinent coronel després de combatre en Àfrica i contra les tropes de Napoleó. Després, tornaria a Buenos Aires. Simón Bolívar tenia antecessors biscaïns. Que López Obrador i altres polítics descendents de criolls censuren Espanya té dosis d'hipocresia i desmemòria a cabassos. Les elits criolles, un cop aconseguida la seua independència, continuaren marginant la població indígena, exterminant-la en les noves repúbliques —Xile i Argentina, per exemple— i fent servir mà d'obra esclava. Les primeres onades colonitzadores foren, com recorda el president de Perú, únicament castellanes.

Amb el temps, valencians i, sobretot, catalans també acabarien fent negocis en Amèrica. D'altra banda, a l'hora d'ajustar comptes amb la història —poc més es pot fer segles després de comeses les injustícies—, cal distingir entre el paper d'elits i poble pla. És cert que alguns membres de la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia s'enriquiren amb el comerç d'esclaus africans. La reina regent Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII i mare d'Isabel II, i Antonio López, marqués de Comillas, destacaren en aquesta activitat infame. El poble pla fou majoritàriament carn de canó a les últimes guerres colonials espanyoles en Amèrica i Àfrica. Després tenim els emigrants i els exiliats. Els emigrants que van tornar als seus llocs d'origen amb grans fortunes reberen el nom d'indians. El fenomen de l'emigració a Amèrica continuava ben viu a mitjan segle XX, solapant-se amb l'exili republicà. ¿Demanar perdó? ¿Qui i de quina cosa? Hi ha iniciatives més útils que demanar perdó pel passat. La solidaritat amb els oprimits d'Amèrica, Àfrica, Filipines i altres llocs del món n'és una. Els hereus de l'abús colonial haurien de ser els primers a practicar-la.

Hem de recordar el nostre passat migratori i acollir bé els immigrants. Quant a l'Estat espanyol, hauria de fomentar la cooperació internacional sense ínfules de superioritat. Això només ho pot fer una democràcia plena i desfeta de llasts incòmodes. Jo porte molt malament la monarquia borbònica. Em sembla intolerable que un Borbó ocupe la més alta prefectura de l'estat. Atesos els precedents del llinatge (absolutisme, furts, lucre amb el comerç d'esclaus) i fets més recents d'extrema gravetat (presumpte tràfec d'armes, corrupció, vincles amb règims feudals), crec que una república equipararia simbòlicament el nostre Estat amb les repúbliques hispanoamericanes i reconciliaria les Espanyes amb el seu passat, del que formen part els episodis ominosos del genocidi i l'esclavisme. Les classes dirigents d'origen crioll que continuen gaudint d'una situació de privilegi sobre pobles indígenes haurien de fer també alguna reflexió. Pensar que no tenen cap implicació en tot allò que ara denuncien és, si més no, pura hipocresia. Ja hem vist com les gasten les elits blanques i catòliques en països com Bolívia. I si parlem d'Amèrica Central...

¿Control o desconcert?

Biopoder i biopolítica són els neologismes amb què el filòsof francès Michel Foucault es referia a l'imperi i al conjunt de tècniques, múltiples i diverses, que fan servir els estats moderns per a subjugar els cossos. Foucault introduí aquests conceptes a La voluntat de saber. La biopolítica no seria una manera d'ordenar el món animal i els espais naturals, sinó la vida dels individus i de poblacions senceres. No n'hi ha prou amb la ideologia per a dominar la societat, cal també el control dels cossos de les persones. Aquest tipus d'imperi és denominat per Foucault biopoder. L'actual pandèmia de covid-19 ha brindat una ocasió única per a comprovar l'abast i els límits del biopoder i la biopolítica. Amb els estats d'alarma i les mesures de confinament, governs de molts països han fet un assaig general. ¿Què en pensaria Foucault si encara visqués? L'experiment ha mostrat les dificultats inesperades amb què topa la biopolítica. Les tecnologies actuals permeten monitorar tota la societat, sí, però també donen als individus unes eines molt potents per a organitzar la rebel·lió contra el poder. Recordem que totes les dictadures solen tallar l'accés a Internet.

En realitat, ens trobem en una situació confusa i contradictòria. El sistema capitalista no desitja restriccions indefinides a la lliure mobilitat; posen en perill l'economia. Els partits polítics que donen suport incondicional al sistema fan circular la idea de llibertat que millor s'adapta als seus interessos. Però sembla, per altra banda, que sense biopolítica no serà vençut el coronavirus. Els partits socialdemòcrates es troben, per tant, davant d'un enorme dilema: ¿salut o economia? Hi ha un rerefons de revolta; part de la població està farta de limitacions a la llibertat, entesa com llicència per a moure's, relacionar-se i divertir-se sense restriccions. Tendim a pensar que només els joves participen en barriles, botellots i reunions multitudinàries, però ni tots els contraris a la norma són joves, ni tota la joventut actua a la babalà. Seguint Foucault, podríem dir que la societat és una gran presó panòptica vigilada des de la garita central, però els reclusos amotinats han descobert que són molts i que l'estat desbordat compta amb pocs carcellers, i mal avinguts, per a restablir el control. Els mitjans de comunicació fan recompte diari del caos i dels contagis.

Amb aquest panorama, molts governs, de diversos nivells i distint signe ideològic, sucumbeixen gradualment a la temptació de deixar que les coses roden per inèrcia. Les institucions i el saber mèdics van perdent eficàcia com a eines de biopolítica. L'economia ha de reeixir. El darwinisme resoldrà els dilemes. Abans de prendre decisions sobre la Fira d'Agost 2021, el govern xativí deu haver valorat la situació i un factor afegit, les crítiques de Xàtiva Unida l'any passat, perquè Cerdà i els seus no havien organitzat una fira cultural. Finalment, els responsables municipals han dissenyat un programa firer atípic, amb acte inaugural, exposicions, concerts, esports, teatre per a grans i menuts, pirotècnia i cloenda, però sense casetes ni atraccions mecàniques. ¿Quin futur tindrà el programa? ¡Misteri! Les mesures anti-covid es revisaran abans del pròxim dia 16 i podrien endurir-se si la situació no ha millorat. ¿Adéu fira? Difícil; s'han venut molts tiquets. En tot cas, alguns dels actes programats van a patir limitacions estrictes si arriben a celebrar-se.

La capacitat dels espais musicals i teatrals estarà limitada, tothom haurà de seure, caldrà guardar les distàncies i usar màscares, quasi totes les actuacions hauran de començar a les 21.00 hores... Això no serà un gran problema per als iaios i els pares que vulguen veure Miguel Ríos, Amaral o Coque Malla. Ara bé, per als adolescents... Anar tan aviat al concert de Lola Índigo... ¿S'hi compliran les normes? ¿L'Ajuntament tindrà voluntat de fer-les complir? ¿Podrà impedir que els assistents es passen de la ratlla? ¡Ha! Un amic meu diu sorneguer: «Els joves voldran amuntegar-se davant l'escenari i ballar ben juntets. Si s'arriben a respectar les normes contra el coronavirus, el Tiktok Party i els concerts de Lola Índigo i Maluks semblaran espectacles de sarsuela per a iaios, tots asseguts a les seues cadires.» Ens espera, per tant, una fira plena d'incertesa. Siga quin siga l'escenari final, és ben possible que la combinació de bioplítica i llicència per a divertir-se no li estalvie crítiques al govern local. ¡Les eternes tensions entre el biopoder vigent i l'aspirant!

(publicat a Levante-EMV, el 31/07/2021)

Els següents

L'ordenament no preveu suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El govern central decretà el confinament obligatori de la població a les seues llars, però hi havia moltes excepcions a la norma; estava permès de traslladar-se als treballs essencials, als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments i productes de primera necessitat... Les mesures dictades per a frenar la covid-19 no suspenien, per tant, drets fonamentals. Aquests només deixen d'estar en vigor durant els estats d'excepció o setge. L'article vint de la LO 4/1981 diu, referint-se al d'excepció: Uno. Cuando la autorización del Congreso comprenda la "suspensión" del artículo diecinueve de la Constitución, la autoridad gubernativa podrá "prohibir" (les cometes són meues) la circulación de personas y vehículos en las horas y lugares que se determine, y exigir a quienes se desplacen de un lugar a otro que acrediten su identidad, señalándoles el itinerario a seguir. La majoria dels magistrats del Constitucional diu que el confinament decretat pel govern sí va suspendre llibertats i drets.

En conseqüència, ha sentenciat que s'hauria d'haver utilitzat l'estat d'excepció per a combatre la pandèmia, un instrument pensat per a situacions d'alteració greu de l'ordre públic. La decisió s'ha pres en un context peculiar. L'anterior ponent de la sentència, que era favorable a declarar l'estat d'alarma conforme a la Constitució, va dimitir. Si hagués estat present a les deliberacions, s'hauria produït un empat sis a sis. El president, favorable també a la constitucionalitat de les mesures preses pel govern, hauria desfet l'empat amb el seu vot de qualitat. Per altra banda, alguns dels magistrats del Constitucional tenen el seu mandat caducat. Per tant, la decisió final l'ha presa un alt tribunal disminuït, dividit, polititzat i amb alguns magistrats que tenen el seu mandat caducat. Sona la lletra i la música. Recordem la sentència contra l'Estatut de Catalunya. Diverses veus van advertir: «Ara, han vingut a per nosaltres, però els següents sereu vosaltres.» Als magistrats de la majoria els és igual que cap tribunal constitucional de cap país de la Unió Europea no haja tombat confinaments semblants a l'espanyol amb uns arguments extravagants.

Extravagant és confondre una enorme crisi pandèmica amb intent de subvertir l'ordre polític. El confinament fou una mesura aconsellada per la comunitat científica i els organismes sanitaris internacionals, per a evitar la propagació de la covid-19. L'estat d'alarma és compatible, almenys a casa nostra, amb l'exercici —amb certes limitacions, això sí— de drets i llibertats. Durant la seua vigència, es poden celebrar eleccions, per exemple. En canvi, l'estat d'excepció implica una supressió severa de les llibertats. Voler matar mosques a canonades s'allunya de la racionalitat. No és missió dels jutges dictaminar com s'han d'eliminar cuques o microbis; els tribunals no estan per a legislar. I en cas de dubte, han d'interpretar les lleis d'acord amb el principis generals del dret i amb la racionalitat que implica la funció jurisdiccional. Està clar que tot val contra el govern de coalició, fins i tot carregar-se la divisió de poders. ¿I el ciutadà què pensa? ¿Alarma o excepció? ¡Discussió bizantina sobre el sexe dels àngels! El problema el tindrem quan un futur govern, amb l'excusa de qualsevol alteració de la normalitat, ens encolome l'estat d'excepció.

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.

Lapònia al costat de casa

A mitjan juny es convocà a Bolbaite una taula territorial per a debatre amb persones i entitats de la Costera i la Canal de Navarrés els eixos del Pla d'Acció Territorial de Comarques Centrals en fase de participació. S´hi anava a parlar de corredors verds, assentaments i infraestructures. Però s'escolaren al debat altres assumptes: l'impacte de diversos projectes fotovoltaics a les nostres comarques, el despoblament d'alguns assentaments i la necessitat de posar en valor el patrimoni històric. Em vingué a la memòria el magnífic llibre de Paco Cerdà, Los últimos. Voces de la Laponia española. El periodista nascut al Genovés reflexiona sobre la Serranía Celtibérica, un vast territori que forma part de cinc comunitats autònomes, s'estén per deu províncies i agrupa 1.355 municipis amb una densitat mitjana de 7,34 habitants per quilòmetre quadrat. S'ha de tenir present que València ciutat en té 5.942,93 i el conjunt de l'Estat, 92. Els especialistes consideren deserts demogràfics els territoris amb densitats inferiors a 10 habitants per quilòmetre quadrat. Lapònia té la mateixa densitat de població que la Serranía Celtibérica, a l'Espanya buidada.

Doncs bé, part de la Canal de Navarrés és un desert demogràfic. Tres dels seus municipis tenen densitats inferiors a 10: Quesa (9,16), Bicorp (3,90) i Millars (3,27). La pedania de Navaló és un cas especial, amb només 61 habitants i una densitat d'1,19. Cap dels vuit municipis de la Canal no arriba als 5.000 habitants. I parlem d'una comarca més extensa que la Costera. Des de 1990, Quesa, Bicorp i Millars han perdut uns 120, 170 i 400 habitants respectivament. I les xifres podrien no ser reals; sovint, als pobles menuts hi ha empadronada gent que no hi viu tot l'any. ¿Causes del despoblament? Falta d'oportunitats, abandó dels joves, envelliment de la població, absència de serveis... Els joves marxen a estudiar i ja no tornen. L'Administració té la seua part de responsabilitat; hauria de prendre's més seriosament l'equilibri territorial. Se sol idealitzar molt el món rural. Al seu llibre, Paco Cerdà recull alguns testimonis que esgarrifen. Sembla que sovintegen als poblets de la Lapònia espanyola la resignació, l'alcoholisme masculí, la manca d'iniciativa, la malfiança envers els forasters, la resistència als canvis. Tot mena a la mort lenta.

El capitalisme desfermat n'és l'altre gran culpable. En els deserts demogràfics es despèn poc o gens. Els negocis substanciosos només es fan a ciutat. Els guanys elevats s'obtenen allà on hi ha grans densitats de població. Els escenaris de plusvàlues immobiliàries solen ser urbans. En ells s'instal·len les cadenes d'alimentació, serveis de tota mena (mèdics, financers), les franquícies de roba i objectes de consum. Els temples de l'oci també solen estar en zones urbanitzades. El món contemporani gira al voltant del consumisme i aquest és inseparable de les concentracions urbanes. Per això, des del segle XIX —sobretot a partir de la segona meitat del segle XX—, l'èxode rural cap a les ciutats no ha deixat de créixer. Com que el capitalisme no sembla tenir aturador, potser estiguem abocats a un món en què només hi haja ciutats voltades de deserts demogràfics, amb les consegüents degradació i pèrdua de cultura i tradicions mil·lenàries. Els optimistes diuen que serà bo per a la participació democràtica, que sempre s'ha exercit a la polis.

Tinc els meus dubtes; sovint, l'urbanita és víctima fàcil de l'alienació. ¿Qui no ha sentit dir que la societat de consum aliena l’individu? Però tornem a la nostra Lapònia. ¿Som a temps d'evitar la mort demogràfica a l'extrem septentrional de la Canal de Navarrés? No sé. Els precedents no conviden a l'optimisme. Comarques valencianes i castellonenques com ara els Serrans, el Racó d'Ademús o els Ports formen part de la Serranía Celtibérica descrita per Cerdà amb densitats de població baixíssimes (4,89 als Ports). I la Generalitat Valenciana ha estat incapaç de modificar la situació. Sovint, pensem en Sòria o Terol quan sentim parlar de despoblament, però tenim el desert demogràfic just al costat de casa. Ignore si la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat guarda algun as. A la taula de Bolbaite acudiren Roberto Granero, alcalde de l'Alcúdia de Crespins i president del Consorci de les Comarques Centrals, i Immaculada Orozco, secretària autonòmica d'Ordenació del Territori. Però sols volien recollir suggeriments.

(publicat a Levante-EMV, el 17/07/2021)

Superioritats ètiques

Des d'antic, la política es pot caracteritzar com una pugna contínua entre el conservadorisme i el progressisme, entre aquells que volen conservar l'ordre establert —que comporta privilegis per als usufructuaris— i els qui volen canviar la situació, perquè se senten bandejats. És l'eterna lluita de classes descrita per Marx. La divisió de l'espectre polític en dreta i esquerra nasqué de manera casual durant la Revolució Francesa. A l'Assemblea Nacional, els delegats de distintes tendències doctrinals ocuparen llocs diferents. Els partidaris del rei, pertanyents majoritàriament a l'aristocràcia i el clergat, van seure a la dreta del president. Els revolucionaris, opositors al monarca, majoritàriament diputats del tercer estat, van seure a l'esquerra. Des de llavors, els conservadors formen convencionalment la dreta i els progressistes, l'esquerra. La dreta està formada pels partits associats als interessos de les classes altes dominants. Solen defendre la tradició, l'autoritat, l'estat nació, l'ordre, la seguretat, el militarisme, la religió, el liberalisme econòmic... L'ala extrema arriba a professar idees reaccionàries, feixistes o imperialistes.

L’esquerra representa les classes socials baixes —inclosos els treballadors i la franja inferior de les classes mitjanes. Solen defendre el progrés, la llibertat, la igualtat de drets, la justícia social, el respecte a la identitat, la solidaritat, l'internacionalisme, el dret a l'autodeterminació, l'esperit revolucionari o reivindicatiu, el sindicalisme de classe, el laïcisme, la planificació econòmica, les reformes... L'esquerra també té la seua ala extrema. A marge dels interessos de classe, poden haver-hi, però, algunes qüestions transversals, és a dir, que recorren tot l'espectre polític. ¿Qui és moralment superior, la dreta o l'esquerra? Unes paraules de Carlos Bardem han sigut objecte de controvèrsia. L'actor, guionista i escriptor reflexionava sobre les desqualificacions que llança l'extrema dreta. Una de les més recurrents és negar la pretesa superioritat moral de l'esquerra. Bardem afirmava durant una entrevista: Yo soy superior moralmente a cualquier fascista, a cualquier nazi, a cualquier homófobo, a cualquier racista y a cualquier machista. Si no lo fuera, me preocuparía. Si tú no eres moralmente superior a esa basura, ¿qué eres? Basura.

En principi, aquestes paraules semblen irreprotxables. Però plantegen una qüestió complexa si es lliguen a la superioritat moral de l'esquerra. Primerament cal dir que ética i i dret pertanyen a àmbits distints: l’ètica és el reialme del "cal ser"; en canvi, el dret és el reialme del que "està o no està permès". L'acció immoral s’arrisca a la reprovació social; l'acció il·legal, a la condemna penal, és a dir, al càstig. Hi ha un tercer àmbit, la política, que és el reialme del "pot o no pot ser". Conjugar la moral, el dret i la política és una tasca molt difícil. Sovintegen les crides a la moralització de l'activitat pública. Qui demana comportaments morals als polítics oblida que l'ètica rarament té un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. Tot i les bones intencions, política i moral solen seguir camins divergents. Idealment, haurien de confluir, però ho fan molt de tard en tard. Açò és així per diferents motius. Un és la diversitat de valors que adopten els grups humans. Després d'un llarg camí de segles, hem aconseguit posar-nos d'acord en valors bàsics, com el respecte a la vida i a la igualtat de tots els éssers humans.

Però fins i tot aquests valors són molt controvertits. (Pensem en les reaccions contraposades que suscita l'avortament provocat.) Per això, la dreta sol acusar l'esquerra d'inferioritat moral i viceversa. Per altra part, també s'hauria de parlar molt de la distinció entre esquerra i dreta. Certes ideologies d'esquerra —si és que mereixen tal denominació— no s'han distingit precisament pel seu respecte a la vida de les persones. Recordem els crims de l'estalinisme, el maoisme i règims com el cambodjà de Pol Pot. A la banda dreta passa el mateix; falten paraules per a descriure l'horror absolut provocat pel nazisme. De fet, s'assagen noves classificacions dels blocs socials i polítics antagònics —els de dalt i els de baix, posem per cas. És difícil, per tant, patrimonialitzar l'ètica. En realitat, caldria parlar més bé de la superioritat moral de les bones persones, al marge de les seues adscripcions polítiques. A més, les proclames morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassíssima eficàcia si no van acompanyades de lleis que garantisquen el respecte als valors majoritàriament acceptats.

El bloc que ha aconseguit avenços morals i polítics ha sigut l'esquerra de cada moment històric. Podríem posar alguns exemples. A finals del segle XVIII, els liberals acabaren amb els abusos de l'antic règim. Durant el segle XIX s'abolí gradualment l'esclavitud. Paral·lelament sorgiren organitzacions obreres que anaren assolint diferents conquestes: reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millores salarials... Posteriorment arribaria el dret de sufragi per a les dones. És incontestable el caràcter esquerrà i ètic de moltes d'aquestes millores. Però algunes esquerres d'ahir es convertiren en totalitarismes o en les dretes d'avui —com ha passat, posem per cas, amb el liberalisme, esdevingut neoliberalisme. Al final, democràcia i estat de dret inspirat en la declaració universal dels drets humans és la fórmula política més acostada al consens ètic. Aquest consens exclou l'homofòbia, el racisme, el masclisme i els totalitarismes de qualsevol signe. Bardem té, per tant, bona part de raó. Però cal tenir en compte que les actituds contràries als valors compartits pels demòcrates són de vegades transversals. Immorals hi ha pertot arreu.

No sempre les formacions democràtiques estan lliures de masclisme, homofòbia, corrupció o racisme. Els partits tenen sovint a les seues files persones amb comportaments gens ètics. Però s'ha de distingir entre accions o pronunciaments individuals i col·lectius. ¿Com podem mesurar el nivell ètic d'un partit qualsevol considerat en conjunt? A través dels principis consagrats als estatuts, les declaracions de líders i portaveus, la molta o poca diligència a l'hora de depurar els elements amb conductes o actituds amorals... En aquest sentit, la moralitat dels grups feixistes o neofeixistes és realment nul·la. I, per deducció, es pot pensar que els seus votants, les persones que hi militen o la gent que abraça les idees d'aqueixos grups tampoc no deuen tenir un nivell ètic molt elevat. Tornem al que ja s'ha dit adés. És preferible parlar de superioritat moral de les bones persones. I els homòfobs, els violents, els corruptes o els nazis no són bones persones; menyspreen valors majoritàriament admesos per la ciutadania. I cal recordar que les excepcions citades deixen a dreta i esquerra un marge molt ample per als comportaments cívics i morals.

La vida de Lucrècia Borja a la cort dels Este

Ferrara era una bella ciutat amb fama d'una administració i una justícia ordenades, una Università degli Studi famosa i una cort educada en les arts —pintura, poesia, escultura, música, teatre i dansa. El llinatge dels Este era un dels més antics d'Itàlia. Governava la ciutat des del segle XII. El duc Ercole havia impulsat reformes urbanístiques a la ciutat. S'havien obert carrers amples i rectes (Addizione Erculea). El lloc més representatiu, síntesi del projecte urbanístic, fou el denominat Quadrivio degli Angeli, en el qual s'alçaven el Palazzo dei Diamanti, el Palazzo Prosperi-Sacrati i el Palazzo Turchi di Bagno. El convent preferit de Lucrècia Borja era el Corpus Domini, de monges clarisses. Sovint s'hi va retirar amb la seua cort femenina. Ferrara ja comptava amb nombrosos edificis religiosos, com ara la Cattedrale di San Giorgio, de façanes romàniques. Entre els edificis civils de Ferrara destacaven, a més dels esmentats més amunt, el Castello Estense i el Palazzo Schifanoia. Ercole acabaria traslladant la residència ducal al gran castell quadrat construït per Niccolò III, envoltat per una vall d'aigua verda. Abans, però, havia disposat que es prepararen per a la seua nora unes estances en la fortalesa. Al voltant d'una petita terrassa enjardinada, per a donar la il·lusió d'espai lliure, s'obrien tres habitacions: dormitori, sala d'estar i sala de rebre. En aquestes sales residiria Lucrècia un temps.

 

Castello Estense i Cattedrale di San Giorgio

Capitalitat cultural

El segell "Capital Cultural Valenciana" s'incloïa dins el pla estratègic "Fes Cultura", alguns dels objectius del qual eren descentralitzar la cultura i garantir un accés democràtic a les seues manifestacions. La primera població que ostentà el segell fou Gandia. Com vam dir en el seu moment, s'adjudicà la distinció sense cap transparència. Farem memòria. A finals de gener de 2017, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir el guardó. L'anunci era molt estrany; si es pensava elegir la capital cultural d'aquell any, els terminis s'haurien d'haver obert en 2016. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, entre ells—, per a pregar-los que presentaren les seues candidatures abans del 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que incloïa la programació cultural ordinària de 2017. Llíria i Sagunt també van presentar les seues candidatures a una estranya capitalitat de només vuit mesos de durada.

El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril, és a dir, fora de termini. El nomenament de capital cultural 2018 recaigué finalment en la capital de la Safor. ¿2018? Com ningú no entenia res, conselleria decidí una capitalitat 2017-2018, com el curs escolar. L'elecció s'havia d'haver fet mitjançant un procediment transparent, obert i de lliure concurrència, però féu l'efecte que les trucadetes només pretenien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" inexistent, perquè el peix ja estava tot venut. Des de llavors, dos anys estan a cavall de la capitalitat. Algunes persones pensaren que tindríem altra oportunitat en 2018-2019; obtindríem el guardó l'any en què s'anava a commemorar el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Jo ho trobava poc probable. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, sospitava que les dues següents poblacions elegides pertanyerien a les comarques castellonenques i alacantines. En el millor dels casos, Xàtiva hauria d'esperar fins a 2021.

No vaig encertar; conselleria introduí nous canvis en la segona edició; hi hauria dos segells, un per a municipis de més de cinc mil habitants i altre per a pobles més menuts (Sagunt i Potries en 2018-2019, Altea i Vilafranca en 2019-2020, Alcoi i Bocairent en 2020-2021). Potser li toque a Xàtiva enguany, qui sap. La regidora de Cultura n'està convençuda. En qualsevol cas, el risc de devaluació que corre la distinció és evident. Però no s'ha de perdre l'esperança. El guardó porta aparellats beneficis per a les poblacions distingides. Conselleria es compromet a programar-hi congressos, exposicions, concerts, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme els projectes i les dades dels municipis elegits, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria millorar. La ciutat compta amb infraestructures culturals i patrimoni material i immaterial que aporten un gran potencial, però els espais s'han d'omplir de contingut. I el mer desig dels edils no basta per a obtenir el segell.

Calen altres condicions: un percentatge significatiu del pressupost municipal invertit en cultura, originalitat, qualitat i diversitat de la proposta, recursos materials i humans per a portar-la a cap, pla de promoció i difusió, implicació del teixit associatiu cultural. També es valora la incidència social del projecte, la participació ciutadana, els beneficis econòmics del guardó a curt i mitjà termini i les repercussions al sector cultural local. La secretària autonòmica de Cultura i Esport, la directora general de Cultura i Patrimoni, el director general de l’Institut Valencià de Cultura, els caps dels serveis territorials de Cultura i els representants del Consell Valencià de Cultura, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, l’Agència Valenciana de Turisme i les universitats valencianes formaran la comissió avaluadora de les candidatures que es presenten. Segons els responsables polítics xativins, ja ens toca. Però cal una aposta ferma per la cultura com instrument de cohesió social i foment econòmic. I així i tot, ¡vés a saber! ¿Tenim padrins?

(publicat a Levante-EMV, el 03/07/2021)

¿Fugitius o exiliats?

Des d'un punt de vista estrictament jurídic, Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a l'estranger no són fugitius. Puigdemont no és cap fugat per diverses raons: quan marxà a Bèlgica, no pesava sobre ell cap ordre de detenció o compareixença davant d'un jutge; quan es dictà l'ordre europea de detenció, l'expresident es presentà voluntàriament en un tribunal belga i aquest denegà les pretensions dels tribunals espanyols (després, tornarien a denegar-les uns jutges alemanys). I quelcom semblant s'ha anat esdevenint amb els exconsellers Comin, Puig i Ponsatí. Fugitiu és aquell que s'amaga i no es lliura a les autoritats policials o judicials malgrat pesar sobre ell una ordre de cerca i captura. N'hi ha casos coneguts. Ara bé, els partits centralistes i tots els mitjans d'àmbit estatal, a còpia de repetir-ho contínuament, han aconseguit fixar en l'imaginari col·lectiu la idea que els quatre polítics catalans són veritables fugitius. Altra qüestió distinta és dilucidar si Puigdemont i els exconsellers són exiliats o no. Segons José Luis Villacañas, a Puigdemont no li quadra aqueix estatus. El filòsof afirma que un exiliat individual és una cosa molt estranya.

Qui abandona el seu país per una actuació sobre la qual hauria de donar compte en un tribunal convencional que jutge amb garanties i una defensa tècnica no pot considerar-se exiliat. L'estatut d'exiliat sol correspondre a un col·lectiu indefinit, víctima de persecució política a causa d'idees i valors professats en consciència, que esdevenen conducta perseguible. Villacañas diu que exiliats i perseguits per idees sempre són grups, i que només són rellevants per a l'exili els actes d'opinió i d'expressió, però no els administratius, regulats per una llei positiva. Jo trobe que això és limitar massa el concepte d'exili. L'individual també existeix. Exiliada és tota persona obligada per força a viure fora de la seua pàtria. A més a més, l'exili català no és individual; tots els partits polítics independentistes tenen exiliats (ERC, JxCat, CUP). Tampoc no està clar que anaren a ser jutjats amb garanties per un tribunal imparcial. Certament estan encausats per actes administratius, però els diferents pronunciaments d'organismes internacionals i tribunals europeus posen de manifest que els jutges espanyols no solen respectar els estàndards de justícia vigents a països democràtics.

Amb independència que la llei positiva puga regular malament certes infraccions i les seues penes —una resolució de l'Assemblea del Consell d'Europa insta Espanya a reformar la tipificació del delicte de sedició—, allò més clarificador per a definir l'estatus de Puigdemont i els altres exiliats són les nocions d'abnegació i utilitat. Junqueras fou més abnegat que Puigdemont. L'activisme polític pot dur a la desobediència civil i a la violació de la llei. El desobedient coneix la vigència d'aqueixa llei bé que la considere injusta. Vol canviar-la i, si té un grau molt elevat d'abnegació, assumeix les conseqüències penals d'infringir-la. Així, esdevé símbol del seu compromís amb la nova legalitat a què aspira. A Puigdemont se li retreu covardia, però és un retret parcial; sol venir del nacionalisme espanyol que, lògicament, voldria veure l'expresident català a la garjola. Molta gent amb vocació carcellera diu que no hi ha dignitat en la marxa dels exiliats. M'agradaria saber quants dels qui fan aquest retret entrarien en presó per iniciativa pròpia. En realitat, tampoc no sabem si Junqueras va mantenir conscientment la conducta prototípica de la desobediència civil.

Quan decidí restar a Espanya, ignorava que li imposarien presó cautelar incondicional. Per tant no es pot suposar sense més que haja mostrat el seu sentit republicà sotmetent-se "voluntàriament" a la llei que considera injusta pel respecte que li mereix la llei que un dia serà justa, com afirma Villacañas. Allò ben clar és, però, la nul·la qualitat democràtica del poder judicial espanyol, que actua venjativament amb l'independentisme. I açò ens duu a la noció d'utilitat. L'exili dels polítics catalans ha sigut útil; permet de comprovar la classe de justícia que tenim. Puigdemont ha donat visibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya —des de presó hauria estat molt difícil— i ha activat tot el seguit de recursos davant els tribunals europeus que poden servir per a corregir les tatxes de la justícia espanyola. De moment, les instàncies judicials de la UE s'han manifestat sobre la inexistència de tipus penals espanyols en la legislació d'altres països europeus, sobre com s'obté l'acta d'eurodiputat, sobre l'abast de la immunitat parlamentària... I pròximes sentències podrien constituir una esmena total a les euroordres i al judici contra els líders independentistes.

Imaginar com s'haurien desenvolupat tots els esdeveniments si Puigdemont s'hagués lliurat a la justícia espanyola és un exercici va. Podem intuir que li hauria caigut la pena més elevada per ser president de la Generalitat quan se celebrà el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. (L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa li acaba de recordar a Espanya que no s'han de posar sancions exagerades a infraccions no violentes.) És pot deduir que la condemna hauria estat recorreguda davant els tribunals de la UE. Puigdemont no seria eurodiputat, com no ho és Junqueras. Amb tots els líders independentistes engarjolats, la política espanyola potser hauria rutllat per uns camins distints. La presència institucional de l'expresident català a Europa emprenya molt un Estat que es proclama plenament democràtic. Evidentment no es pot comparar l'exili de Puigdemont amb el dels republicans espanyols, que fugien d'una dictadura. Però és difícil explicar en l'exterior que un estat democràtic obligue ciutadans seus a marxar fora. Si no són fugitius, ni exiliats, ¿com cal anomenar-los? ¿Turistes? ¿Emigrants? Potser per tot això se li té tanta malvolença a Puigdemont.

Posa en evidència la "democràcia" espanyola a l'esfera internacional. ¡Ni l'esquerra ha estat capaç d'abandonar el marc mental del nacionalisme espanyol més reaccionari! El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ignora la immunitat parlamentària; afirmà que Puigdemont serà detingut si torna a Espanya: Es un huido de la Justicia. Le invito a que venga para ser juzgado. El PSOE practica el paternalisme amb els nou indultats. Hay momentos en que es útil el castigo y otros en que es útil el perdón, y ahora es el momento del perdón, va dir Pedro Sánchez. Amb Puigdemont, però, no hi ha perdó. Brivant, miserable, covard, fugitiu, són epítets que li dediquen els polítics espanyols, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal i molts intel·lectuals que es presenten com progressistes. I aquest retrat del polític català ha fet fortuna entre moltíssims ciutadans espanyols. Si afegim que molts estan en contra dels indults, caldrà convenir que Espanya continua sent la terra que tan admirablement va mostrar Goya, altre exiliat reeixit, en Los caprichos, una de les seues famoses sèries de gravats. En fi, ¿són exiliats els polítics catalans expatriats? Jo crec que sí.