Dies enrere, Abel Soler publicava al seu compte d'una xarxa social una informació interessant que m'ha fet reflexionar. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), s'ha produït un canvi significatiu en la demografia de la Pell de Brau. En 1996, el 97,31% dels seus habitants eren nascuts en territori espanyol. Enguany, el percentatge ha baixat al 79,33%. La informació anava acompanyada de dos mapes. El de 1996 és tot blau. Totes les comunitats autònomes superaven el 95% de nascuts a l'Estat espanyol. En canvi, el mapa de 2026 presenta dues escales de color: blau i roig. Hi ha dues Espanyes: una de tonalitats blaves i altra de tonalitats roges. Els extrems de les escales corresponen a Extremadura (amb un 93,1% de nascuts a l'Estat espanyol), blava absoluta, i les Illes Balears (amb un 70,3% de nascuts en territori espanyol), roges absolutes. Pràcticament, el 30% dels habitants de ses illes han nascut a l'estranger. El gràfic d'enguany dibuixa nítidament el mapa d'allò que alguns blasmen: els Països Catalans. Tant Catalunya com el País Valencià tenen més d'un 25% d'habitants nascuts a l'estranger. (Madrid també està acolorida de taronja.)
Canàries, Aragó, Navarra i la Rioja també tenen color rosa. Lògicament, la primera reacció és adjudicar els percentatges al fenomen de la immigració. Però s'ha d'advertir que és impossible extraure'n conclusions clares sense altres informacions complementàries. Per exemple: ¿Quina repercussió tindrà el nombre de forans en el futur de la nostra llengua? Si ens referim al País Valencià, l'INE xifra en el 73,8% el percentatge de persones nascudes a Espanya. Però ignorem quantes d'aquestes persones són originàries d'altres territoris de l'Estat (d'Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia, Aragó...). Sabem per experiència que viuen entre nosaltres molts immigrants espanyols de primera, segona, tercera generació... I no tots s'han integrat als costums del país. I el mateix es pot dir de Catalunya i les Balears. De fet, el fenomen de la immigració interior és molt antic. Hi hagué fortes onades migratòries cap a Catalunya i el País Valencià, procedents de Múrcia, Extremadura o Andalusia, durant les dècades dels vint, els seixanta i els setanta. Els historiadors han desmentit que les últimes onades foren instigades per les autoritats franquistes.
La dictadura intentà frenar-les, perquè tenia por de perdre control polític sobre població potser desafecta al règim. Al final, però, no se li poden posar portes al camp. La gent fugia de la fam i marxava a llocs on hi havia demanda de mà d'obra poc qualificada. El mite de la "colonització" premeditada ha estat alimentat per frases desafortunades, com unes de Leopoldo Calvo Sotelo que van aparèixer en els diaris de 1983: Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta. I pel que sembla, afegí: La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles. En tot cas, ara tenim una onada d'immigrants estarngers que actuen com els espanyols dels seixanta; intenten establir-se en els territoris on hi haja més oferta de treball poc qualificat i sovint submergit en sectors com el camp, l'hostaleria, cures a dependents, assistència domèstica... I en contra d'una creença molt generalitzada, la immensa majoria dels nouvinguts no són africans, del Magrib o subsaharians. Arriben de països hispanoamericans o europeus.
I no tots els europeus que viuen a casa nostra han escapat de la persecució o la pobresa. Alguns hi resideixen perquè els agrada el país o per altres motius. Sortosament hi ha excepcions, però alguns d'aquests europeus —els anglesos, posem per cas— tenen mentalitat colonial; no senten necessitat d'aprendre l'idioma "indígena", ja siga el català o l'espanyol. Amb els immigrants de procedència hispanoamericans passa el mateix; són del parer que amb l'espanyol en tenen prou i de sobres. Són molt més receptius a aprendre el valencià alguns immigrants africans i de països d'Europa oriental. Ho sé per experiència. Total: les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya s'enduen la palma quant a acollida de persones estrangeres, moltes d'elles migrants per motius econòmics. En canvi, Galícia, Castella Lleó o Extremadura en tenen ben pocs. És cridaner el cas d'Andalusia. Podria semblar que té un gran nombre d'immigrants. ¡No! Llevat de les excepcions evidents d'Almeria i Huelva, en què hi ha molts migrants treballant en hivernacles o recollint la maduixa, el conjunt d'Andalusia és de color blau. ¿Com afectarà la immigració als valencians?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada