La recent entrada massiva d'immigrants a la ciutat de Ceuta ha posat d'actualitat un assumpte de què es parla intermitentment: ¿Ceuta, Melilla i les diverses places de sobirania espanyola al nord d'Àfrica, a escassa distància de les costes marroquines, són territoris colonials i, per tant, haurien de ser tornats a Marroc? Segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. (L'altre 25% opina el contrari, no sap o és indiferent.) Alguns analistes polítics, que citen fonts de la cúpula militar espanyola, diuen que Ceuta i Melilla serien indefensables davant un atac bèl·lic —a hores d'ara totalment hipotètic— de les forces armades marroquines. Però també afirmen, basant-se en les mateixes fonts, que cap de les dues ciutats no podria ser defensada d'una guerra híbrida en tota regla. És a dir, que no es podria fer res contra una nova edició de la "marxa verda". Naturalment es parteix d'una premissa: un estat democràtic no podria ordenar als seus militars que obriren foc contra una multitud civil desarmada. ¿I què opine jo respecte a l'espanyolitat de Ceuta i Melilla? ¡Uf!
Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?
Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.
«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar Istanbul i l'antiga Tràcia a Grècia? Les divisions polítiques són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.
Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?
Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.
«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar Istanbul i l'antiga Tràcia a Grècia? Les divisions polítiques són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada