Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Comencem pels territoris. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...
Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.
Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? Comencem pel principi. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.
Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).
Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.
Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.
Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? Comencem pel principi. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.
Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).
Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada