Estic remitjant en una porra. Hi juguen cent trenta-vuit persones. Ara mateix, estic en dotzena posició, però he arribat a ser el primer. Que ningú no em pregunte com m'ho he fet, perquè no ho sé. Encara més: no tenia cap intenció de prendre part a la porra, però la insistència del meu nét major... ¡Els néts són la meua debilitat! En principi, jo no sabia com emplenar el full d'excel. El meu nét em digué: «No et preocupes, iaio. Després de dinar farem la porra. És molt fàcil.» En fi, posàrem mà a l'obra. Ell m'anava cantant partits de seleccions i jo anava dient els meus pronòstics. En acabar, em va dir: «Has ficat uns resultats molt estranys. Crec que no tens cap possibilitat de guanyar la porra.» ¡Ha! Quan em vaig situar en primera posició, el 24 de juny, durant la fase de grups, el meu gendre i els meus néts no s'ho podien creure. «Iaio, ¿com saps tant?» No cal anar a una universitat per a entendre l'essencial del futbol, un joc durant el qual onze jugadors donen puntades de peu a un baló i intenten introduir-lo en la porteria d'un equip contrari amb idèntica pretensió. Al final, aquell equip que marque més gols guanyarà el partit.
Per a clavar el baló en la porteria contrària i impedir que el contrincant el clave en la teua, calen habilitat, condició física, tècnica i estratègia. Òbviament, si volgués ser entrenador, hauria de fer un curs. Tanmateix, per a ser mer aficionat, només cal tenir idea de quins equips o seleccions tenen nillors entrenadors, millors jugadors i, per tant, més potencial. No es poden menysprear, per exemple, seleccions africanes amb futbolistes que ja juguen a les millors lligues europees. Tanmateix, quan ja havia enviat la porra i, per tant, ja no podia canviar cap pronòstic, vaig tenir la sensació d'haver-me equivocat apostant que la selecció espanyola serà campiona i Mikel Oyarzabal, el màxim golejador. ¿Per què? Perquè entenc el suficient de futbol per a saber que té poc d'esport i molt de política i negoci. El futbol és un vehicle d'expressions identitàries, és la guerra per altres mitjans. Sols cal parar esment en el vocabulari: ariet, atac, defensa, canonada, tret... Aquests dies es recorda el mundial de 1934 celebrat a Itàlia. Espanya i Itàlia s'enfrontaren en fase de quarts de final. La selecció espanyola patí el primer gran robatori de la seua història.
Hi hagué de tot: alineacions indegudes a l'equip italià, moltes agressions —al porter, Ricard Zamora, li van trencar dues costelles—, gols dubtosos italians, gols vàlids espanyols anul·lats... L'arbitratge fou nefast. Es va permetre tota classe de violència contra els espanyols. Mussolini volia que guanyés Itàlia tant sí com no. I és que el futbol està regulat per unes normes que han d'aplicar en primera instància els àrbitres. Però existeixen les trampes, les faltes sense càstig, els arbitratges gens imparcials, les decisions injustes, els "errors" arbitrals... Tot això també s'hauria de tenir present al fer una porra. Però llavors, un mer entreteniment requeriria més treball que una tesi doctoral. ¿Guanyarà Espanya el mundial? Primer li caldrà superar les fases de quarts i semifinals, cosa gens fàcil. La final es jugarà a Nova York. Imaginem que la selecció espanyola hi arribe, que li toque jugar contra Argentina. A la tribuna presidencial podrien estar Trump, Milei i Infantino. ¿Permetrien que guanye Espanya? Diferents indicis fan sospitar el pitjor. El primer de tots és l'animositat del president dels EUA contra Pedro Sánchez i, de retop, contra Espanya.
Per a clavar el baló en la porteria contrària i impedir que el contrincant el clave en la teua, calen habilitat, condició física, tècnica i estratègia. Òbviament, si volgués ser entrenador, hauria de fer un curs. Tanmateix, per a ser mer aficionat, només cal tenir idea de quins equips o seleccions tenen nillors entrenadors, millors jugadors i, per tant, més potencial. No es poden menysprear, per exemple, seleccions africanes amb futbolistes que ja juguen a les millors lligues europees. Tanmateix, quan ja havia enviat la porra i, per tant, ja no podia canviar cap pronòstic, vaig tenir la sensació d'haver-me equivocat apostant que la selecció espanyola serà campiona i Mikel Oyarzabal, el màxim golejador. ¿Per què? Perquè entenc el suficient de futbol per a saber que té poc d'esport i molt de política i negoci. El futbol és un vehicle d'expressions identitàries, és la guerra per altres mitjans. Sols cal parar esment en el vocabulari: ariet, atac, defensa, canonada, tret... Aquests dies es recorda el mundial de 1934 celebrat a Itàlia. Espanya i Itàlia s'enfrontaren en fase de quarts de final. La selecció espanyola patí el primer gran robatori de la seua història.
Hi hagué de tot: alineacions indegudes a l'equip italià, moltes agressions —al porter, Ricard Zamora, li van trencar dues costelles—, gols dubtosos italians, gols vàlids espanyols anul·lats... L'arbitratge fou nefast. Es va permetre tota classe de violència contra els espanyols. Mussolini volia que guanyés Itàlia tant sí com no. I és que el futbol està regulat per unes normes que han d'aplicar en primera instància els àrbitres. Però existeixen les trampes, les faltes sense càstig, els arbitratges gens imparcials, les decisions injustes, els "errors" arbitrals... Tot això també s'hauria de tenir present al fer una porra. Però llavors, un mer entreteniment requeriria més treball que una tesi doctoral. ¿Guanyarà Espanya el mundial? Primer li caldrà superar les fases de quarts i semifinals, cosa gens fàcil. La final es jugarà a Nova York. Imaginem que la selecció espanyola hi arribe, que li toque jugar contra Argentina. A la tribuna presidencial podrien estar Trump, Milei i Infantino. ¿Permetrien que guanye Espanya? Diferents indicis fan sospitar el pitjor. El primer de tots és l'animositat del president dels EUA contra Pedro Sánchez i, de retop, contra Espanya.
Il·lustracions de Jorge González i Hanif Bahari
No li agradaria gens haver de lliurar el trofeu de campiona del món a la selecció espanyola. Per tant, podria repetir-se un episodi com el de 1934 a la Itàlia de Mussolini. A l'Amèrica de Trump també passen coses: Omar Artan, col·legiat somali, fou expulsat d'EUA; una trucada de la Casa Blanca aconseguí que li fos retirada la targeta roja a Balogun, davanter nord-americà que havia comès falta greu; Gianni Infantino, cap de la FIFA, tenia mala cara quan Egipte anava guanyant Argentina per dos gols a zero... El detall és rellevant; el cúmul d'arbitrarietats que perpetrà l'equip col·legial contra Egipte, a partir del minut 78, fou immens. S'aconseguí que Argentina guanyés el partit. ¡Una martingala més gegant que la Gran Piràmide de Guiza! I un últim indici: tot l'equip arbitral que dirigirà el partit de França contra Marroc està format exclusivament per col·legiats argentins. Sembla clar que Infantino, per motius crematístics, vol que Messi puge als altars —jo pensava que ja hi era. I també està prou clar que el president de la FIFA és un llepaculs de Trump. ¿És possible que Espanya guanye el mundial? Ho trobe ben difícil, però vés a saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada