Països àrabs, moltes paraules i pocs fets

Hi hagué un temps en què jo pensava que el finançament de Hamàs per part del Mossad només havia pretès un objectiu, fer la guitza a l'OLP del desaparegut Yasir Arafat. També pensava que ni Hamàs ni Israel podien esperar una victòria o una derrota absoluta. Només aspirarien, de cara a firmar treves successives, a modificar la situació del conflicte de la millor manera possible en cada moment, és a dir, de la manera més avantatjosa per als seus interessos respectius. Estava equivocat. El finançament inicial de Hamàs tenia, des del punt de vista de la dreta israeliana, un objectiu més important, comptar amb l'excusa perfecta per a desencadenar l'aniquilació dels palestins. També em vaig equivocar en la segona apreciació; Israel té capacitat destructiva de sobres per a no deixar cap petjada de la insurgència palestina, és a dir, pot infligir una derrota absoluta a les milícies palestines. A més a més, jo calculava que els països àrabs circumdants mostrarien la seua solidaritat amb els palestins si l'estat hebreu intentava una neteja ètnica a la Franja de Gaza i Cisjordània, la qual cosa podia suposar un fre per a les intencions israelianes. ¡Cras error! Només els houthis de Iemen han reaccionat. (La milícia libanesa d'Hezbol·là està desactivada i Síria també.) Els governs dels grans països àrabs —especialment Egipte i Aràbia Saudita— semblen muts. Una barreja de por i d'interessos econòmics i estratègics els té tenallats. Fins i tot, hi ha països majoritàriament musulmans, com ara Indonèsia, que semblen donar suport a Israel. Tenim, per tant, una gran paradoxa: milions de ciutadans de països occidentals protesten contra el genocidi a Gaza mentre els mandataris de molts països musulmans semblen estar pesant figues.

No queda temps

Segons "El llibre dels jutges", de la Bíblia, Gedeó fou el cinquè jutge dels hebreus. El llibre bíblic narra que els madianites s'havien emparat d'Israel. Un àngel enviat per Jahvè va anunciar a Gedeó que seria l'alliberador del seu poble. Gedeó va exterminar els madianites amb tres-cents soldats. Els militars de Netanyahu han batejat l'operació d'atac a Ciutat de Gaza com "Carros de Gedeó II". El seu objectiu no és salvar la vida dels ostatges supervivents que capturà Hamàs el 7 d'octubre de 2023. Els fets ho demostren. S'estava preparant a Qatar la negociació d'una treva i l'intercanvi de presoners (ostatges que reté Hamàs per palestins tancats en presons d'Israel). El passat 9 de setembre, l'aviació militar israeliana bombardejà l'hotel de Doha en què s'allotjava l'equip negociador de Hamàs. ¡Més clar, l'aigua! La prioritat de Netanyahu és aplanar la Franja de Gaza. Ho ha dit al discurs pronunciat en l'Assemblea de Nacions Unides: «Anem a acabar el treball.» A més, té molta pressa, perquè sap que se li acaba el temps. La treva no li interessava gens; suposava ajornar seixanta dies la finalització del "treball", és a dir, ajornar la neteja ètnica.

L'operació "Carros de Gedeó II" s'ha avançat un mes. ¿Per què? El govern d'Israel vol buidar de palestins la Franja de Gaza, però sap que no disposa de temps il·limitat. Condemnes i sancions arribaran aviat. Les protestes ciutadanes augmenten pertot arreu. Veig ben difícil que Netanyahu aconseguisca el seu objectiu. Ja ha matat molta gent, però queden a la franja almenys un milió i mig de palestins. És difícil aclarir-se amb les xifres. Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides per als territoris palestins ocupats ha suggerit que els morts palestins poden ser 600.000. També han fugit de la franja unes 100.000 persones. Si la població abans d'octubre de 2023 era d'uns 2.200.000 habitants, quedarien 1.500.000. La idea israeliana es traslladar-los a al-Mawasi i Rafah, on fam i malalties (disenteria, polio...) ajudarien a delmar els palestins, que és allò que desitja Netanyahu. En tot cas, ja podria haver "netejat" el 40% de la població de Gaza. És clar que el govern israelià va molt de pressa i els governs suposadament democràtics, a pas de tortuga. El reconeixement de l'Estat de Palestina no haurà servit de res si s'arriba tard.

Bandera palestina a la Penya Roja de Xàtiva

Qui denuncia el genocidi no és antisemita

Molt sovint, el nom d'una cosa és producte de la convenció. Si aquesta es generalitza, la relació entre significant i significat és molt difícil de trencar. Tenim l'exemple del mot "antisemitisme". Durant el segle XIX, es generalitzà la idea de considerar semites diverses poblacions d'orient mitjà i el nord d'Àfrica entre les quals es trobaven els jueus i els àrabs. El terme tenia, per tant, connotacions racials o ètniques. Bona part de l'explicació estava basada en mites. Els semites descendirien de Sem, un dels fills de Noè. Per contraposició a l'ètnia semita estaven la camita, descendent de Cam, i l'ària. Durant el XIX, es va encunyar el concepte de raça caucàsica que englobava els semites, els camites i els aris. En definitiva, el semita era l'individu d'un d'aquests grups ètnics. Avui, la ciència nega amb rotunditat l'existència de races humanes i, per tant, d'una denominada ètnia semita —que en tot cas incloïa també, no ho oblidem, els àrabs. A hores d'ara, tots aquests termes pertanyen exclusivament al camp de la lingüística. Només es pot parlar, per tant, de llengües semítiques, com l'hebreu i l'àrab. Avui, ètnia és sinònim de col·lectiu social.

Però mentrestant, havia sorgit el mot antisemitisme referit exclusivament als jueus. Els nazis, per exemple, eren antisemites. L'antisemitisme és una forma de racisme. Els racistes consideren inferior un grup humà. Els antisemites pensen que els jueus són éssers inferiors, deshumanitzats. Aquesta actitud és doblement rebutjable; no existeixen, ja s'ha dit, races humanes i no hi ha cap població de caire infrahumà. Encara més: no existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. En realitat, és jueu qui professa la religió jueva, siga quin siga el traç dels seus ulls o el color de la seua pell. Amb els jueus passa com amb els cristians. Jo, posem per cas, puc ser considerat cristià en el sentit que vaig nàixer al sí d'una família de tradició cristiana i vaig ser batejat, però no sóc una persona religiosa, ni freqüente les esglésies. També existeixen jueus no practicants. Els noms i cognoms poden donar pistes sobre les arrels d'una persona, però això no és infal·lible. Jo em dic Pérez de segon cognom i hi ha jueus sefardites que també duen el cognom Pérez. (Ma mare era castellana.) A Israel, els jueus que no són religiosos reben el nom de jiloní (secular).

 

Aquesta vinyeta de Perich té molts anys, però no ha perdut vigència.

¿Continuen existint els antisemites? Potser; l'odi al jueu covat des de fa segles pot haver deixat pòsit en la mentalitat d'algunes persones. Però jo no detecte al meu voltant actituds antisemites. Per tant, manquen de lògica les acusacions d'antisemitisme que ens llancen, als qui critiquem el genocidi en Gaza, Netanyahu, Trump, el sionisme internacional, alguns partits i diversos grups d'interès que donen suport a les tesis sionistes. Estar en contra del sionisme genocida no equival a odiar els jueus; són coses distintes. Això no vol dir que l'holocaust en Gaza no puga acréixer les actituds antisemites, molt minoritàries a hores d'ara. («Tal faràs, tal trobaràs», fa la dita.) Cal recordar que jueus de tot el món, religiosos i seculars, condemnen la política de Netanyahu. A Israel, on el sionisme és transversal (impregna el partit laborista i els partits de dreta, i és abraçat per la immensa majoria de la població), també comencen a sortir nombroses veus de protesta contra el genocidi. De fet, hi ha un degoteig de joves (xics i xiques) que es neguen a fer el servei militar, obligatori. I sovintegen les manifestacions multitudinàries contra el corrupte Netanyahu.

Em resulten insuportables les imatges de mort i destrucció a Gaza. Al llarg de la vida, he conegut moltes atrocitats. El genocidi perpetrat en Gaza, transmès diàriament pels noticiaris de televisió, supera amb escreix altres episodis esdevinguts durant el primer terç del segle XXI. Figurarà a la història universal de la infàmia —junt amb els de Ruanda, Cambodja o Sebrenica, per posar tres exemples. Crida l'atenció el debat semàntic en què està embarcada la dreta hispana. ¿Matança, genocidi, crim contra la humanitat? Pel que es veu, està esperant que una autoritat internacional competent definisca jurídicament la massacre de civils desarmats. ¡Una manera com qualsevol altra de perdre temps! A mi, tant se me'n fum la definició jurídica. De tota manera, si el PP té dubtes, pot consultar el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico. La immensa majoria de la ciutadania ho té clar. En fi, el boicot i les pressions a l'Estat d'Israel haurien de ser universals. Si es vol evitar que l'extermini dels palestins es consume, la comunitat internacional (almenys la dels estats democràtics mereixedors del qualificatiu), ha d'actuar amb celeritat o arribarà tard.

El caliquenyo

De vegades es publiquen notícies relacionades amb el caliquenyo. Ningú no sap de ciència certa com arribà a casa nostra la tradició de fabricar cigars artesanals. Segons uns, va arribar amb els soldats que havien combatut a la guerra de Cuba. Segons altres, vingué de Cali, Colòmbia. El cas és que l’activitat va arrelar en diverses zones rurals, perquè proporcionava ingressos extres als camperols. Fer els cigars corria principalment a càrrec de les dones. El costum es transmeté de generació en generació i donà origen al caliquenyo. L'elaboració, amb tabac Burley, varietat americana aclimatada a les vores de la Mediterrània, és una activitat bàsicament clandestina; els llauradors planten tabac en indrets de difícil localització, el camuflen enmig d’altres conreus o enganyen les autoritats fiscals fent creure que la collita legal ha estat més minsa de l’esperat. Per a burlar el pagament de les taxes a Hisenda, els cigars es distribueixen de contraban pels bars i establiments de pobles i ciutats. També es fan arribar encàrrecs, de manera discreta, a clients particulars de “confiança”. Xella, a la Canal de Navarrés, n'és el principal centre productor.

S’ha de tenir cura; sovint, la Guàrdia Civil rep avisos de partides de cigars que tracten de sortir d'amagatotis de les zones productores. Generalment, tothom afirma que la pàtria del caliquenyo és Alboraia, a l’Horta Nord. (En localitats com ara Almàssera i Poble Nou, o pedanies i barris de València com Borbotó, Benifaraig i el Cabanyal, també se solien fabricar els caliquenyos.) En realitat, Alboraia sols és el bressol de l'orxata de xufla; els caliquenyos valencians van nàixer a la Canal de Navarrés i la Ribera Alta (Navarrés, Xella, Bolbait, Sumacàrcer, Antella...). Pel seu caràcter humil i clandestí, el cigar artesanal era emblema de rotlles de camperols escampats pertot arreu. Però també es fumava, i es fuma, en zones urbanes —a Xàtiva posem per cas. Els caliquenyos fan bona lliga amb el cremat i formen part de fires, festivitats populars, esmorzars d’amics, partides de dominó o truc, tertúlies... El costum de fumar-los està tan arrelat que es venen legalment des de fa temps en estancs i altres establiments uns succedanis de caliquenyos.

Els veritables continuen sent clandestins, toscos i d’un sabor i un aroma inigualables segons els seus fumadors. Un amic meu, que sempre en duu als llavis, fa broma: «De Salses a Guardamar, el caliquenyo és com la llengua: un dels nostres senyals inequívocs d’identitat.» A la rodalia de València, la lenta extinció de l’horta ja ha acabat amb el conreu de tabac. En la Canal, a causa de les lleis restrictives del tabac i la persecució per part de les autoritats, el caliquenyo té els dies comptats. Però la producció continua. Sense anar massa lluny, aquesta setmana s'ha celebrat el judici contra quatre persones acusades d'elaborar i distribuir caliquenyos des de Xella de forma clandestina entre els anys 2013 i 2016 —la justícia va molt lenta. Mmm. La quantitat de diners defraudats a Hisenda puja a 800.000 euros i el valor de les labors de tabac, tant intervingudes com comercialitzades, podria superar els 2'5 milions d'euros. Guàrdia Civil, Agència Tributària i Vigilància Duanera requisaren 70.000 cigars i 1.350 quilos de tabac picat. Si a això se suma el ja comercialitzat, costa d'imaginar el nombre de caliquenyos elaborats. ¡Un negoci ben boiant!

Les xifres que s'acaben de donar són la punta de l'iceberg; deu haver-hi molts tallers clandestins no detectats per la Guàrdia Civil. Fiscalia demanava provisionalment quatre anys i mig de presó per a cadascun dels acusats. Al marge de certa flaire romàntica, l'activitat dels encausats passava de la ratlla (treball en negre, falsificació de marques conegudes, frau fiscal...). Algun càstig els ha de caure. Però com ja s'ha dit adés, al ritual del caliquenyo li queden quatre dies. ¡Molt bona notícia per a la salut! Ja no es fuma a la Murta, ni a Mestalla, ni a can Barça mentre s'observen les evolucions de Lamin, Lewandowski, Fermín o Pedri. Tampoc no s'aspira fum a les places de bous, perquè està prohibit fumar i perquè desapareixen les corregudes —a Xàtiva, per exemple. Sempre es podrà substituir el cigar per un Chupa Chups, com feia Johan Cruyff. (En certes zones de Catalunya, com ara Lleida, també es conreava tabac Burley.) ¡Ah, quins temps aquells, quan Adolfo i Felipe fumaven inclús al Congrés dels Diputats! Però no encenien caliquenyos.

(publicat a Levante-EMV, el 20/09/2025)

Documental sobre Estellés

¿Ús proporcionat de la força?

S'ha de reconèixer que la papereta del govern el diumenge era molt complicada; simpatitzava amb l'anunciada manifestació de protesta contra la presència d'un equip israelià en la Vuelta Ciclista a España, però havia de donar la impressió que protegia el normal desenvolupament de l'esdeveniment esportiu. En el seu monòleg, Alsina ho va resumir així: En Madrid, lo único que pasaba era una prueba deportiva que el gobierno se comprometió a proteger y no quiso, o no supo, hacerlo. Evidentment, el govern difícilment podia justificar una suspensió de la celebració de l'etapa. ¿Què fer? ¿Permetre alhora la celebració de la manifestació i la conclusió de la cursa ciclista? ¡Uf! ¡Quadratura del cercle! Beure i bufar no pot ser, però el govern ho intentà amb un resultat regular. No podia donar la sensació que abdicava una obligació. Per tant, organitzà un dispositiu policial extraordinari. Aquest no aconseguí, però, de contenir els manifestants. Al final, un centenar de milers de persones envaïren les vies públiques per on havien de circular els ciclistes i l'etapa s'acabà suspenent. La solidaritat i la dignitat de la ciutadania se'n va sortir.

Tanmateix, alguna cosa no quadra; Pedro Sánchez va dir que sentia admiració per les persones que s'havien manifestat contra el cruel genocidi perpetrat pel govern d'Israel, però la policia que dirigeix el ministre Grande-Marlaska utilitzà una violència desproporcionada. «Tant et vull, que et trac un ull», diu el refrany. En termes generals, la manifestació fou pacífica i transversal; hi participaren gents de tota edat i condició (inclús moltes famílies amb xiquets.) ¿Pogué haver-hi algun grup aïllat violent? És possible; a les grans aglomeracions sembla inevitable que uns pocs es passen de la ratlla. Però predominaren clarament les actituds pacífiques. Lògicament, una protesta sempre implica cert grau de coacció a l'autoritat (tall de vies públiques, retirada de tanques...), però això no es pot confondre amb violència. ¿A què va obeir, per tant, la força desmesurada desplegada per agents —quadrats com armaris— contra gent que estava darrere de les tanques, dones pacífiques de mitjana edat, homes majors colpejats contra terra? Jo creia que els policies havien de fer un ús proporcionat de la força i que no podien colpejar per damunt de la cintura.

Si es compara l'actuació policial en la manifestació de diumenge amb altres actuacions —contra manifestants d'extrema dreta, per exemple—, les diferències en l'ús de la força són tan enormes que fan sospitar. El sindicat Jusapol ha dit que Grande-Marlaska havia nugat de peus i mans els policies, és a dir, que li sembla poca la llenya que va repartir la UIP. Potser caldria recordar que Jusapol es manifestà a Madrid en març de 2021. Aquesta associació de policies i guàrdies civils va trencar el cordó policial i arribà fins a les portes del Congrés. Representants del PP, Vox i C's sortiren a saludar. ¿La UIP repartí llenya aquell dia? ¡Noo! En canvi, els policies donaren canya diumenge passat, repartiren cops a destra i a sinistra. ¿Els manifestants eren anarquistes radicals i violents que trencaven i cremaven aparadors i mobiliari urbà o agredien algú? No. Ignore si la manifestació contra el genocidi a Gaza estava comunicada, però il·legalitat i disturbi són coses distintes. No està justificada la violència exagerada contra una concentració pacífica. Les forces de seguretat han d'actuar sempre amb moderació i proporcionalitat, no com els gossos rabiosos.

 

El comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depèn de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comanden les unitats. Segons dades del CIS i anàlisis de resultats electorals, la majoria dels antiavalots és  d'ultradreta. Si els policies hagueren vist una munió de banderes espanyoles, potser la seua actuació hagués estat la mar de moderada. Però en veure tanta bandera palestina, els degué pujar la testosterona. Els comandaments han de ser molt ponderats. Un cap d'unitat amb seny frena els excessos. Però si falta seny... Ni l'obediència deguda ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. No, l'actitud de la UIP diumenge no és aquella que cal esperar d'una policia democràtica. Va donar canya injustificada en molts casos. Va repartir llenya sense cap mirament. (Tampoc no ens pot estranyar; per al secretari general del PP de Madrid, els manifestants eren gentussa.) Pel que es veu, després de quasi cinquanta anys de democràcia, encara no tenim una policia democràtica i professional. En fi, ¿no era possible suscitar l'admiració del govern sense ser estovat per la UIP?

L'assassinat de Charlie Kirk

S'ha produït als EUA l'enèsim assassinat per arma de foc. En aquesta ocasió, la víctima ha estat un personatge famós, Charlie Kirk, pes pesant del moviment MAGA que dóna suport a Donald Trump. En realitat, Charlie Kirk no era un activista, com s'entesta a repetir molta gent de dreta. Era un agitador professional d'extrema dreta, que és cosa distinta. Tampoc no era un polemista. Diferents portaveus polítics i mediàtics de la dreta afirmen que Kirk organitzava debats. En tot cas, i a jutjar per alguns pocs fragments enregistrats en vídeo que han circulat per les xarxes, els seus debats eren ben "peculiars". Tothom sap que els oponents d'una bona controvèrsia han de defendre les seues posicions, o han de rebatre les de l'adversari, mitjançant raonaments. Quan jo encara estava en actiu i preparava alumnes de batxillerat per a la prova d'accés a la universitat, analitzàvem una gran diversitat de tipologies textuals i discursives. Dedicàvem molt de temps al discurs argumentatiu. El llibre de text dels alumnes mostrava un extens catàleg d'arguments i, atenció, de fal·làcies, és a dir, formulacions amb aparença d'arguments que en realitat no ho són.

Algunes fal·làcies són clàssiques: ad verecundiam (d'autoritat), ad hominem, de l'home de palla, del pendent relliscós, circular, naturalista, ad populum (demagògia)... Amb exemples s'entendrà millor. Si un oponent defensava el matrimoni entre persones del mateix sexe, Kirk tallava: «Està prohibit per la Bíblia.» (I a veure qui és el valent que retruca, en un ambient molt extremista, republicà i cristià, que la Bíblia no és cap autoritat en un assumpte de dret civil.) Altre exemple. Segons Kirk, ser gai o trans és antinatural (fal·làcia naturalista). I així tot. Ens podem imaginar, per tant, com eren els debats que organitzava Kirk. D'altra banda, tots els qui enalteixen la seua figura afirmen que defenia pacíficament idees perfectament honorables. ¡Ni una cosa, ni l'altra! Si acceptem aqueixa afirmació, entrem al terreny de joc que més convé a la dreta —a l'extrema sobretot. No, totes les idees no són honorables. Charlie Kirk era un racista, trànsfob, homòfob i misogin recalcitrant que embolcallava la seua intolerància amb versicles de la Bíblia, perquè no trobava altra manera millor per a argumentar que les seues idees eren les moralment correctes.

Quant a la defensa pacífica de les seues opinions, cal dir que es dedicava a elaborar llistes negres de professors progressistes que publicava, animant els alumnes dels assenyalats a assetjar-los en les aules i des de les xarxes socials. Una de les seues víctimes va ser una professora afroamericana, Stacey Patton, que patí tota classe d'insults i amenaces. La universitat arribà a témer per la seua vida. Kirk fou un feixista que promovia l'odi, la violència i la discriminació. També era defensor acèrrim de les armes de foc. Però els trumpistes el volen convertir en màrtir de la llibertat. Els ultres, nord-americans i de tot el món, volen fer creure que l'esquerra és responsable de la mort de Kirk. Per a Donald Trump, el Partit Demòcrata, que no arriba ni a socialdemòcrata, és un grup de comunistes perillosos. En realitat, l'agitador mort ha estat víctima de les mateixes idees violentes que ell propugnava i amb les quals guanyava molts diners. I es va coneixent que el seu assassí és potser encara més extremista que el mateix Kirk. Ara bé, malgrat el que acabe de dir, no m'alegre del seu assassinat, ni intente minimitzar un acte de violència perquè afecta un ultra.

Segons Núñez Feijóo, algunes persones minimitzen l'assassinat de Charlie Kirk per la ideologia que professava. Encara que no dóna noms concrets, deu referir-se a gent d'esquerra. No, des de l'esquerra democràtica no es promou la violència contra ningú. Kirk era un ultra, però això no justifica el seu assassinat. No podem distingir la violència per colors. Tota és rebutjable. Però la dreta hauria de prendre model. Quan algun eixelebrat dispara a una diana en què s'ha enganxat la foto del president del govern o quan esquadristes ultres organitzen caceres contra immigrants magrebins no se senten condemnes sense pal·liatius per part del PP. Que la dreta reaccionària manipule un fet tràgic en benefici propi denota baixesa moral. Els aficionats a les "caceres" no estan per a donar lliçons a ningú. En definitiva, Charlie Kirk no és un nou Martin Luther King, com ha tingut la gosadia de dir un seguidor afroamericà de Trump (¡...!), ni José Antonio Primo de Rivera era un apòstol de la no violència. Però els assassinats polítics, tots —sense distinció de colors— s'han de condemnar. I convindria no establir analogies entre els EUA i casa nostra. Ja tenim el pati prou marejat.

¿Complot de jutges i fiscals?

Ja és recurrent sentir a dir que l'existència de guerra bruta judicial contra Pedro Sánchez i el seu govern queda desmentida per l'actualitat. Tan aviat com es va conèixer l'informe de la UCO que incriminava José Luis Ávalos i Santos Cerdán en un cas de presumpta corrupció (organització criminal dedicada al blanqueig de capitals, al suborn, als delictes contra la hisenda pública i al tràfic d'influències), la dreta i els seus mitjans afins van sortir en tromba a dir que el PSOE ja no podia escudar-se en el lawfare. En canvi, jo trobe indicis d'assetjament judicial, perquè, com ja vaig escriure en un text anterior, existeixen punts febles en alguns aspectes de la instrucció del cas (inclosa la presó preventiva dictada contra Cerdán). ¿Més arguments per a negar el lawfare? La petició, per part de fiscalia, de tres anys i nou mesos de presó per a González Amador, parella de Díaz Ayuso, i la investigació a Cristóbal Montoro i el seu despatx Equipo Económico per presumpta corrupció. «¿Veus com els jutges també persegueixen delictes que afecten el PP?», diuen els portaveus de la dreta política i mediàtica. Gent poc avisada pot pensar que tenen raó.

Les coses no són tan simples. La guerra judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. Però deixant a banda les analogies, els jutges no poden fer res pels corruptes quan el lladronici és exagerat. Els corruptes peperos passen a la categoria de xoriços quan se'ls va la mà a l'hora de prendre "gratificacions", o quan posen el seu partit en una situació molt compromesa. Bárcenas, Jaume Matas, Ignacio González o Zaplana se'n van passar. Però l'intent d'instrumentalitzar la justícia queda patent en una conversa famosa entre els dos últims: Vamos a ver, Eduardo. Tenemos el Gobierno, el ministerio de Justicia, no sé qué y tal. Y escucha: tenemos a un juez [Eloy Velasco] que está provisional. Tú lo asciendes. Yo le digo: "A ver, venga usted pacá. ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente? A tomar por el culo a Onteniente y aquí que venga el titular [García-Castellón], que ya me las apañaré con el titular, coño". Arriben a parlar fins i tot d'aconseguir que Manuel Moix siga nomenat cap de la fiscalia anticorrupció. Sería cojonudo, li va dir González a Zaplana. Tenia dots endevinatoris.

 

Dibuix de Luiso García

 
Però acotem el sentit i l'abast del mot anglès lawfare, contracció de law (llei) i warfare (guerra). En realitat és un complot per a enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. També ha rebut la denominació de cop tou. Els promotors intenten accedir il·lícitament al poder de connivència amb els jutges. Xarxes socials i mitjans de comunicació controlats pels impulsors del lawfare també són útils per a desprestigiar adversaris polítics i precipitar la caiguda del govern posat a la diana. La caracterització pot semblar massa extrema si la referim a la situació espanyola, però arreplega els elements essencials de la guerra bruta judicial. Ara bé, convé fer almenys tres precisions. Dir que tota la judicatura està involucrada en l'assetjament és inexacte. Això seria tant com dir que el cent per cent de jutges i fiscals prevarica. Hi ha togats honestos. Tanmateix, l'objectiu del lawfare és factible si participa al complot una part important del poder judicial que incloga els membres dels òrgans superiors de la judicatura, com al cas espanyol. La segona precisió fa referència a l'aparició d'episodis que semblen contradir la realitat del lawfare.

En tota guerra hi ha maniobres de distracció. Durant la Segona Guerra Mundial, es féu creure als alemanys que el desembarcament aliat anava a produir-se en Calais, no en Normandia. Estic quasi convençut que González Amador no entrarà en presó. I el cas Montoro pot quedar en no res si les defenses aconsegueixen que s'anul·le tot l'actuat al·legant indefensió dels seus clients i irregularitats en la instrucció del sumari, que s'ha mantingut secret set anys. Intenten repetir un "Naseiro". Encara més: l'actuació del cap de la fiscalia anticorrupció durant la instrucció, negant diligències essencials a la fiscal que duu el cas, adoben la tesi del lawfare. I la tercera precisió ens remet als conflictes bèl·lics. Tant important és atacar les posicions enemigues com defendre les pròpies. Jutges i fiscals que assetgen presumptament el govern han protagonitzat una extensa llista de favors al PP: desestimació de denúncies, denegació de diligències, arxiu de causes, inaccions conduents a la prescripció... Recordem l'actuació del jutge Hurtado durant la declaració com a testimoni de Rajoy a l'Audiència Nacional pel cas Gürtel. ¡I el jutge García-Castellón!

La conclusió és clara. Si pensem en el lawfare com un tot homogeni i monolític, la cosa no ens quadra. Però si tenim presents les precisions amunt esmentades (existència de jutges imparcials, bé que siguen pocs, les maniobres de distracció i la defensa de gent afí quan té problemes), ens fem una idea exacta de la guerra judicial. Començà en 2010, amb la sentència de l'Estatut de Catalunya, i culminà amb la sentència del procés. (La decisió del TS de no aplicar íntegrament l'amnistia a diversos líders independentistes seria una continuació del lawfare.) Hi hagué una campanya semblant contra Podemos, amb la complicitat del govern de Rajoy —que posà en marxa l'anomenada "policia patriòtica"— i dels mitjans de comunicacions afins, però naufragà als tribunals, que han arxivat més de vint causes contra els morats. (En tot cas, ha tingut èxit; ha ensorrat la representació del grup polític.) També hi ha assetjament judicial contra Mónica Oltra, és evident. Al final, el lawfare, que requereix les complicitats del deep state, els mitjans i els operadors judicials, vol protegir la raó d'estat tal com l'entén el conservadorisme reaccionari.

Amb la denominació que hom vulga (persecució judicial de l'adversari, instrumentalització de la justícia o judicialització de la política), el lawfare manté plena vigència. Com que una part de la judicatura ja té ben lubricat l'engranatge, ara toca atacar Sánchez i el seu govern. I en la guerra val tot. Per tal d'aconseguir esgotar psicològicament Pedro Sánchez, són atacats la seua família i el seu entorn polític més pròxim. Les causes obertes contra la seua dona, el seu germà i el fiscal general de l'Estat són escaramusses del mateix complot. L'allau d'escomeses personals contra el president persegueix que llance la tovallola. Es tracta, ja es veu, de l'objectiu típic de qualsevol cop tou, enderrocar el govern. Els jutges que hi participen creuen obrar rectament, perquè defensen la raó d'estat, la unitat d'Espanya. ¡Lawfare de manual! L'intent secessionista català de 2017 ha esdevingut l'excusa perfecta. De fet, l'acusació més habitual a Sánchez és la d'haver pactat amb separatistes que volen trencar Espanya. Alguns polítics i tertulians de la dreta diran que el fiscal general de l'Estat i l'esposa i el germà de Sánchez podrien ser declarats innocents.

Sí, però la persecució judicial a Álvaro García Ortiz, impulsada pel director del gabinet de Díaz Ayuso, cercava que el fiscal general dimitís. Si la dimissió s'hagués produït, el PP ja hauria obtingut una victòria parcial. Esperem que s'estenga el seny entre els membres de la Sala Segona del Suprem i que vegen que l'assumpte ja ha arribat massa lluny. Miguel Ángel Rodríguez vol que el fiscal vaja p'alante com a venjança pel cas González Amador. Quant a la dona i el germà de Sánchez, l'objectiu és el mateix: que el president llance la tovallola. En definitiva, allò que pretén la dreta i el deep state és un canvi de govern per procediments antidemocràtics. Si els sortís bé la jugada, la podrien repetir en el futur, si és que existís futur democràtic amb governs escorats cap a l'il·liberalisme. ¿Ha desaparegut el lawfare? ¡No! La majoria de jutges és de dreta i d'extrema dreta. Ara no es donen les circumstàncies adients, però cal una reforma radical de la judicatura, hereva del franquisme en molts aspectes. En aquests instants, equiparar justícia amb jutges no acaba de quadrar. I sense justícia imparcial no hi ha democràcia, sinó tirania judicial.

Art made in USA

Hi ha un llibre, Por el bien del imperio, una historia del mundo desde 1945, de Josep Fontana, que paga la pena de llegir, bé que la mampresa s'ha de prendre amb calma, perquè el volum té quasi mil pàgines. En un dels seus capítols, l'autor explica com, al començament de la Guerra Freda, el govern dels USA decidí d'iniciar una campanya de propaganda i una guerra cultural encoberta per a contrarestar l'enorme influència de les avantguardes compromeses europees i les manifestacions culturals de la URSS (música, ballet...). Les accions es realitzaren per sota mà; calia dissimular que darrere estava el govern. Hi intervingué la CIA. Actuava de manera subtil. Molts artistes i intel·lectuals participaren en la guerra cultural. Van rebre beques, subvencions i ajudes de fundacions fictícies darrere de les quals estaven els serveis secrets nord-americans. Impacta la llista de personalitats que, sabent-ho o ignorant-ho, van col·laborar amb la CIA. Karl Jaspers, Bertrand Russell, Benedetto Croce, Tennessee Williams, Robert Montgomery, Arthur Koestler, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie, Duke Ellington... Però hi ha un cas ben cridaner.

La campanya més sorprenent de la CIA estigué relacionada amb els pintors nord-americans. El patrocini de diversos artistes pertanyents al corrent de l'expressionisme abstracte figura entre les grans operacions culturals finançades per l'agència. I va resultar essencial la col·laboració del MoMA de Nova York, el grup grup Time-Life i la galeria de Peggy Guggenheim. Nelson Rockefeller, president del MoMA defensava que l'expressionisme abstracte era l'art americà de la lliure empresa. Els artistes que militaven en aquell corrent no havien rebut molta atenció fins a llavors. Jackson Pollock exposà per primera vegada en 1943 a la galeria Guggenheim —amb la qual firmà un contracte que li permetria de viure molt bé fins a la seua mort prematura. Mark Rothko també va exposar a la Guggenheim en 1945. Ni Pollock ni Rothko van cridar l'atenció de la crítica. Se sol distingir entre l'expressionisme abstracte com a denominació genèrica, en la qual s'inclouen Arshile Gorky i William Baziotes, i l'Action Painting a què van pertànyer Pollock, Franz Kline o Willem de Kooning. Com ja s'ha dit, no suscitaven l'entusiasme dels crítics d'art.

Però s'inicià una campanya per a difondre la seua obra. S'aconseguí que els museus, depenents majorment del patrocini privat, compraren quadres dels expressionistes abstractes i els exhibiren per tot el món, ara organitzant-ne exposicions, ara fent-ne préstecs, tot finançat per la CIA. En l'operació, que aconseguí crear un estat d'opinió favorable, fou essencial el paper del MoMA. El fundador, Alfred Berr, convencé els directius de Time-Life que canviaren la política editorial del grup respecte al "nou art". El 8 d'agost de 1949, un reportatge publicat a les pàgines centrals de Life duia com a títol "¿És aquest [Jackson Pollock] el pintor nord-americà viu més gran?" Aquell reportatge va proporcionar a Pollock una gran popularitat i un enorme augment de la cotització de les seues obres. La mateixa sort tingueren Arshile Gorky, Franz Kline i Willem de Kooning. Les seues pintures costaven una fortuna. «L'expressionisme abstracte l'hem inventat nosaltres per a contrarestar el realisme socialista», va dir un agent de la CIA —cosa ben falsa, perquè Pollock i els companys de tendència ja pintaven de la mateixa manera quan encara no els feia cas ningú.

 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, obres d'Arshile Gorky, Mark Rothko,

Willem de Kooning i Jackson Pollock

Però la CIA aconseguí certament que les pintures dels artistes del moviment foren considerades obres extraordinàries i que no faltaren en cap museu prestigiós del món. Altre aconseguiment fou traslladar el centre de gravetat de l'art d'avantguarda als tallers i les institucions dels EUA. La tècnica de l'Action Painting consisteix a esguitar de pintura barrejada amb resina sintètica la superfície d'un llenç normalment estès al terra. Es pot esguitar de diverses maneres: deixant que la pintura gotege des d'un pot amb el cul foradat, vessant-la, projectant-la amb una xeringa, sacsejant pinzells... ¿Resultat? Cadascú jutjarà. L'obra de Mark Rothko és distinta. A partir dels anys cinquanta, començà a utilitzar la tècnica color field painting. Pintava grans quadres amb capes fines de color. Les seues composicions més característiques eren dos —de vegades tres— rectangles de color uniforme (roig, groc, granat, taronja, morat, blau, verd, blanc...), juxtaposats i amb vores desdibuixades per veladures. Segons alguns crítics, els camps rectangulars de color semblen flotar sobre el llenç i susciten experiències místiques. Mmm. Misticisme made in USA.

¿País d'idiotes?

Matí del dimarts dia 26. Tertúlia en TVE. Es debat la responsabilitat política dels incendis del nord-oest. Sarah Santaolalla intervé: El problema de esta gente es que los datos no ayudan, no ayudan a su relato, ayudan a la mentira, ayudan a un país desinformado, ayudan a un país de idiotas. Alguno todavía les creerá, porque hay que ser muy idiota o tener muy poca información para seguir creyéndote al Partido Popular y a Vox. El mateix dia, en altra tertúlia de la cadena pública, Santaolalla rebla anomenant inútils mentals els dirigents del PP. ¿Eren inapropiades aquestes paraules? ¿Va prendre per idiotes els votants de la dreta? La primera pregunta és prou fàcil de contestar. Com explicava el sociòleg Pierre Bourdieu, el bon o mal gust està íntimament relacionat amb la classe social. Efectivament no és de bon gust amollar certes expressions en un context formal. Ara bé, si canals televisius públics i privats conviden Santaolalla a llurs tertúlies serà per una bona raó. Sembla que el seu llenguatge fervent i planer connecta amb un sector de l'audiència; a molta gent d'esquerra deu encantar-li que algú titlle d'idiotes els votants de dretes.

Anem a la segona pregunta. ¿Realment deixà anar que tots els votants del PP i Vox són idiotes? L'anàlisi del discurs de Santaolalla és inapel·lable; el mot 'votants' no hi apareix. Semblà titllar d'idiota o ignorant, això sí, a qui es crega el que conta la dreta. Però això és altre tema; no tots els qui voten al PP i Vox es creuen les seues boles. Dir, com van dir els líders del PP, que Sarah Santaolalla anomenà idiotes onze milions d'espanyols és donar-se per al·ludits. Que se senten al·ludits els dirigents no té sentit; suposat que mentisquen, el falsari sap que allò que engega no és veritat. Quant als destinataris de les boles, ¿com saben els caps del PP quines coses es creuen o es deixen de creure els qui voten a la dreta? En realitat, trobe més desencertada l'altra frase de Santaolalla: «Els dirigents del PP són uns inútils mentals.» I no em referisc a l'ànim d'insultar o menysprear l'adversari. La frase està en sintonia amb altres semblants. Es repeteix molt, posem per cas, que Díaz Ayuso és una ximpleta. La mania de subestimar l'oponent no sol dur enlloc.

Per les xarxes socials també circulen frases com aquestes: «No hi ha res més obtús que un obrer de dretes», «Els pensionistes que voten al PP no voldran que els pugen la seua pensió»... N'hi ha inclús surrealistes: «Si els espanyols fórem negres, votaríem al Ku Klux Klan.» La sociologia ha explicat a bastament que la racionalitat té poc a veure amb la política. Molt sovint, les emocions són prou més determinants que els interessos a l'hora de votar. L'al·lusió de Santaolalla a un país d'idiotes no està lluny d'una percepció errònia de la realitat social. I el que és pitjor: gent d'esquerra cau en l'error. A tots els xativins ens motejaven d'idiotes per votar a Rus. Però dit açò, cal rebutjar el seguit d'improperis rebut per la tertuliana arran de les seues paraules una mica embrollades. Jaime de los Santos, diputat i membre de l'executiva del PP, apel·là a l'odi, el masclisme i l'insult. Féu servir, per a referir-se a Santaolalla, uns termes despectius i carregats de connotacions sexuals negatives; insinuà que és una prostituta captada amb diners públics.

Aquesta reacció excedí els límits del debat polític civilitzat. Intentà escampar fang. El diputat no aspirava a debatre idees, sinó a degradar una oponent i a perpetuar uns estereotips inacceptables i una violència simbòlica nociva per a la convivència democràtica. En realitat, el PP mai no ha tingut clar quin és el paper del polític amb responsabilitat institucional. Recorde una anècdota esdevinguda a Xàtiva en agost de 2014. Rus no acudia a la nit d'albaes. «¡No! No pense anar. Un any tinguérem un retard de mitja hora. Arribàrem allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» Quan un periodista intentà llevar importància als xiulets, Rus contestà: «Sí que en té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec.» Però ell mai no havia procedit en conseqüència. La seua actitud recordava la llei de l’embut; havia menyspreat sovint ciutadans corrents que no volien veure's assenyalats. Molts recordaran les expressions ofensives de l'exalcalde (burros, gilipolles). Es pot al·legar que Rus a penes té estudis, però Jaime de los Santos és llicenciat en història de l'art i novel·lista. No s'hauria de dir idiota a ningú, però alguns s'ho guanyen a pols.

(publicat a Levante-EMV, el 06/09/2025)

Independència del Fiscal General de l'Estat

Ateses les notícies d'actualitat, es discuteix si el titular de la Fiscalia General de l'Estat és o no és independent. Crec que el centre del debat és erroni. Quan es posa en qüestió la independència dels jutges es comet el mateix error. Són independents, perquè ningú no els pot remoure de la seua plaça. Poden emetre el vot que vulguen, quan formen part d'una sala, o prendre la decisió que creguen més escaient, en la solitud del seu despatx, perquè saben que ningú no podrà llevar-los la plaça siga quin siga el sentit de les seues resolucions. El Fiscal General de l'Estat és designat pel govern de torn, però és independent. Un cop nomenat, és inamovible, no pot ser destituït. Això és garantia que no rebrà represàlies si adopta alguna decisió que vaja en contra dels interessos del govern que l'ha nomenat. Ho veiem aquests dies. El fiscal general Álvaro García Ortiz està pendent de vista oral i molts es pregunten per què no és destituït, o suspès pel TS. Perquè no es pot. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix o no. Per tant, el centre del debat ha de ser si jutges i fiscals són imparcials. La imparcialitat és una cosa distinta de la independència.

La imparcialitat significa aplicar la llei de manera objectiva, sense deixar-se arrossegar per idees polítiques o religioses, ni per animositats o favoritismes, ni per interessos personals. ¿Els jutges i els fiscals són imparcials? ¡En general, no! Ho comprovàrem en el passat, amb fiscals generals nomenats per governs del PP. ¿Era imparcial Consuelo Madrigal? ¡Ha! I en el present existeixen dubtes raonables sobre la imparcialitat d'Alejandro Luzón, fiscal cap anticorrupció, que ha posat tota classe d'obstacles a la fiscal que duu el cas Montoro. I anem a la pregunta del milió: ¿és imparcial García Ortiz? No sé, però concita l'animadversió de la dreta des del minut zero. En ser proposat pel govern de Pedro Sánchez, un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora refusà la idoneïtat d'Álvaro García Ortiz en contra de la tradició, segons la qual només calia comprovar si el candidat complia els requisits que marca la llei. Era la primera vegada que passava això. Que el FGE instés els fiscals del "procés" a informar favorablement l'aplicació de l'amnistia a tots els condemnats, sense entrar en valoracions polítiques, enfurí la cúpula judicial.

Des de llavors, els seus membres li la tenen jurada al fiscal general, la qual cosa no haurà passat desapercebuda a MAR (Miguel Ángel Rodríguez, director de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso). En realitat, el fiscal general desentona. García Ortiz estigué afiliat a la Unió Progressista de Fiscals —n'arribà a ser el portaveu. El FGE molesta en un sistema judicial controlat per magistrats i fiscals ultraconservadors. (També desentona, des de fa poc, el Tribunal Constitucional, encara que no forme part de la judicatura.) Atès el funcionament jeràrquic del ministeri fiscal, García Ortiz pot donar instruccions als seus subordinats. És allò que va fer quan es promulgà la Llei d'Amnistia. Per tant, és una peça a batre en el context de la guerra bruta judicial contra el govern de Pedro Sánchez. I en aqueix context, desmentir la bola llançada per MAR sobre el frau confés del promès de Díaz Ayuso i defendre l'autonomia de la fiscalia de Madrid que duu el cas li han costat a García Ortiz un processament que pot acabar malament. Tornem al principi. El FGE és independent, però parlar de la imparcialitat de molts jutges resulta certament una broma pesada.

 

 Vinyeta de Ferran Martín

Odi i deshumanització

Sembla que l'amenaça i el insult de gros calibre s'han normalitzat en un dels camps de l'espectre polític i, de retop, en una part de la societat. Díaz Ayuso inaugurà el costum de dir-li a Pedro Sánchez fill de puta, me gusta la fruta segons la traducció de la presidenta de la Comunitat de Madrid. L'acudit va fer fortuna i s'ha imprès inclús en samarretes. Però la cosa ha anat a més. En algunes festes populars, grups de persones s'han dedicat a corejar ¡Pedro Sánchez, hijo de puta! Els líders del PP no ho condemnen. En una galeria de tir, un individu disparava contra una diana en què havia enganxat una fotografia del president del govern. Després va distribuir per xarxes socials un vídeo del fet. Al carrer Ferraz de Madrid, un grup d'extremistes penjà un ninot que representava Pedro Sánchez. Li han plogut amenaces de mort i una col·lecció d'insults —greus alguns d'ells. La tirallonga és interminable: felón, corrupto, caudillista, débil, ególatra, cobarde, déspota, adanista, incompetente, idiota, sectario, irresponsable, golpista, autoritario, frívolo, dictador, populista, tramposo, sinvergüenza, inmoral, deslelal, mentiroso compulsivo, capullo, incapaz, traidor, trilero, cretino... Poco lo insultan, diu Abascal. Són particularment rebutjables algunes expressions que es dirigeixen al president. Saldrás del país en el maletero de un coche. Sánchez, hijo de puta, a todo cerdo le llega su San Martín. Que te vote Chapote. ¿De qué prostíbulos vienes? Si dejas Moncloa, lo más seguro es que vayas esposado. Acabarás en la cárcel... Dreta i extrema dreta volen deshumanitzar Sánchez. L'han acusat de trencar Espanya, de matoneria, d'incendiari... Molts d'aquests insults i invectives han estat pronunciats per líders del PP i Vox. Evidentment, la insistència i la difusió acaben calant una part significativa de l'opinió pública. Molta gent troba que insultar i amenaçar és una cosa normal i natural. Els més extremistes passen de les paraules a l'acció. No ens pot estranyar que Pedro Sánchez no puga assistir a alguns actes públics a l'aire lliure. Jo al·lucine. No recorde que cap president de govern del període democràtic haja estat diana de tanta ràbia i tantes infàmies. Sánchez podrà agradar més o menys, però no es mereix aquesta pluja d'improperis. La pràctica totalitat d'imputacions és fal·laç. Es transmet la impressió que tothom abomina el president. ¡Ni de bon tros! Molts ciutadans, amb sentit de civilitat i educació, rebutgem completament aquesta estratègia de l'odi i la deshumanització. A mi em pot caure mal algun líder de la dreta —Aznar, per exemple—, però no se m'acudiria mai desitjar-li la mort o dir-li fill de puta. La dreta juga amb avantatge; sap que jo i moltes altres persones mai no corejarem en una concentració «Feijóo, fill de puta». Encara que... Alguna vegada m'he preguntat si no caldria replantejar-nos-ho, perquè la dreta prove la medicina. Però recapacite i em dic que no hem de caure al parany. Això voldrien els reaccionaris. Ni els socialdemòcrates ni l'esquerra radical postulen la deshumanització de ningú.

Com la boxa

La dreta intenta convertir el tauler polític en un quadrilàter de boxa, en què es desenvolupen els successius assalts. Ara tocaven els incendis del nord-oest peninsular. En una situació de normalitat democràtica, un dels púgils hauria quedat fora de combat per knock-out (KO). Em referisc al fet que diversos governs autonòmics del PP, titulars de les competències en matèria d'emergències, l'han espifiada. Però han aconseguit d'alçar-se abans dels deu segons, que no sé qui els haurà comptat; en un combat de boxa hi ha àrbitre, però a la lluita política... És molt freqüent, en el ring, que un dels púgils s'oblide de l’uppercut i el ganxo i s'agarre a l'adversari fins que l'àrbitre els separe, però no hi ha àrbitre al tauler polític. Allò que més s'assembla a un jutge de boxa és el moderador d'un debat. A les tertúlies i els debats polítics no sovintegen els moderadors imparcials. Per tant, el tertulià amb argumentari més inconsistent —en aquest assumpte dels incendis, el representant de la dreta mediàtica o política— intenta embolicar el debat amb tota mena de fal·làcies, murrieries i estratagemes, la d'agarrar-se a l'adversari —dialècticament, és clar— entre les més habituals. S'arriba a un punt en què els espectadors no entenen res, perquè els tertulians parlen tots alhora. Moltes persones acaben desconnectant. Aquest és l'objectiu de la dreta, que no s'entenga res amb tant de soroll. Ha evitat el knock-out i és possible fins i tot que acabe guanyant per punts, cosa no del tot improbable.