Dissabte per a reflexionar

Aquest dissabte se celebra el Dia Internacional de la Dona, que brinda l'ocasió de reflexionar sobre l'avanç de la igualtat a casa nostra. Des de 2023, Espanya és el quart estat de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones. Segons l'informe de 2024 de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Espanya només té per davant Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Són bones notícies. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava les diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Sols Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començà a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. Les coses no rutllen igual a nivell mundial; l'Estat espanyol ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, es troba entre els vint estats més igualitaris del món.

La Plana, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega o Islàndia— del que crèiem. Quant als estats pitjor situats en l'índex de 2023, República Democràtica del Congo, Pakistan i Afganistan, país amb major bretxa de gènere del planeta, eren els últims. (En l'informe de l'EIGE, Romania és l'estat de la UE amb més desigualtat de gènere.) En fi, les dades hispanes referents a igualtat són positives, però no podem dir el mateix de la taxa de violència masclista; en 2023, n'hi hagué 194.658 víctimes, 533 cada dia, un augment del 10% respecte de l'any 2022 —les xifres són la punta de l'iceberg, perquè només inclouen dones que van denunciar. Al País Valencià, la taxa de víctimes de violència de gènere és superior a la mitjana estatal. Aquest és el rerefons de notícies sobre personatges com Errejón o Monedero. «Mai no m'ho hagués imaginat», diria molta gent, tan bon punt va saber que els dos polítics d'esquerra són uns presumptes assetjadors masclistes.

No devem donar res per descomptat —que els homes d'esquerra són aliens al patriarcat, posem per cas. El masclisme és transversal i no fa distinció de classe social, creença, militància política o nivell cultural. Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es casà als 34 anys amb Leonor, que només en tenia 15. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. Pablo Picasso, un misogin, sempre fou infidel a les seues parelles, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria definitiva. Per això, sospite de qui afirma: «Jo no sóc masclista.» He citat celebritats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que no tenien un procedir decorós. Els misògins també pul·lulen dins la política. Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra, «Mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», recorde el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.»

¿I a Xàtiva? ¿Existeixen en el nostre entorn immediat mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar. Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense en persones com Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que volen una dona que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Poeta i compositor anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. ¿És possible que existisquen a Xàtiva exemplars d'aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública? ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts a l'escola? «D'això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa si està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2025)

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.