Llegia un article de Josep Miralles a Levante-EMV titulat "La retirada de la creu del passeig de Ribalta ens fa més demòcrates?" Vaja per davant que desconec els antecedents d'aqueix element que s'enlairava en un espai públic de Castelló. Conteste, per tant, arriscant-me a l'error. Jo crec que la retirada no ens fa personalment ni més demòcrates ni menys; l'assumpte té poc a veure amb la democràcia i més amb la memòria de les víctimes del franquisme i el dolor dels seus pròxims. De fet, l'articulista diu que la creu havia estat manipulada per la dictadura, l'Església i, finalment, per l'actual ultradreta. Això sí, llevar una peça esdevinguda símbol feixista millora molt l'espai públic des del punt de vista democràtic. ¿És més bonica una camisa de diumenge sense sets ni llànties? Hi ha preguntes que es contesten soles. A més, un vestit brut o tacat diu molt del seu propietari. A mi m'interessa destacar, però, altre vessant de la retirada. Miralles afirma que la creu era un símbol d'amor i pau. Mmm. Això és una afirmació molt discutible.
En nom de la creu —o de la mitja lluna, tant és— s'han comès innombrables atrocitats al llarg dels segles. El nostre és un estat aconfessional, segons diuen. Tanmateix s'ha de tolerar que hi haja pertot arreu múltiples símbols d'amor i pau. Són moltes les ciutats presidides per una creu, un santcrist o una marededeu que s'enlairen sobre un turó. A Xàtiva, sense anar massa lluny, tenim una creu de ferro col·locada al cim del Vernisa, que es veu des de molts punts de la ciutat. Jo, que sóc descregut, assumisc la situació, ja que, efectivament, el cristianisme forma part de les nostres arrels culturals. Però em crida l'atenció que una persona de seny es puga ofendre, o sentir-se sorpresa, per la retirada d'algun d'aqueixos elements religiosos. ¡Serà perquè hi ha pocs a la pell de brau! ¡Per no parlar de betlems durant el Nadal, i processons al llarg de l'any! En el fons, tot es deu a la influència de l'Església Catòlica, que encara és omnipresent a la nostra vida social. Per això, entre altres motius, es produeixen escarafalls en episodis com el de Castelló.
Llevar una creu no ens fa més o menys demòcrates, però tampoc no és una mesura extravagant. És més, haurà reconfortat algunes persones. Miralles també afirmava que se'ns vol imposar una veritat oficial des del poder, ocupat per l'esquerra. La dreta, instal·lada inclús quan no governa, també imposa la seua veritat oficial des de fa vuitanta anys. I els episodis repressius recents —a independentistes o rapers—, tenen més a veure amb jutges conservadors que amb el legislatiu o l'executiu d'esquerres. Jo estic en contra de les veritats oficials; crec que la història posa cadascú, efectivament, al seu lloc. Ara bé, mentrestant, no està de més que la llei prohibisca certes coses, com es fa a països democràtics —Alemanya, per exemple— on són il·legals les nomenclatures urbanes vinculades al nazisme, l'existència de partits defensors del totalitarisme, l'exhibició pública de símbols nazis... Hi ha situacions que es perceben bé sense necessitat de prendre cap perspectiva històrica. A casa nostra, però, la dictadura fou amnistiada. Encara queda molt franquisme sociològic. (I no al·ludisc Josep Miralles, que es vindica com a represaliat pel règim franquista.)
Per últim, voldria dir que la tolerància amb els grups ultramuntans que es posen a resar davant d'una clínica, per a coaccionar dones que hi acudeixen a avortar i professionals que les atenen, em sembla absolutament rebutjable. No sé si s'ha d'evitar per llei —crec que és l'únic recurs admissible en un estat de dret— o per altres mitjans, però no s'ha de permetre violentar a ningú. Altrament, s'obriria la veda. Cada grup que tinga les seues idees o unes creences particulars es veuria autoritzat a coaccionar els col·lectius d'idees contràries. Seria la guerra total. El debat d'idees sense coaccions ni violència de cap tipus, pilar bàsic de la democràcia, ha de prevaler sobre qualsevol altra consideració. I defendre açò no és de dretes ni d'esquerres. És simplement l'única manera eficaç de garantir la pau social. Tothom sap que les llibertats i els drets que consagra la Constitució no són absoluts. Acaben on comença el bé comú o l'interès general.
En nom de la creu —o de la mitja lluna, tant és— s'han comès innombrables atrocitats al llarg dels segles. El nostre és un estat aconfessional, segons diuen. Tanmateix s'ha de tolerar que hi haja pertot arreu múltiples símbols d'amor i pau. Són moltes les ciutats presidides per una creu, un santcrist o una marededeu que s'enlairen sobre un turó. A Xàtiva, sense anar massa lluny, tenim una creu de ferro col·locada al cim del Vernisa, que es veu des de molts punts de la ciutat. Jo, que sóc descregut, assumisc la situació, ja que, efectivament, el cristianisme forma part de les nostres arrels culturals. Però em crida l'atenció que una persona de seny es puga ofendre, o sentir-se sorpresa, per la retirada d'algun d'aqueixos elements religiosos. ¡Serà perquè hi ha pocs a la pell de brau! ¡Per no parlar de betlems durant el Nadal, i processons al llarg de l'any! En el fons, tot es deu a la influència de l'Església Catòlica, que encara és omnipresent a la nostra vida social. Per això, entre altres motius, es produeixen escarafalls en episodis com el de Castelló.
Llevar una creu no ens fa més o menys demòcrates, però tampoc no és una mesura extravagant. És més, haurà reconfortat algunes persones. Miralles també afirmava que se'ns vol imposar una veritat oficial des del poder, ocupat per l'esquerra. La dreta, instal·lada inclús quan no governa, també imposa la seua veritat oficial des de fa vuitanta anys. I els episodis repressius recents —a independentistes o rapers—, tenen més a veure amb jutges conservadors que amb el legislatiu o l'executiu d'esquerres. Jo estic en contra de les veritats oficials; crec que la història posa cadascú, efectivament, al seu lloc. Ara bé, mentrestant, no està de més que la llei prohibisca certes coses, com es fa a països democràtics —Alemanya, per exemple— on són il·legals les nomenclatures urbanes vinculades al nazisme, l'existència de partits defensors del totalitarisme, l'exhibició pública de símbols nazis... Hi ha situacions que es perceben bé sense necessitat de prendre cap perspectiva històrica. A casa nostra, però, la dictadura fou amnistiada. Encara queda molt franquisme sociològic. (I no al·ludisc Josep Miralles, que es vindica com a represaliat pel règim franquista.)
Per últim, voldria dir que la tolerància amb els grups ultramuntans que es posen a resar davant d'una clínica, per a coaccionar dones que hi acudeixen a avortar i professionals que les atenen, em sembla absolutament rebutjable. No sé si s'ha d'evitar per llei —crec que és l'únic recurs admissible en un estat de dret— o per altres mitjans, però no s'ha de permetre violentar a ningú. Altrament, s'obriria la veda. Cada grup que tinga les seues idees o unes creences particulars es veuria autoritzat a coaccionar els col·lectius d'idees contràries. Seria la guerra total. El debat d'idees sense coaccions ni violència de cap tipus, pilar bàsic de la democràcia, ha de prevaler sobre qualsevol altra consideració. I defendre açò no és de dretes ni d'esquerres. És simplement l'única manera eficaç de garantir la pau social. Tothom sap que les llibertats i els drets que consagra la Constitució no són absoluts. Acaben on comença el bé comú o l'interès general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada