dissabte, 10 de juny de 2017

El protestantisme a Xàtiva (i II)

En 1871, un "colportor" celebrà un acte als locals republicans de Xàtiva. En 1891, el pastor Francesc Albricias i l'encara jove Blasco Ibáñez participaren en un míting a la ciutat. En 1894, el baptista Eric Anderson Lunnd (nascut a Suècia) inaugurà l'església d'Alcàsser, intervenint al costat d'altre suec, Karl August Haglund, i Vicent Mateu, que parlà en valencià. També predicà per les nostres terres (València, Sumacàrcer, Burjassot, Carlet, Dénia) un tercer pastor suec, Johan E. Uhr Kos. Tant Haglund com Uhr moririen a València. Estan soterrats a la zona civil del cementiri del cap i casal. Des de l'aparició dels primers nuclis valencians de cristians reformats, començaren a sovintejar les mostres d'intolerància promogudes per integristes catòlics. El 1875, l’arxipreste de Villena ordenà la clausura temporal del cementiri, perquè s'hi havia soterrat un protestant, fet que el rector considerà una profanació que obligava a soterrar els catòlics en altre indret. El batlle, instigat pel clergue, n'ordenà l'exhumació i l'enterrament en un camp particular.

En Alginet, un protestant que no s'havia descobert davant del viàtic fou condemnat a multa i presó. Les pedrades, fins i tot a xiquets, els crits, els insults i la crema de paradetes amb bíblies estaven a l'ordre del dia. En una població mallorquina, un grup de manifestants, al crit de «¡Moren els protestants!», intentà saquejar l'església i assaltar el domicili del pastor. L'any 1878, El Mercantil Valenciano, a propòsit d'aquests fets, sortí en defensa dels protestants. A Xàtiva, també hi hagué mostres d'intolerància. Els més majors conten com els rectors els volien prendre els xiquets, per a ensenyar-los forçadament la doctrina catòlica. «¡Que venen els dimonis!», cridava alguna gent quan veia entrar els protestants al seu lloc de culte. En 1929, unes beates d'Alcàsser aconseguiren que l'amo d'un forn engegués al carrer un empleat baptista, per haver vetllat les despulles d'una jove, també baptista, i haver portat a coll el seu taüt junt amb altres. A pesar d'incidents com aquests, continuà la fundació de noves comunitats protestants.

En 1923, a partir d'un nucli format per les famílies de Ramon Arnau, de Canals, i Sanchis-Esplugues, de Navarrés, es fundà l'església de Xàtiva, dirigida durant sis anys per Antoni Esteve. N'havia estat promotor Vicent Mateu, mort el 1914. Malgrat l'absència de documentació, hom sospita que l'església xativina ja estava constituïda a finals del segle XIX. L'obra reformadora arribà també a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere, Carlet, Catarroja. En octubre de 1931, se celebrà un acte al Gran Teatre de Xàtiva en què intervingueren davant 400 persones dos oradors protestants. Llavors, l'església reformada local tenia uns 45 membres. Amb l'esclat de la Guerra Civil, nombrosos protestants, molts d'ells pastors, foren afusellats en zones franquistes. Un cop acabat el conflicte, es prohibí la celebració de cultes. Foren clausurades les capelles evangèliques. Hi hagué execucions. Es produïren robatoris en temples i locals. Les escoles foren tancades. Molts membres de comunitats evangèliques hagueren de marxar a l'exili.

En 1945, la xativina, amb uns 50 membres, demanà d'obrir una capella al carrer Roca. (La sol·licitud estava firmada per Vicent Francés, de Sumacàrcer, futur dirigent de la Convenció Baptista Espanyola.) Fins aleshores, els baptistes es reunien en domicilis particulars. El permís s'atorgà en 1946. El governador civil advertia al batlle que devia vigilar l'exacte compliment de l'autorització, dándome cuenta si observare alguna infracción. En 1948, el missioner nord-americà John David Hughey, de la Convenció Baptista Meridional dels Estats Units, trameté un escrit al ministre de Governació en què pregava que les esglésies de València i Xàtiva pogueren celebrar llurs cultes amb normalitat. Ramon López Juan, de Monòver, era el pastor de Xàtiva. Tanmateix, en 1949, l'Ajuntament xativí va rebre un escrit de denúncia firmat per dos veïns, Pascual Moscardó Bravo i Francisco Saez Francés. Els protestants eren acusats de celebrar, amb l'excusa del culte religiós, reunions clandestines de caire polític en què es criticava el règim franquista. L'Ajuntament decretà la clausura de la capella (llavors situada al carrer Roca). L'acta de clausura duia les firmes del cap de la policia local, Francisco González, i dos testimonis, Antonio Lluch i Manuel Sanz.

És possible que militants de partits que havien donat suport a la República es convertiren a la fe reformada com a forma de mantenir una oposició encoberta a la dictadura. Ara bé, com aquesta desitjava ser reconeguda pel govern nord-americà, la capella fou autoritzada a obrir les portes de nou, aquesta vegada al carrer Sant Vicent. En 1954, la guàrdia civil de la caserna local, que comandava el capità Isabelino Cáceres, va interrompre la celebració d'uns batejos per immersió al riu Albaida. S'imposaren vàries multes pecuniàries. Cinc persones, el pastor entre elles, multat amb 10.000 pessetes, es negaren a pagar. Les cinc foren condemnades a pena de reclusió, que compliren a la presó situada en plaça Espanyoleto, on ara és l'ambulatori. L'acció del govern nord-americà aconseguí de relaxar la pressió contra els protestants. Això no obstant, aquests no podien exercir funció o càrrec públic. En 1965, la Convenció Baptista d'Espanya se celebraria a Xàtiva. En 1966, Marcelino Huidobro substituí com a pastor Josep Cardona Gregori. Huidobro dirigiria l'església baptista de Xàtiva durant més de vint anys. Als primers noranta fou rellevat per Elies Nofuentes, que també exercí durant dues dècades. L'actual pastor és Miguel Fernández.

Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i viles veïnes —Canals, Navarrés, Quesa, la Pobla Llarga— pertanyen a la denominació evangèlica baptista, que té uns 250 seguidors a la nostra ciutat —un miler si es comptabilitzen els no assidus al culte. A Xàtiva també hi ha tres grups pentecostals, molt petits, formats per gent d'ètnia gitana i immigrants hispanoamericans. El primer lloc de culte dels baptistes xativins havia estat a la plaça Urios. Després vindrien els dels carrers Canonge Cebrià, Roca i Sant Vicent. Finalment s'instal·larien al seu emplaçament actual del carrer Argenteria. (Durant un temps, a inicis dels setanta, un grup de persones, encapçalades per les famílies Carrasco i Sanchis, se separarien de la comunitat baptista i marxarien a un baix del carrer Benefactor Tudela, però acabarien tornant a l'església comuna.) En 1972, es fundà l'escola infantil Betània. També es creà la llar d'ancians de la Corona de l'Estrella.

Durant el primer gran despertar de la reforma protestant, a partir del segle XVII, l'evangelisme baptista experimentà un impuls enorme, sobretot als Estats Units, on és la confessió majoritària. En canvi, els reformats autòctons, ciutadans en plenitud de drets gràcies a l'actual sistema democràtic, arrossegaren fins als anys setanta del segle passat una llarga història de refús i persecució. Els punts àlgids de l'arbitrarietat s'assoliren durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Fins i tot ara, la igualtat de totes les confessions religioses davant la llei és més teòrica que real; el catolicisme dominant encara continua gaudint de múltiples privilegis, malgrat la pretesa aconfessionalitat de l'Estat espanyol. No està mal recordar aquestes coses ara que els bisbes catòlics reivindiquen la llibertat. En fi, cal suposar que les comunitats protestants de Xàtiva i la seua rodalia celebraran com cal el cinc-cents aniversari de la Reforma.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)

2 comentaris:

Toni Cucarella ha dit...

Tinc pendent la compra i la lectura dels llibres d'Isaïes i de Carod-Rovira. Però sobre la sospita que a Xàtiva devia haver ja alguna comunitat evangèlica a finals del XIX, el testimoni oral de la meua família explica que a la mort de la meua besàvia Antònia Gil, s'afanyaren a batejar els seus fills (5 i 3 anys) perquè no estaven batejats.

Ximo ha dit...

Un indici més del que dic al meu text. El problema és la manca de documentació per culpa dels assalts, robatoris i l'assetjament de què eren objecte les comunitats evangèliques. La mare d'Isaïes fou una de les persones que estigueren tancades a la presó de plaça Espanyoleto.