dissabte, 24 de juny del 2017

Ferides que encara couen

La setmana passada se celebrà al convent de Sant Domènec un congrés titulat "Urbicidi, la destrucció de la ciutat per la violència humana". En una de les sessions, Paco Cerdà, periodista de Levante-EMV, i Herminio Gómez, director del Museo Batalla de Almansa, mantingueren una conversa molt interessant. Cal reconèixer el to, allunyat de qualsevol partidisme, que adoptà Herminio en les seues intervencions. Digué coses que, malgrat la seua obvietat, se solen oblidar. Els habitants d'Almansa a primeries del segle XVIII —unes 3.600 persones, homes i dones majoritàriament analfabets i dedicats a les feines del camp— no van tenir protagonisme directe en els fets esdevinguts davant la seua vila en abril de 1707. No degueren entendre res del que passava al seu voltant. Fins i tot haurien tingut dificultats per a respondre una pregunta senzilla: «¿Amb quin bàndol simpatitzeu?» És probable que hagueren contestat d'acord amb allò que els hagués dit el rector des de la trona. L'exèrcit austriacista estava format per soldats portuguesos, britànics, holandesos i hugonots francesos. El filipista comptava amb francesos i castellans.

Els uns van sortir de Madrid. Els altres, d'Alacant. Es trobaren en Almansa, però l'atzar podria haver-los enfrontat en Hellín o Chinchilla. La contesa tingué conseqüències ben dolentes per als almanseños: robatori de collites i ramats, assaltaments a cases i molins. Calgué mantenir durant uns dies l'exèrcit filipista, ço és, subministrar-li queviures i allotjament. En acabar la batalla, moltes cases de la vila esdevingueren hospitals de campanya. Les terres del terme van quedar sembrades de cadàvers —d'homes i animals— i els pous, enverinats. La batalla deixà a les llars de la població un reguitzell de pobresa i morts per fam. Ara bé, més enllà de tots aquests efectes col·laterals, l'esdeveniment fou aliè als habitants de la veïna ciutat castellana. En realitat, quan diem que el mal ve d'Almansa, els valencians no ens referim tant a un punt geogràfic concret com al moment transcendental que marca un abans i un després en la nostra història. Els actuals veïns d'Almansa volen convertir l'escenari i les petjades de l'episodi bèl·lic en un gran conjunt museístic, comparable als de Waterloo, Verdun o Caen, que atraga nombrosos visitants.

Herminio va dir que aquests museus s'han de dissenyar a partir de plantejaments científics. Han de restar al marge de qualsevol partidisme i han de servir per a suscitar preguntes i respostes. El museu d'Almansa i la recreació anual de la batalla han esdevingut factors de desenvolupament local. Paco Cerdà va plantejar un interrogant: «¿Xàtiva podria tenir un museu semblant?» No és impossible, però ho veig prou complicat. Una anècdota que contà Herminio, referida al Born de Barcelona, dóna pistes. Cuando escuché en un audiovisual aquello de la heroica resistencia catalana ante los brutales atacantes franceses y castellanos, decidí que no me verían más por allí, sentencià. I és que una ciutat que ha patit urbicidi difícilment pot ser neutral. A diferència dels almanseños, els xativins de 1707 —els besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall demostra que la ferida encara cou.

Crear un museu dedicat a la crema de Xàtiva seria complicat per diverses raons. Els valencians no hem recuperat les institucions forals. Continuem patint discriminació lingüística i marginació política. La dreta valenciana, que durant la renaixença encara s'hi sentia concernida, renega ara de la desfeta. El desgreuge pels efectes de la derrota de 1707 només és reivindicat per l'esquerra. Per altra banda, l'escassetat de peces arqueològiques i artístiques només donaria per a un centre d'interpretació. El veritable museu seria l'espai urbà, en què es podria consolidar el costum de realitzar recreacions històriques. ¿Seria imparcial, el centre d'interpretació? És difícil demanar neutralitat als néts de les víctimes. Les al·lusions als botxins sanguinaris —que, ves per on, van ser francesos i castellans— serien inevitables, amb la consegüent acusació de partidisme nacionalista. Finalment, no crec que vingueren massa castellans a visitar el centre. A tot estirar, atrauríem visitants de contrades que van patir en 1707 la mateixa dissort que Xàtiva. Ignore si un museu dedicat a la crema de la nostra ciutat seria, per tant, factor de desenvolupament local.

(publicat a Levante-EMV, el 24/06/2017)

2 comentaris:

Pau Àlvarez ha dit...

Si a Almansa, que com dius a l'article, va ser escenari casual de la batalla pot traure-li rèdit cultural i històric, com no ha de ser Xàtiva capaç de bastir una proposta cultural, festiva i turística al voltant de la crema, un fet que va marcar la seua història i la del Regne de València. Un fet a escala europea, èpic, teatralitzable, que està viu a la memòria del poble i que fins i tot serveix per anomenar els habitants de la ciutat. Un magnific centre d'interpretació seria possible, i el museu viu hauria de ser la ciutat. Explicar la història local per explicar la del món i reivindicar un cert orgull ciutada. Si no ho hem fet ja (els socarrats i els valencians) és per la nostra absoluta falta d'autoestima. Que per altra banda, aniria corregint-se amb accions com estes. I si couen les ferides, utilitzem-ho per a construir a sobre!

Ximo ha dit...

Em sembla perfecta la teua opinió, per altra banda molt optimista. En realitat, abordes l'assumpte des del punt de vista de la factibilitat material. La tesi del meu text no és la inviabilitat material del centre d'interpretació i la museització dels espais urbans, sinó la dificultat de fer un museu imparcial i al marge de partidismes, però també afirme que no és impossible. El consens amb la dreta local em sembla molt complicat. Ho diré d'altra manera: s'hauria de crear un centre d'interpretació de la crema de la ciutat que continués obert i amb els continguts inalterats quan la dreta guanyés les eleccions. I això no seria gens fàcil.