diumenge, 4 de juny de 2017

Actituds surrealistes

Sobten les maneres agres que s'han fet servir amb l'empresari que volia crear un museu a Xàtiva. Se li ha dedicat tota classe d'improperis: mafiós, trilero, corrupte, reietó, xantatgista, dèspota... Menys guapet, se li ha dit de tot. Alguns dies, les xarxes socials bullien. De vegades, les invectives eren molt estrafolàries. Aquesta, per exemple: «Quilis ha amenaçat els seus treballadors i les seues famílies. Si algú d'ells s'adhereix a la campaya de recollida de firmes en contra de foradar la serra, és capaç d'acomiadar tota la plantilla. Ha arribat a dir que està disposat a desmuntar la fàbrica i endur-se-la a un altre lloc.» ¿Qui havia proporcionat aquesta suposada informació? ¡La senyora Bona Tinta! ¡Que ens n'haurà contat, d'històries, aquesta senyora! Vaig preguntar a persones amigues, els fills de les quals treballen en Inelcom, i em van contestar que no sabien res d'això, que els sonaba a xinès. «Si fos cert, el meu fill m'ho hauria contat, però no m'ha dit res de res. Estic segur que és una bola», em digué un dels amics consultats.

En comptes de debatre les clàusules de recepció d'una donació, els detractors del projecte s'han embolicat en qüestions alienes al punt principal, i més pròpies de fòrums sindicals o judicials. No han volgut ni escoltar la informació que oferia la mercantil. «Si vol informar-nos sobre el projecte, ho haurà de fer en territori neutral. Així i tot, no garantim l'assitència, perquè no volem proporcionar-li cap coartada», digueren. En algunes reunions s'ha afirmat que Quilis volia envair la serra i fer-se amo del castell. Ningú no va piular en sentir-ho. Durant les últimes setmanes s'ha pronunciat sovint una frase de caire despectiu sobre les obres d'art d'Inelcom: «La col·lecció que ningú no coneix, o de la qual ningú no ha sentit parlar.» No la coneixeran alguns. Altres, que han viatjat a Pozuelo d'Alarcón i l'han vista, diuen que és magnífica. L'empresa invità molta gent i molts col·lectius a visitar l'edifici on s'exposa. Fins ara, qualsevol persona podia sol·licitar l'accés. «Que Quilis se'n vaja ben lluny», li han dit. En fi, tot açò menava a l'absurd.

No es tenia informació de primera mà i es negava la possibilitat de tenir-ne. ¡El peix que es menja la cua! Mentre, les brofegades contra l'empresari no cessaven. Els grups del tripartit no eren del tot aliens a la campanya desfermada contra Quilis. Un conegut polític d'esquerres em va dir somrient que l'executiva del seu partit estava encantada amb els escamots de xoc. «Són de molta utilitat per a reblanir les pretensions de l'empresari de cara a una negociació formal», em va dir. Imagine que l'empresari s'haurà afartat —com s'hauria afartat qualsevol altra persona— de tant dicteri i tanta afirmació gratuïa, i haurà pensat: «¡A fer la mà! ¡Que us donen!» I ara, alguns i algunes es posen molt dignes i blasmen a l'empresari la seua reacció. El blasme és surrealista, de veritat. ¿En quin cap cap que algú que vol fer un regal haja d'aguantar com agraïment una allau d'insults i desqualificacions? ¿Algú creu que les "perles" dedicades a Quilis afavorien l'ambient de diàleg i negociació? ¿Comportament digne? Surrealista, més bé.