dissabte, 4 de febrer de 2017

Quaranta anys

El proppassat dijous s'inaugurà a la Casa de Cultura una exposició commemorativa del quaranta aniversari de la refundació de l'agrupació socialista xativina. Aquesta exposició, que ja s'havia pogut contemplar en la seu local del PSPV, romandrà oberta fins al pròxim dia 18. La història del socialisme xativí es remunta a 1887, any en què un grup de treballadors de les arts gràfiques fundà el Comité Socialista de Xàtiva. Per agost d'aquell mateix any, Pablo Iglesias donaria un míting al Teatre Principal de la nostra ciutat. Cinquanta-dos anys després, amb l'adveniment de la dictadura franquista, els partits polítics que havien recolzat la II República foren prohibits. En 1976, mort ja Franco, es refundà l'agrupació socialista local, que aglutinava sectors provinents del PSOE i el PSPV. En aquest segon grup militaven personatges com ara Manolo Casesnoves —primer alcalde socialista després de la dictadura— i Ramiro Pla. ¿Per quin motiu s'ha celebrat un quaranta aniversari? (Allò més habitual és festejar el vint-i-cinc, el cinquanta, el setanta-cinc aniversari, el centenari...) Ramiro Pla és la clau d'aquesta estranya celebració.

Els seus companys sabien que no viuria per a festejar les noces d'or de la refundació socialista local. Ramiro traspassà en la tardor. En recordar-ho, m’envaeix la nostàlgia; ell i jo estàvem units per una llarga amistat. Fou una persona compromesa. Sent xiquet, havia patit el trauma de veure com son pare esdevenia víctima de la repressió feixista. Aquestes coses deixen cicatrius incurables. Al llarg de la seua vida, Ramiro es mantingué fidel a l'exemple patern. Fou un dels promotors de la democràcia a Xàtiva i la seua comarca. En 1976, era president de la falla Juan Ramón Jiménez. Sota la cobertura de la comissió fallera —formalment s'aplegaven els membres de la seua junta—, fou amfitrió de les reunions que desembocarien en la formació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals de la Costera. A causa de la seua activitat política, Ramiro passaria pels calabossos. Ell i un grapat d'amics seus esdevingueren fundadors del Partit Socialista del País Valencià. Com a conseqüència del pèssim resultat en les primeres eleccions democràtiques celebrades després de la dictadura, el PSPV es veié obligat a fusionar-se amb el PSOE.

Ramiro acabaria sent regidor en dos períodes diferents —a partir de les eleccions municipals de 1979— i president de l'agrupació socialista xativina. En definitiva, el nostre amic ha estat, des d'abans de 1975, un dels referents comarcals del valencianisme, el socialisme i la lluita per la democràcia. Encara tingué temps de veure a la seu del PSPV, en plaça Caldereria, l'exposició inaugurada dijous. La mostra, dedicada als darrers quaranta anys de socialisme local, consta de tres apartats. El primer repassa la història dels socialistes xativins entre 1887 i 1917. El segon està dedicat a l'activitat local del PSOE durant el període de la II República i la Guerra Civil. El tercer se centra en el temps transcorregut des de 1976 fins a l'actualitat. Cada apartat agrupa documentació procedent de l'Arxiu Municipal, de l'arxiu de l'agrupació local socialista, de l'arxiu de la Fundació Pablo Iglesias i de diverses col·leccions particulars (actes de fundació i refundació, fulls informatius, manifestos, retalls de premsa, comunicacions, cartells, carnets). També es mostra nombrós material fotogràfic. ¡Un passeig molt interessant per la història local!

En fi, aquesta exposició se celebra en uns moments crítics per al PSOE, partit més que centenari en la nostra ciutat. Les seues federacions estatals es troben immerses en una batalla campal; dos bàndols lluiten per assolir el lideratge de l'organització. A nivell més global, el futur immediat de l'esquerra es presenta fosc. Ramiro, que es mirava les coses amb sornegueria, hauria subscrit la frase de Groucho Marx: «Partint del no res hem assolit les cotes més altes de la misèria.» Indignats i marginats per la globalització ja no confien en la socialdemocràcia, percebuda com aliada del sistema. Tot indica que els partits socialistes no reeixiran mentre continuen oferint les receptes establertes. (El PSOE se n'hauria de desmarcar per a sobreviure.) L'esquerra clàssica, comunista i socialista, té tasca pendent: renovar els plantejaments teòrics i pràctics. Els partits emergents tampoc no estan per a tirar coets. L'exposició de la Casa de Cultura recorda èpoques —els vuitanta, posem per cas— en què no pensàvem que aniríem enrere, com els carrancs.

(publicat a Levante-EMV, el 04/02/2017)