diumenge, 19 de febrer de 2017

¿Molesten les campanes?

Des de temps ben remots, els humans sempre hem volgut mesurar el temps. Amb l'adveniment del cristianisme, el pas dels dies i les hores s'organitzà al voltant de les festivitats religioses i els rituals litúrgics. Com pertanyia a Déu, el temps era controlat pels monestirs. Els abats fixaven les porcions exclusives de la divinitat a les hores adients, tant de dia com de nit. Van aparèixer, per tant, les campanes. Eren el mitjà de comunicació usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campanes. El dia es dividia en funció de les hores canòniques. La jornada començava amb el toc de matines —dotze de la nit— i seguia amb els de laudes —tres de la matinada—, prima —sis del matí—, tèrcia —nou del matí—, sexta —migdia, hora de l'àngelus—, nona —tres de la tarda—, vespres —sis de la tarda— i completes —nou de la nit. Aquesta forma monàstica de marcar el temps fou adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. Ara bé, els campaners havien de calcular els intervals entre els diferents tocs amb mitjans, com ara els rellotges d'arena, molt imprecisos.

Aviat, l'evolució de les ciutats i les activitats comercials que s'hi desenvolupaven feren necessari controlar el temps d'altra manera. Com que servia per a mesurar la productivitat, el temps deixà de pertànyer a Déu i passà a ser controlat per gremis i municipis. Aparegueren els primers rellotges medievals i les hores eren calculades amb més exactitud. Les campanes dels gremis i els rellotges comunals proliferaren per totes les ciutats europees. Campanes i carillons tocaven a l'inici i el final de les jornades laborals. Amb la invenció del rellotge mecànic, fou possible d'establir l'hora de manera matemàtica —el dia de vint-i-quatre hores i l'hora de seixanta minuts. Generalment, en Europa s'instal·laven els rellotges en les torres dels ajuntaments, enfront de les esglésies. Desaparegué, per tant, el monopoli de l'Església a l'hora de controlar el temps. Vers el 1378, la Casa del Consell de València, situada al solar de l'actual Palau de la Generalitat, també tingué instal·lat un rellotge —el carrer del Rellotge Vell ho recorda. Sembla, però, que es veia i se sentia malament. Les coses canviaren amb la construcció del Campanar Nou de la Seu.

Aquesta torre és coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja en la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a usar el mateix campanar. Des d'aleshores, el Micalet ha organitzat els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) El Micalet també avisava quan els vaixells arribaven al port o en salpaven. En resum: un mateix campanar simultaniejava els usos cívics i els religiosos. I sembla que el mateix s'esdevingué en moltes altres viles i ciutats valencianes. La torre de la col·legiata xativina —posem per cas— compta amb rellotge i carilló per a donar les hores. Tots aquests costums han caigut, però, en desús. Amb la generalització del rellotge de polsera i dels aparells electrònics amb cronòmetre, la tradició dels tocs d'hores ha esdevingut una relíquia del passat.

Tanmateix, el so de les campanes és part del nostre patrimoni immaterial. Algunes associacions de campaners —com les de Moixent i Albaida— intenten preservar-lo. L'espectacle d'escoltar i contemplar el toc manual dins la sala de campanes del Micalet, un dia de festa gran —el de Sant Vicent Màrtir, per exemple—, és impressionant. Puc donar fe. Però hi ha qui no suporta clascs ni altres sons. Contaré una anècdota. Visc al Raval, barri en què sovintegen les cases amb patis i colomers. En estiu, puc gaudir del magnífic concert que proporcionen el toc de campanes de l'església vorana, el cant dels estornells i els teuladins, el parrupeig dels coloms, el quiquiriquic del gall i el coc-coc de les gallines —l'ama d'un corral pròxim en té. Com és natural, el gall canta tots els dies al rompent de l’alba. Un veí meu n'estava fart. Un dia, coincidí en una botiga amb la propietària del galliner i li va amollar: «Supose que el teu pollastre ja no cantarà més a partir del sopar de la pròxima nit de Nadal.» En fi, s'imposa folrar els batalls. Si el cant d'un gall causa molèstia, és explicable que algunes persones no suporten el toc de les campanes.

(publicat a Levante-EMV, el 18/02/2017)