dilluns, 10 d’octubre de 2016

S’acaben els dies a Madinãt al-Sātiba (i II)

Jo també havia somniat, moltes vegades, com seria Medina Xateba. Havia escoltat relats sobre la mesquita aljama xativina, que s’erigia al solar on ara s’alça l’església de Santa Maria. Malgrat la conquesta cristiana, la bellíssima mesquita no fou enderrocada immediatament. Els nous pobladors cristians es limitaren a cristianitzar-la i dedicar-la a la Mare de Crist. Al segle XVI, alguns cronistes en parlaren: Santa Maria de Xàtiva encara estava plena d’inscripcions daurades alcoràniques (sembla que els mudaÿÿan continuaven tenint tanta veneració per l’edifici que hi venien de molts llocs en pelegrinatge); Un dels cronistes descriví les seues set naus i la seua forma quadrangular. Un dibuix del segle XVI, realitzat pel geògraf belga Antoon van den Wijngaerde —una reproducció del qual m’ha regalat Elvira—, permet comprovar que encara conservava el minaret. Fa l’efecte que la mesquita xativina s’havia inspirat a la gran mesquita de Còrdova. És possible que les columnes de la mesquita xativina (amb les bases i els capitells respectius) foren materials reutilitzats d'estils diversos, procedents de construccions romanes o visigòtiques abandonades. Les columnes i pilastres suportarien dos nivells d'arcs, els primers de ferradura i els segons de mig punt peraltats. Aquesta estructura ja havia estat utilitzada pels romans als aqüeductes de Mérida.

D’acord amb el dibuix de Wijngaerde, el minaret, generalment esvelt i decorat, era, a l’oratori xativí, una torrassa robusta que feia guàrdia a la porta principal. També és possible que la morfologia de la torre fos realitzada tenint present la llum solar i la seua projecció sobre el sahn, el pati de les ablucions. Ningú no pot saber com seria l'haram, la sala d'oracions, i quants fidels podia albergar. Podem imaginar que s'hauria utilitzat fusta de pi bellament treballada i policromada als enteixinats; els murs de la qiblah estarien decorats amb ataurics, una transformació esquemàtica de la fulla d'acant coríntia. També podem imaginar que el mihrab estaria adornat amb una cúpula i tessel·les vidriades, daurades o policromes, inspirades en les enviades per l'emperador bizantí Nicèfor Focas, per a decorar el mihrab de la mesquita cordovesa. El yâmûr amb les tres pomes o esferes daurades (col·locades de major a menor grandària, representant els diferents móns en què es manifesta Allāh, dunia, mulk, yabarut), també de remots orígens bizantins i otomans, seria enderrocat del minaret i substituït per una creu.


En fi. S’acaben els dies d’estada a Madinãt al-Sātiba. He recorregut la ciutat per última vegada amb la meua amiga Elvira. He trepitjat els carrers de l’antic call hebreu, que s'estenia adossat als murs de ponent, entre la Porta de l’Ametlla i el Portal dels Jueus, que els cristians denominaren de Santa Tecla. Els hebreus seguiren ocupant aquesta contrada després de la conquesta cristiana. Encara queda un carrer, Corretgeria, amb el nom d’un dels oficis que exercien. He imaginat per última vegada el bullici de la ciutat, el recolliment dels banys, les anades i tornades dels artesans, dedicats a les ocupacions tradicionals entre la població islàmica. He recordat les escenes dels socs a la meua Algèria nadiua, on tenen els seus tallers els terrissers i els ceramistes, els fabricants d'instruments musicals de corda, els orfebres, els fusters, els tintorers. He tastat per última vegada la monjàvena i l’arnadí, mostres exquisides de la rebosteria àrab. El record de la seua dolçor m’acompanyarà durant el retorn a la meua pàtria. He de marxar. Abandone Sharq al-Andalus i Madinãt al-Sātiba amb el cor, la valisa i els quaderns de viatge plens d’impressions i experiències. Tant de bo haja sabut transmetre-vos almenys una part de la meua emoció. Que Allāh siga amb vosaltres.

(publicat a Papers de la Costera nº 14, en maig de 2011)